lunes, 11 de febrero de 2008

ENRIC, T'ESTIM

ENRIC, T’ESTIM...encapçalava aquella nota no més gran que una cuartilla que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent. Aquí tens - li havia posat la Gomis sobre l’ordinador -. L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al.lota rossa del binomi de Newton - s’estava referint a un dels seus textes que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Lazarov - ell, cony, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia per què les “Plegaries” era el primer que llegia tots els matins, per què retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus fetitxes. Sentir per primer cop, als vint-i-cinc anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és amor. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empapelat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a la Hudrey Hepburn, al Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libel.lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap firma. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquest tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades.

Així començà la història i així acabava ara: subtilment vengatiu es va protegir d’aquella remor en el pit, fent-la entrar dins la seva vida. Va fer que coneixés els racons de la seva casa, la calentor de la llar, les músiques...La va fer compartir taula i confidències amb la seva dona, en un gest de protecció primari i tremolós. Sabia que allò era l’únic que turaria el seu desig, que ella mai continuaria el joc si la imatge de la seva dona prenia consistència i es feia real. Podia matar i ferir fantasmes, però no res vivent que hagués compartit qualcom amb ell. Era una estrategia pensada i acaronada les nits d'insomni, que el protegia i l’engabiava cada dia una mica més.
Havia rebutjat vàries històries d’amor en la seva vida, no sols a partir de casar-se amb la Catalina, sinó també de fadrí. No era dels que aprofitaven qualsevol oferiment. N’havia rebutjat algunes, a vegades no sabia ben bé per què, d’altres per fàstic, per estrés, per avorriment...Mai però n’havia rebutjat cap per precaució. Aquella situació l’obligava a ser caut, quasi covard de tant precavit. Allò era senyal de que s’estava tornant vell. O de que s'estava enamorant.

5 comentarios:

vullunfestuc dijo...

ens podem enamorar del que no coneixem?

Frannia dijo...

Clar que sí, Vullunfestuc. Estimar no, però enamorar-se sí perquè sovint ho feim d'un miratge, del que volem veure, del que ens agradaria que fos. En canvi quan estimes és diferent: estimes a pesar de i amb totes les conseqüències...

Frannia dijo...

Uff, quantes errades ortogràfiques acab de descobrir ara que rellegeixo el text. M'heu pillat, això ho vaig escriure fa uns 10 anys...Disculpau.

Somiant la lluna... dijo...

Quantes vegades ens enamorem del què no coneixem precisament per què no ho coneixem...
Jo mateixa em considero una tonta enamoradissa!
;)

Frannia dijo...

Benvinguda a ca na Frannia, Somniant la lluna. A vegades enamorar-te de la persona que no toca no vol dir que siguis una tonta enamoradissa. A vegades sols passa un pic a la vida.