domingo, 2 de marzo de 2008

GÀBIA PRIMAVERAL

El seu germà té una ocellera al mig d'un pinaret, ben equipada de bevedor, menjadora, casetes on refugiar-se i bressols on niar, quatre metres cúbics per on volar, descansar, menjar, beure i cantar.
Ja és primavera dins la gàbia i els canaris es besen intermitentment. Les tòrtoles, no encara. Ni els frares. Ni els ropits. Però els canaris ja van fora corda. Es ronden, s'enlairen, es persegueixen, ballen, es besen al bec. Els ha mirat en silenci una llarga estona, sentint-se igual d'engabiada, però gens primaveral. Acabava de discutir amb la mare. Li havia dit que l'estimava molt al temps que li clavava l'estocada metafòrica que cíclicament rebia, però a la que, a pesar d'això, no s'arribava mai a acostumar, la havia deixada, com sempre, tota alterada, com ella deixava ara als ocells amb aquell simple cop a la paret de la gàbia. S'enlairava la seva ràbia, la seva impotència, el seu dolor i amb el batre d'ales la colpejava per tot arreu; s'enlairaven també els ocells cercant una sortida que no existia. Hi havia alguna diferència?

3 comentarios:

xot dijo...

Sovint a en xot també l'alteren i li venen ganes de sucar a tothom. Sobretot quan el seu pare i la seva àvia parlen de política, és insoportable. Sort de les paraules com les que trobo per aquí i de la porteta que s'ha tornat a obrir i d'on ve oloreta de cafè.

josepmanel dijo...

Sembla increïble, però aquell qui més pot arribar a estimar-te és el que li posa més traça per deixar-te caure la paraula menys adequada en el moment menys adient. Per a ells som sempre llibres oberts, per a bé o per a mal...

xot dijo...

He desistit, la meva paciència s'ha acabat Frannia, he decidit seguir les teves passes i també m'he mudat.