M

Vaig torbar-me un temps a reconéixer-la, tot i que, des del primer moment em va mantenir dins els seus braços. Plorava bastant, quan ho feia, no perquè no volgués acaronar-me sinó perquè tenia por de matar-me. Havia matat abans, ella pensava i des d'aquell dia reprimí les mostres del seu amor, conscient de la poderosa força. Mentre va anar vestida de negre, la vaig ignorar. Però un dia de tardor es posà una bata tota verda, flors i fulles i cels i mars verds i llavors vaig sentir que arribava l'esperança, i mai més vaig poder desfer-me de la mirada dels seus ulls negres, dos petits espais siderals, plens d'enigmes. Va començar a agradar-me el seu olor a llexiu mesclat amb sabó lux o tulipan negro, segons l'ocasió. M'alimentava no del seu pit, sinó del seu alè a cafè, ben apropet del meu rostre, intentant consolar-me el plors, que diuen que eren molts. Em cantava cançons de bressol amb aqueixa veueta prima i tremolosa de gorrió i em fregava els llavis de mel per endolcir-me. No us estranyeu si sempre procur posar dolç sobre l'amargor, em ve de nina. La veia fer feina tot el dia. Netejava, ordenava, arreglava, vestia...mai un moment per gaudir d'allò inesperat o màgic, per mirar i mirar-se, car la seva misió en la vida semblava passar per la constant compostura. Vaig saber des del primer moment que sempre ens baralleríem, potser amb tanta intensitat com ens estimaríem.