DE FER COSES SENSE VOLER FER-LES

Vaig acotar el cap i em vaig anar a treure la targeta intermodal per poder viatjar en tren de casa a Ciutat sense haver de patir la pujada abussiva de preus. Em feia ràbia haver de claudicar, haver d'entrar al joc dels poderosos, però submisa i indolent, em vaig deixar fer. Em van fotografiar amb una webcam la lletjor de l'ànim i em va quedar una targeta amb cara de tuberculosa. Vaig recarregar-la amb el mínim que pertocava, 16 euros i me la vaig guardar a la cartera. Tornant a casa el vespre i mentre baixava les escales mecàniques, la vaig treure de la bossa i la targeta, animada de vida, va fer un bot i em va fugir dels dits caient no al mig dels esglaons on jo pogués recuperar-la, no, sinó ben dreta al costat de les escales en un gir acrobàtic, gairebé impossible. Van ser uns segons de sorpresa, els justs per veure com la monstruosa escala s'engolia la meva targeta encara verge. No sé si va ser la casualitat, no sé si va ser el cansament que maldestrement em va fer que no la pogués retenir, no sé si va ser la rebeldia inconscient d'haver de fer coses sense voler fer-les, no sé si va ser una espècia de justícia divina per cobrar-se tots els viatges que abans havia fet de franc, però avui estic sense targeta i sense els 16 euros. Tinc altres coses noves, però. Tinc un ram de clavells vermells, dos dibuixos d'animals de colors (un conill blau, un porc rosa, un pollet groc i una gallina que sembla un gall), una nova xifra a la biografia dels meus dies i un somni especial que he tingut avui vespre i que no vos cont.