MALES HERBES I L'ESPAI

M'he passat el matí llevant males herbes i reestructurant l'espai del meu petit jardí. N'he trobades que, camuflades entre les margalides, semblaven bones. Estaven tan aferrades que es feia difícil diferenciar-les, però amb cura i paciència i qualque rebassada ferma, ho he aconseguit. He trobat, durant la feina, insectes atemorits, fulles seques, sargantanes, llimones podrides, caragols adormits, cucs de terra, papallones i qualque lletra acubada entre els rosers. També han sorgit, miraculosament, reflexions i projectes i quan he canviat de lloc tots els cossiols se m'ha enganxat al ventre el somni d'avui vespre, eròtic i despentinat. El componia un desig quasi arquitectònic, talment les meves passes reordenant els colors i les formes. Un desig fort, enyorat, salvatge que anava minvant a mesura que m'adonava que no m'estimaves. Sols volies el meu cos, quines coses, fer-me forat. M'ha sorprès recordar-ho llavors, mentre regava els geranis. M'ha sorprès, sobretot, somniar-te així després d'un any de no veure't, després de saber amb certesa que el meu cor és d'un altre. Potser això d'arrebassar males herbes és necessari per a tot arreu.

RIU BABEL

Tot i a certes notícies tristes, tot i a certes desilusions i decepcions, tot i al meu tarannà nostàlgic, veig les coses de colors intensos. Estic tranquila. Em sento forta i orgullosa de mi mateixa. El dolor em serena, ni m'enfonsa ni m'eleva. Contemplo, feliç, que ja no necessito aus i que miro de front les coses, com abans dels 8 anys. El riu Babel m'emporta tranquilament. Estic segura que desembocarà en un lloc que m'agradarà.

UN MÓN NOU

L'ALLARGADA OMBRA

A Peter Pan l'ombra li fugia. Se l'havia de cosir als peus per no perdre-la. Però Peter Pan no era una persona, era sols un personatge imaginat i simbolitzat. A vegades penso que precisament i, al contrari, el vertader problema dels essers humans és que mantenem sempre la mateixa ombra ben aferrada al nostre caminar. De res serveixen els anys passats, els llibres llegits, les paraules escrites, les vivències patides i gaudides, els propòsits o les fuites. Tenim una ombra quan neixem, una de concreta, més encargolada o manco, més amorosa o manco, i no deixar-nos esclavitzar per ella i ser capaç de fer-la créixer també al compàs del nostre cos de carn, al compàs de la nostra ànima i del nostre pensament, és una feina molt molt dura.

Avui tinc un dia molt trist. Llegia un article sobre la "veritat" de l'enderrocament de les torres bessones de Nova York i només veia maldat i horror. Rellegia el teu correu electrònic i només veia egoisme i una allargada i dolorosa ombra del que vas ser. Sento molt veure't a aquest punt. El meu consol és que jo ja no estic en el punt on em vas fer mal el primer cop, anys enrere. Però no per això faré cap passa. Parles sempre d'acció i moviment. Idò mou-te per no perdre'm. Si no, bon viatge, et duré dins el cor sempre com a tants d'altres...

DETALLS

Algú ha pintat una imatge semblant a aquesta a la columna d'un dels ponts que creuen l'autovia que enllaça ciutat amb el meu poble. No he pogut evitar pensar en Can Bum i els seus tres membres que tan fàcilment s'enlairen, que tan fàcilment exploten. Tampoc he pogut evitar pensar qui i per què ha fet aquest dibuix. No és un graffiti, conec bé la seva essència; és un dibuix amb guixos de colors i sé que és un exercici concret.

També he vist una carta de baralla, crec que un rei o una reina, aferrat al sòtil de les columnes de l'estació de tren de Festival Park, a 4 metres bons d'alçada. Imagín que s'ha penjat amb un pal i un xiclet perquè cap escala arriba tan amunt i m'invento històries de per què.

Dins el túnel que connecta Marratxí amb el Centre Comercial Alcampo apareix i desapareix un escrit d'amor cap a una tal Joana. Cada cop que l'esborren torna a aparéixer, etern.

Vaig conéixer, fa anys, a un "escriptor de graffitis", n'Ovas, que es dedicava a tatuar la ciutat amb les seves 4 lletres insultants i valentes. Durant una bona temporada i intentant superar el meu despist habitual, el cercava per tot arreu i el trobava als llocs més insospitats. Em sorprenia, sense judicis positius o negatius, la seva capacitat de mostrar-se, de fer-se un lloc únic i críptic per a ell sol dins la grisor de la col·lectivitat.

Avui em venia de gust parlar d'aquestes petites mostres que trobo. No sé si són exercicis casuals o missatges concrets. Celebro, però, la llibertat que desprenen.

A LA BARANA DELS TEUS DITS

Hi ha dies que encalço trèvols
amb el meu gambaner de mots.
Tu em serenes i em dius fluixet
"amb mi tens un racó dalt del món".
Sento el teu alè a cau de cor, llavors,
i un vertígen de trapezista s'enfila pels peus.
No em mollis, et demano dolçet,
deixa'm entrar dins l'univers
que portes penjat de l'esquena,
deixa'm sentir que t'estim
que la música ens engronsa,
que els estels s'han recolzat
a la barana dels teus dits.

PERÒ ET TROB A FALTAR

Però, certament, totes les felicitats petites serien tan gegants com aquest pi si tu et trobassis ara al meu costat.

PLANÍCIA

Excursió a Planícia, la finca pública de Banyalbufar, que ha comprat el Govern Balear. Felicitats petites d'avui doncs: despertar abans que la majoria dels veïnats i poder olorar el poble abans que el diumenge de visitants que van al Mercat d'Encants l'ompli d'activitat; no haver de conduir per les sinuoses corbes de la carretera cap a Estellencs i poder gaudir del paisatge, descobrir indrets nous mai vists abans, rebre l'aire fred de la mar després d'una pujada extrema i ofegant, tenir una conversa alegra mentre fas el camí, perdre's i retrobar la ruta sense nervis, deixar que el cor desacceleri el seu ritme recolzada en una olivera, beure aigua fresca quan la boca es seca, fer moltes fotografies, beure una cervesa gelada al final del trajecte després de tot un matí de passes, paraules i imatges, asseguts sobre la mar blava. Obviament et trobava a faltar, però l'objectiu és oblidar les mancances i gaudir de la vida.

FELICITATS PETITES

Avui m'he desvetllat, no gaire perquè sempre he tingut bon dormir, però saber que l'únic dia de la setmana que puc dormir més enllà de les 6:00h és avui, no ha estat raó suficient per a que el meu cos hagi quedat enganxat dins els paranys del somni més enllà de les 7:00h. M'he despert amb una única idea: llegir-me totes les "Felicitats Petites" de Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/search/label/felicitats%20petites

Així que, sense dutxar-me, sense berenar, després de guaitar per la finestra, això sí, i veure les oronelles volar baixet entre les cases -diuen que demà plourà- i contemplar el meu salvatge i descuidat jardinet, m'he posat amb aquesta petita felicitat. Volia ara escriure les meves petites felicitats -sobretot perquè som donada a escriure infelicitats- i n'he trobades tantes que jo mateixa m'he sorprés: despertar a trenc d'auba i comprovar que encara es pot dormir unes horetes més, despertar i tornar enganxar el mateix somni volgut, sentir el cos del meu amor dormint a la vora enganxats de costat com a grells de taronja, despertar amb el so dels ocells, sentir les campanades de l'església recordant que hi som, ensumar l'aroma del cafè amb llet calentet, fer la primera mossegada al pa calent i cruixent del berenar, escriure i que les paraules rodolin fàcilment, besar, somriure, que et besin, que et somriguin...tantes, crec que deixaré aquest escrit per continuar més envant. Bon dia, petites felicitats.

UN PETIT DOLOR

Un petit dolor...les petjades que se'n van. Canviam i anam deixant bocins pel camí. I això fa mal. Però almanco caminam.

CALOR AFRICANA

Després d'una tardor, un hivern i una primavera alemanya, sembla que arriba un estiu africà. L'aire comença a ser gelatinós, sòlid com un plat de puré de carabassa cuinat amb poca aigua. Les llimones, massa madures, cauen de l'arbre i s'escampen sobre el pedrolí fent floridura. Hi ha massa fulles seques per tot arreu i les poncelles desfullades dels seus pètals pansits semblen carcasses d'una altra dècada, o insectes tropicals sols habitants de rares enciclopèdies. L'ombra dels cactus, punyent i asfàltica, regna sobre el jardí. Tanta sort que sempre hi ha plantes que desafien amb el seu verd brillant la desolació de la calor africana. Mentres, jo insisteixo en abeurar la terra i alimentar, de pas, el meu univers màgic amb la lectura, de nou, de "Cien años de soledad". No he anat a pilates, no he endreçat l'armari, no he fet la migdiada, no m'he rentat els cabells, no he repintat de groc el sol persa del jardí, decolorit després de tanta pluja, no he posat la rentadora. Només m'he deixat dur per la calor aferradissa. Tanco els ulls. Sento les campanades de l'església. Sento els ocells cantar. Sento una màquina treballar sobre el ferro o l'acer. Sento cotxes posar en marxa el seu motor i partir. Sento nins que criden i juguen al jardí de la piscina. Intento fixar-me en el que faig, en el que hi ha, no en el que hauria d'haver fet. A veure si la calor africana em ferra a la terra i al present, em treu del buit.

STAND BY

No tinc paraules meves. Estic en stand by. Que parlin els altres, que parlin...

SOBRE LES VIES DEL TREN

Avui matí, sobre les mateixes vies del tren que em condueix del poble a ciutat, un home ha mort. Diuen que era un home major que caminava sobre les vies sense por. Això ho diuen els poetes. Els altres pensen que caminava sense consciència. No hauria d'haver cap diferència entre la seva mort i la de Bennedetti. Però n'hi ha. Tampoc la mort fuig de les diferències que cream els vius. Sempre em colpa que un instant fugaç pugui determinar tant una realitat.

4000

Ens separen 4000 quilòmetres, 621 anys, 19.239.178 persones per metre quadrat, 2 graus de temperatura, 2 hores i mitja de sol, una llengua, un extens vel negre que ofega la llibertat, un adéu a Benedetti que no has pronunciat.

Però la teva veu llunyana, a l'altra banda del telèfon, m'ha acariciat ben igual que si no hagués cap abisme entre els dos, com a vegades t'he trobat, fusionat en mi, fill i creador, fet te calent sobre els meus llavis. T'enyor.

TARONJA

De límits personals, de mentides, de victimismes, d'astrologia. I colors. I el so dels ocells, i del vent i de les fulles agitades pel vent. I la sensació del vent sobre la cara, i els cabells ballant i el sol encalentint la pell. I l'olor de pi i de fusta i de fulles seques i de mar. I a la fi he trobat dins la xarxa aquesta cançó tantes vegades sentida anys enrere, com una pregària. Duc el color taronja dins els ulls i les mans.

SOLA

Gairebé fa un any vaig escriure aquestes lletres:

Ara que no hi ets sento intensament el teu costat del llit. Batega amb els roncs emigrats que ja no sonen, despullat de la punta dels teus dits. Dormo millor, no t'ho nego; però respiro pitjor, desperto malament,visc ausent.

Em vas jurar que no em tornaries deixar sola...

MÉS

A vegades les imatges són millor que les paraules...

MAPPLETHORPE

A la fi he pogut veure Mapplethorpe en directe i he intentat fer-ho amb ulls vergos. Tenia un record lleuger de quan vaig estudiar-lo, anys enrere, el record de la transgressió i les arquitectures nues. El Mapplethorpe que he vist avui era tot blanc i negre. Homes despullats amb els seus membres erectes. Dones despullades orgànicament esculturals. Rostres retratats dins una expressió. Flors que semblaven dibuixades. Postures sexuals, tan dels cossos com de les plantes.

Als anys 80 va fer que la sempre rígida societat americana rebutjàs els seus cossos despullats, la clara temàtica homosexual, la presència ommipresent de l'home de pell negre, el sexe sàdic, els membres sexuals tractats com a flors, les parts del cos més íntimes impúdicament presentades dins tot el seu esplendor, com retrats, el joc de la llum i la foscor.

T'agradi més o manco, et sembli desagradable o no, l'important, efectivament, es que es pugui exposar la seva obra, que es pugui triar lliurament contemplar-la o no.

SABATES

Estic llegint un llibre de Juan José Millás, "No mires debajo de la cama", en el que les sabates tenen vida pròpia i habiten un univers especial, massa semblant a l'humà per no patir més d'un calfred mentre llegeixes. Els parells pateixen si s'han de separar, es senten buits sense un peu que els ocupi i a vegades tenen una experiència més que eròtica quan els hi entra una rata a dins...

M'ha fet pensar en la meva relació amb les sabates. En tinc poques, normalment, i quan una m'agrada no la deix fins que es romp. Som difícil de contentar, però fidel. No m'agrada seguir la moda, de fet les sabates que agraden a la majoria no em solen semblar massa especials. A vegades suporto sabates que em fan moltes ferides, però sempre esper que arribi el dia que s'adabtin a la meva pell (o jo a la seva). No porto mai tacó perquè em falta l'equilibri. I sempre, sempre, les tinc desordenades i a la vista, com els meus desitjos i emocions. Bon paral·lelisme, el de Millás. I vosaltres, quina relació teniu amb les vostres sabates?

SI FOS...

Si fos una rata-pinyada xocaria contra arbres i edificis i no tendria cap mescanisme d'orientació que m'ajudàs a esquivar els obstacles.

Si fos una balena o un dofí, acabaria varada a qualsevol petita platja de sorra blanca, ben enfora de mar endins.

Si fos un salmó no sabria seguir el camí del riu, contracorrent, per fer-ne els ous.

Si fos un elefant no trobaria la senda que em dugués cap al cementiri.

Si fos una oronella no sabria emigrar cap a un país calent.

Si fos un astre no trobaria l'òrbita exacte que em fés gravitar.

Si fos un enamorat no em sabria entregar.

Si fos un xot no em sentiria a gust dins el ramat.

Si fos una persona estaria perduda, cega, paral·lítica, incapaç de trobar el rumb.