miércoles, 13 de febrero de 2008

H

El vaig conéixer en un pis alt i obscur del Passeig Mallorca. Hi tenia pocs mobles i a simple vista es veia que era una casa de pas. Havíem parlat per telèfon per concretar el dia i l'hora en què començaríem les classes. Jo hi anava un poc atemorida. Possiblement si no hagués estat recuperant-me d'una tuberculosi no ho hagués fet. Sabia aquells dies, més que mai, de la fragilitat de la vida, i això em donava la força per no tenir tanta por. Quan em va obrir la porta, un somriure ample i molt blanc es va intalar directe al meu cor. Aquell home desentonava completament amb el paisatge que l'envoltava i amb la imatge que m'havia fet d'ell. La casa era vella, era freda, era morta; ell, en canvi, repartia vida en cada mirada, en cada somriure, en cada paraula mal dita. Ens vam seure a una taula camilla. Tenia llibres, diccionaris, papers i bolígrafs repartits per tot arreu. Em va preparar un te. Començarem a parlar. Feia molt poc que era a l'illa però semblava una persona llesta, amable i molt honesta. Mirava als ulls com sols ho fan les persones netes i cercava les paraules que se li enredaven als dits i a la gola, amb una tendresa extraordinària. Ens vam entendre, potser més que amb qualsevol altra persona amb qui compartís idioma. Record una peixera sense peixos a sobre la taula. La mirava sovint intentant trobar les paraules. Jo també ho feia, i el contrast de la seva buidor amb tota l'energia que ell vessava em feia calfreds. Sense adonar-me'n i mentre ell s'esforçava per trobar els mots, jo el contemplava, em fixava amb els seus ulls verds, de pipelles llargues, mirava el seu panxó, que era com un allau o una fam africana, observava el color canyella de les seves mans i la petita encletxa que separava les seves dues dents de davant. Me'n vaig anar d'allà, al cap d'unes hores, amb uns billets més dins la cartera, un grapat de pistatxos dins la bossa i un neguit al cor difícil d'explicar. Vaig comprar-li un llibre sobre Mallorca desitjant que arribàs la propera classe i quan vaig arribar a casa vaig dir: "Mamá, aquest home que he conegut avui m'agrada molt".

4 comentarios:

nimue dijo...

buf! no sé com t'ho fas per fer-ho tan bé... amb les paraules justes, sempre...

Somiant la lluna... dijo...

Quin relat més maco, gràcies per deleitar-nos amb tan belles paraules :)

josepmanel dijo...

Quina preciositat. No sé com t’ho fas per llançar l’ham amb tanta traça. Hi ha una mel que et fa resseguir el caminet de formiguetes fins el final.

Frannia dijo...

Gràcies a tots, potser la sinceritat ajudi. Per cert, he decidit anar escrivint sobre el primer encontre amb persones que estim o he estimat. Esper que us continui agradant.