sábado, 9 de febrero de 2008

JUGAR A LLADRES I SERENOS

Blau queda el blat quan els temps difícils arriben i tot és negra nit, quan enllestir un somriure és tan difícil com esverar els extrems dels teus plàcids dits. Furtivament et mir. Dobleg l'esquena, calm l'impetuós desig i, instintivament, me n'oblit. "No sé de quin mal he de morir, però que sigui a plaer, que regalimin les tímides mirades i ens facem un tip d'universos apetitosos, de carícies de ventre i aplicats sentirs" li diria. Però difícilment em puc permetre el pensament sols i em dolc de tant desagraïment. Potser som dolenta com la tinya, potser duc un cel ennuvolat en els dits, però és que a vegades em manca el miracle de l'instint i no puc fer altra cosa per omplir la buidor que jugar a lladres i serenos. A vegades amb el lladre equivocat. A vegades, equivocant-me de lladre. Ahir vespre ho veia tot roig. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera. Avui matí ha desaparegut el roig de tanta passió i he concretat el meu mirar en els altres colors, en el verd melós dels teus ulls dient-me "azizam, dire", en el canyella de les teves mans càlides i meves, en la llum blanca de l'espelma que il·luminava el nostre berenar. "Azizam, dire", "estimat, és tard".

4 comentarios:

Rock'n'roll dijo...

A "polis i cacaos"? sí, ben bé que la metàfora és tan real com el qu eveiem i toquem cada dia. Tot és jugar, i anar fent.

Frannia dijo...

A fugir i a veure si m'atrapen, en realitat ben semblant a aquelles jovenetes de finals del XIX que jugaven a córrer entre els arbres o dins els laberints amb l'estimat al darrera, desitjant que ell les atrapàs, però fent veure tot el contrari.

isnel dijo...

LLadres i serenos! Quant de temps feia que no sentia aquesta expressió! M'ha agradat molt la metàfora, frannia, i la descripció dels colors també. Qui pogués ser lladre i deixar-se atrapar pel sereno més volgut, oi?
Que tinguis un bon diumenge, bonica.

Jesús M. Tibau dijo...

Normalment, els colors amb què veiem el món que ens envolta no es troben al paisatge, sinó dins dels nostres ulls.