ENRIC, T'ESTIM

ENRIC, T’ESTIM...encapçalava aquella nota no més gran que una cuartilla que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent. Aquí tens - li havia posat la Gomis sobre l’ordinador -. L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al.lota rossa del binomi de Newton - s’estava referint a un dels seus textes que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Lazarov - ell, cony, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia per què les “Plegaries” era el primer que llegia tots els matins, per què retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus fetitxes. Sentir per primer cop, als vint-i-cinc anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és amor. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empapelat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a la Hudrey Hepburn, al Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libel.lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap firma. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquest tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades.

Així començà la història i així acabava ara: subtilment vengatiu es va protegir d’aquella remor en el pit, fent-la entrar dins la seva vida. Va fer que coneixés els racons de la seva casa, la calentor de la llar, les músiques...La va fer compartir taula i confidències amb la seva dona, en un gest de protecció primari i tremolós. Sabia que allò era l’únic que turaria el seu desig, que ella mai continuaria el joc si la imatge de la seva dona prenia consistència i es feia real. Podia matar i ferir fantasmes, però no res vivent que hagués compartit qualcom amb ell. Era una estrategia pensada i acaronada les nits d'insomni, que el protegia i l’engabiava cada dia una mica més.
Havia rebutjat vàries històries d’amor en la seva vida, no sols a partir de casar-se amb la Catalina, sinó també de fadrí. No era dels que aprofitaven qualsevol oferiment. N’havia rebutjat algunes, a vegades no sabia ben bé per què, d’altres per fàstic, per estrés, per avorriment...Mai però n’havia rebutjat cap per precaució. Aquella situació l’obligava a ser caut, quasi covard de tant precavit. Allò era senyal de que s’estava tornant vell. O de que s'estava enamorant.