AVUI ESTIC CONTENTA

Avui he comprat una margalidera d'aqueixes que repten i emblanquinen la terra, dos rosers grocs de flors grans, dues boques de lobo avellutades i 30 l. de terra bona.

Avui he parlat de l'amor i l'orgull, amb paraules d'aquestes que el vent fa volar.

Avui he pensat en escriure aquest post dirigit a ell i cridar-li el que no vol escoltar, però finalment no ho faig, certament no es pot obligar a estimar.

Avui he passat pel meu antic carrer i he saludat els veïnats. Trob a faltar el seu control, el seu interès, potser una manera d'amor.

Avui he rebut correu d'amics anyorats i un llibre pagat que parla de belles i bèsties.

Avui m'he engrescat en el compromís de participar en un grup de lectura, cosa que necessit perquè fa massa temps que no llegesc de debò.

Avui he explicat com muntar una empresa a un grapat de joves desganats i avorrits. Pero n'E., en V. i en S. m'han fet riure, com cada dia que els tinc.

Avui he sabut que el petit conte"El circ de Frannia" no ha guanyat, però el projecte no es mata; té unes il·lustracions massa belles per fer-les morir.

Avui he somniat amb un nen que es deia Mr. Parrow i un bebé-calamar que tintava una peixera.

Avui he dinat al cau de cada dia, però he pensat més en el camí de roses que través per arribar-hi que en les quatre parets obscures que m'esperen.

Avui estic contenta.

TANTES COSES A DIR

Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...

EM PENJO DE LES FLORS I ELS LLIBRES

Em penjo de les flors, avui que és el dia del llibre, em penjo de les margalides, el roser i els geranis, també de les que encara no he plantat. Ball perquè fa sol i em desferm una mica pensant que ja mai més haurà trons i pluges, lleugera com una llum de far. La ciutat perduda m'ompl de tranquilitat. No és meva, però ompl els meus dies; no és meva, però bressola les meves penes i les meves alegries.

Avui podria haver anat a Sineu, de mercat, amb n'E. i en M. però he triat ballar al jardí, penjar-me de les flors una estona, penjar-me de les lletres una altra. No tinc internet encara, però sempre trobes qualque recurs si hi ha temps.

A les 15h ja faré feina, ja seré presonera de les obligacions. Ahir vespre vaig veure a la televisió un reportatge sobre els presoners de San Quintín, als EEUU. Van de taronja per compensar la grisor de les seves cel·les de 3m2?

Els meus peixos taronja es diuen Ciao i Bacalao. Vam decidir posar-los aquest noms degut a la meva clara tendència a matar-los, perquè s'anassin acostumant a la seva curta vida. I, efectivament, en Ciao ja ens ha abandonat. Em diuen que no és culpa meva, que aquests peixos dins peixeres rodones perden fàcilment la vida. Són taronges com els presoners de San Quintín, també fan voltes, també reben la mà invasora de tant en tant que els manté vius, però sense vida, també compleixen una condemna no sé si justa.

Em queden unes hores de llibertat...res, volia saludar-vos.

TELEFÒNICA M'ENGANA

Un llibreter apreciat ha mort.
Telefònica m'engana: diu que la meva sol·licitud està en tràmit i no és veritat.
He sembrat dues margalideres, un roser i un grapat d'herbes aromàtiques.
Tinc una contractura cervical.
Avui he visitat la fira de la ciència: m'ha encantat contemplar amb un visor estenopeic de principis de segle XX les primeres fotos en 3D.
Us enyor.

A GUIUM NO HI HA INTERNET

A Guium no hi ha internet encara, cosa impensable en un lloc tan màgic. Per viure aquí s'han de fer sacrificis, com treballar de sol a sol, com no poder visitar als amics. Però tot és momentani. Aviat tornaran les hores plàcides, el temps gaudit per escriure, passejar per la muntanya, fer fotos, aviat les coses tindran el seu lloc i no desbarataran el meu.

Aquests dies, quan he tornat a casa, no he tingut massa temps per a res: plantar una margalidera de flors liles; alimentar al Ciao i a en Bacalao, els meus peixos taronja d'aigua freda; enfadar-me amb el veïnat que no respeta el meu espai; cuinar un poc; reubicar els records; estrenar estora nova, taronja com el sol, netejar els racons i deixar-me bressolar.

Aviat les coses tornaran al seu lloc i podré visitar-vos. Esper que no m'oblideu tan facilment.

M'HE INSTAL·LAT A GUIUM

No sols he trobat Guium; també m'he instal·lat allà. La llimonera és vella, un poc esmorteïda i la seva ombra encara no destila cap oracle. Les cambres són fredes, imagín que per tanta eternitat estant perdudes i enterrades. Els tresors, que han de ser abundants i vergos, romanen ben amagats. Però els cants dels ocells el capvespre m'omplen d'esperança i sé que un dia els trobaré.

La saviesa és saber trobar la saviesa, així que en això estic, a part de traslladar mobles, objectes i fetitxes. Esper que un cop conreat el lloc, florit el jardí, treballats els dies i els somnis, reconstruit el far, l'oracle parli. Mentrestant, seguim vivint i fent camí de la manera més sàvia que podem. Us he trobat a faltar.

A LA RECERCA DE GUIUM

Estimats, tanc la paradeta uns dies, me'n vaig a cercar la ciutat perduda de Guium. Tinc pistes d'on pot ser: el mapa del tresor parla de l'ombra d'una llimonera. Fins el retorn. Cuidau-vos molt.

DIVÍ I HUMÀ

Particip per primer cop al joc que proposa habitualment en Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/2008/03/47-joc-literari.html

TOTES LES PETITES COSES BELLES

És la Mare i cobreix de blau, amb el mantell que li tapa el cabell, el seu dolor, fill sagnant i patidor. Com l’altra, Mare humana, estèn a aixugar al balcó el blau llençol que tapa el seu fill els vespres.

Les dues mostren el seu esforç per protegir i acaronar la vida, en un gest que ve de lluny, potser del mateix blau que tenyia el cordó umbilical que els unia, potser del mateix blau que engronsava la il·lusió a l’espera de la seva completa gestació, potser de la blava mar que els envolta, de l’aigua que els dóna vida, del blau del cel d’estiu sota les alzines, d’aquells ulls que els encisaren un dia, de l’alicorn de Sílvio Rodríguez, tan perdut.

Ell, vianant que camina pel carrer, està massa engoixat per alçar la seva vista al cel. Necessita observar les pedres de l’acera per no caure, i no les veu, Deesa i Dona, a frec del batre de les aus. No veu com la Mare humana engalana de roses i roigs geranis el balcó per on guaita l’esperança; no veu com la Mare divina eixuga el roig de la sang de les ferides del seu fill i anhela, també amb esperança infinita, tornar a veure el rosa a les seves galtes ja sense vida. Només hauria d’aturar el pas ansiós i atemorit, només hauria de mirar cap a dalt per començar a veure-hi clar: potser allò diví que ens manca es troba sols dins totes les petites coses belles, totes les que es troben a frec d’ales.

A TOTS ELS PREVELLS

El meu amic m'envia el següent enllaç i m'obliga, per tant, a fer-ne un post: http://blogs.publico.es/dominiopublico/244/la-culpa-de-todo-es-de-los-jovenes/

No és veritat que la culpa de tot sigui dels joves, però els que hi feim feina, sabem positivament que existeix un tant per cent molt elevat d'apatia, indolència, ignorància i violenta estupidesa. Les actituds que abans es donaven en un 10% dels joves ara es dóna a un 90%. S'ha invertit la balança. Allò habitual és el mínim esforç. No saben fer un esquema, no saben resumir, no saben redactar, no saben escriure sense errades d'ortografia, puntuació i sintaxi, no saben memoritzar...i el que és pitjor, no volen aprendre a fer-ho. Com és possible que una dona de 20 anys, absolutament crítica amb el sistema d'ensenyament i que mai té pèls a la llengua per qüestionar qualsevol decisió del centre o del professorat, et posi a un examen que dins l'evolució de l'home hi ha una etapa que va dels 30 al 85 anys que es diu "prevejez"!!???? Com és possible que una de 18 anys a l'hora de definir comportaments habituals de l'adolescent digui que ho són la violació i les ànsies de matar als pares? Com és possible que escriguin haver sense "h", que posin "ll" on han de posar "y", que no col·loquin ni un accent? Tenen la valentia de l'estupidesa. No saben fer altra cosa que exigir, no respectar, qüestionar, i anar cap un únic objectiu: aprovar. I aquí el professorat i el sistema d'ensenyament s'hauria de renovar perquè no és lògic que cada pic s'hagi d'anar baixant el nivell d'exigència només per a que puguin seguir endavant. Es posen sets a examens que tendrien un molt deficient, aquesta és la realitat. I aquests joves, a part de no tenir inteligència de coneixements, tenen una inteligència emocional zero, no toleren la frustació ni el fracàs ni l'autoritat. I aquests joves començaran a treballar i no seran responsables, com no ho són ara d'estudiants. I aquests joves tendran mil trastorns psicològics i de personalitat. No vull ser derrotista, però és la tendència que veig i molt han de canviar les coses per desviar el curs d'aquest riu que ens endu.

Per altra banda, es vol fer creure que la solució és estudiar una carrera. Un llicenciat guanya 32.000euros a l'any diu l'article. Sí, sempre i quan et contractin amb categoria de llicenciat, cosa que no passa mai!! Des de que faig feina sols ho vaig fer com a llicenciada sis mesos. La resta del temps, tot i a fer-ne les funcions, he hagut de conformar-me amb un sou i una categoria inferior.

Ara per ara, no crec que tota la responsabilitat de la situació de la nostra economia i la nostra societat la tenguin aquests joves que no volen estudiar, ni treballar ni anar-se'n de casa. En 10, 15 anys més però sí la tindran i llavors ja serà massa tard per redreçar les coses.

L'home no està encara el suficientment evolucionat com per fer que la humanitat marxi. Ens queda un llarg camí. Prevells que me llegiu, n'estau d'acord?

AUTORETRAT 2008

Avui vos faig aquest regal. Qui és qui?

El photoshop m'ha ajudat a donar a la meva figura la mateixa pàtina de pintura que té el quadre. I les ganes de riure i les ganes de provocar ha fet la resta, un poc cansada d'alguns comentaris respecte a la meva parella. Sempre li dic que un dia sortiré al carrer amb vel per a que la gent digui: mirau, mirau, al final l'ha tapada...com que no m'atrevesc, ho faig des d'aquí. Perquè la ignorància pot disculpar-se, però no les ganes d'emprenyar. Ja estic cansada de dir que el meu home no és musulmà. Només és persa. No fa ramadams ni resa a Alà ni és masclista ni em tapa ni em controla ni em maltracta. És un home extraordinari de tant normal. És un home bo. Més que jo.

TINC UN PROBLEMA

Se me'n dur el vent

mentre el teu record guaita a vegades

darrera les coses.
Fa temps que les meves nits són tardors,

que, dins els llit, la teva figura

no em fecunda el futur.

Dormim abraçats, com sempre.

Tu recorrs amb roncos de plàcid lleó

els paranys del somni;

jo roman desperta

filant possibilitats i pors.

Em despertarè coberta de fulles seques, un dia,

ja ho veuràs,

i com cuc de terra

en elles faré la meva cova,

elles seran el meu aliment

i hauré oblidat aquella explosió de somnis

que van ser els meus somnis.

Mentrestant és adivinar el teu perfil d'estàtua

i sortir volant.

M'aferr als arbres,

a les oracions,

al present concret de les besades

que no falten,

però la teva imatge,

vell fantasma,

es presenta ventosa,

amb la força elemental de les tragèdies.

M'han sortit calls en els dits,

però no pens amollar-me;

no puc volar sense ales.
Seria, sols, arrosegar-me.

F

Em va mirar atemorida, el primer dia que vaig dirigir-me a ella. Ens envoltaven els llibres i haviem de parlar en un murmuri. La situació va ser estranya, un poc onírica, un poc surrealista, un poc còmica. Ella es pensava que jo era una espia (una història llarga que no puc contar-vos); jo em pensava que s'engronsava entre la bogeria i el seny (aquesta tendència meva a analitzar la ment de les persones); i les dues vam ser valentes i pensàrem, a pesar de tot, que valia la pena conéixer-nos.

Em captivaren els seus ulls grossos, de verge dolorosa. També la seva figura prima, com un raig de llum o una paraula a cau d'orella. Parlava molt pausadament i semblava demanar perdó per ser viva, però, al mateix temps, vessava una fortalesa inusitada, com una flor que sembla fràgil, però que està ben arrelada a la terra. Els homes l'adoraven. I no n'era conscient. Les dones l'envejaven. Sovint s'entristia, sovint pensava, trascendent, en tot el que l'envoltava, en ser millor persona, en ser feliç. Volava, com jo, i a voltes es llençava muntanya avall, sense pensar, subjecta al globus de les seves idees. Era fàcil que el vent se l'endugués i a merçè de les corrents navegava cap un somni mai trobat, incapaç de gaudir dels núvols, les aus, els raigs de sol, les estrelles.

Ja era una gran persona llavors. I no ho sabia. Ara ha crescut i encara em sembla més gran. A vegades pens que sols necessitaria creure-s'ho per créixer i créixer encara més, per evitar els petits maquillatges que la fermen, no sé, potser la indolència, la caòtica organització dels seus dies, la constant sensació de culpa, la idea que allò ideal i perfecte es troba a un altre lloc, la necessitat d'agradar als altres més que a si mateixa...quan això passi serà tan gran com desitja i deixarà de tenir la sensació de que és ínfima. Un dia de confidències, un dia d'aquells que sovint teniem, d'aquells en que no es trobava, no es reflectia al mirall de tant petita que es sentia, m'hagués agradat poder dir-li: "no oblidis que inclús els caragols sempre deixen rastres en el terra", sempre tan difícil fer-li veure la seva grandesa. Però ara només ha de mirar el seu fruit per valorar-se. Estic segura que ja pot fer-ho, que ja ho aprés, que ja ho entén.

Darrerament parlam manco. No obstant, ens entenem. No obstant, ens estimam.

HAURIA DE POSAR-ME ULLERES

Crec que necessit posar-me ulleres. Ahir vaig enviar un sms a na Luna quan volia fer-ho a na Luci; avui he estat incapaç de teclejar correctament les lletres del codi de seguretat per deixar un missatge a en Jaqme; despusí vaig posar-me la bufanda marró enlloc de la verda; sovint crec veure coses que no existeixen, així com bones intencions i bones persones; fa dies que veig, cada cop que apareixen a la tele, al diari o a les tanques publicitàries en Zapatero i en Rajoy, un seguit de nenes que somriuen molt, fan créixer llenties d'un cossiol i viuen amb jirafes marrons i daurades, zebres que subjecten clavells roses amb les dents, cargols de drap sense banyes i moltes papellones. No sé què em passa. He començat a veure en escorç. I algunes imatges se'm presenten despullades. He radiografiat alguns cossos i algunes ànimes. La meva, en canvi, no es reflecteix al mirall, s'amaga. Hi ha dies que tot ho veig rosa i d'altres gris. També he vist alguns miratges, de cop i volta, sense esperar-ho, per exemple quan esper a un semàfor que agafi color o en un cafè a que el te deixi de cremar. Però el pitjor de tot és que no veig a qui voldria veure. I mira que mir...però no el veig. Definitivament, crec que necessit posar-me ulleres.

SOBRE PARAULES I AMICS

Quan tinc una pena, l'escric; quan tinc res a dir, ho faig; quan tinc una alegria, la cant als quatre vents; quan em demanen una opinió, l'expresso sincerament; quan he de fer un retret, ho dic. Cant clar, cant les veritats, dic al pa pa i al vi vi, li don gust a la boca, i tot i que a vegades puc parlar com un àngel, un llibre, un sabi o un home, puc dic que també sé dir-ne quatre de fresques quan cal i ser llarga de llengua i dir les coses pel seu nom. I avui dic que jo esper d'un amic poder menjar en el seu mateix plat i ell en el meu, poder matar-nos les puces plegats, que hagi amor entre nosaltres i, en aquest cas, no només paraules.

GÀBIA PRIMAVERAL

El seu germà té una ocellera al mig d'un pinaret, ben equipada de bevedor, menjadora, casetes on refugiar-se i bressols on niar, quatre metres cúbics per on volar, descansar, menjar, beure i cantar.

Ja és primavera dins la gàbia i els canaris es besen intermitentment. Les tòrtoles, no encara. Ni els frares. Ni els ropits. Però els canaris ja van fora corda. Es ronden, s'enlairen, es persegueixen, ballen, es besen al bec. Els ha mirat en silenci una llarga estona, sentint-se igual d'engabiada, però gens primaveral. Acabava de discutir amb la mare. Li havia dit que l'estimava molt al temps que li clavava l'estocada metafòrica que cíclicament rebia, però a la que, a pesar d'això, no s'arribava mai a acostumar, la havia deixada, com sempre, tota alterada, com ella deixava ara als ocells amb aquell simple cop a la paret de la gàbia. S'enlairava la seva ràbia, la seva impotència, el seu dolor i amb el batre d'ales la colpejava per tot arreu; s'enlairaven també els ocells cercant una sortida que no existia. Hi havia alguna diferència?

D

Fugia de les meves passes, quan el vaig conéixer. Havia plorat. Havia renegat. M'havia prés un termalgin perquè tenia mal de cap. Havia tocat fons. Havia resat. Havia demanat a Déu una salvació. M'havia tancat dins una capsa de solitud forçada. Havia brindat sola amb cava i torró. M'havia fragelat. Havia demanat perdó. I després de tot això, m'havia vestit, m'havia maquillat i havia tornat al món. Començava any nou i ell aparegué de sobte, a mala hora, per aixugar els meus plors, els meus renecs, la meva solitud, la meva fragelació, la meva culpabilitat, el meu mal de cap. Només per un breu espai de temps, però. Us dic que jo no havia begut alcohol, de debó, i el vaig veure il·luminar la nit porxada i en el precís instant que començarem a parlar, ja no vaig veure més gent, ni vaig sentir més música, ni el fred del vespre pogué travessar el meu abric. Només els seus ulls melverdosos omplien l'espai. Filàrem paraules sense mirar prim un parell d'hores. No va haver ni ball ni besades ni gateres ni inconveniències, només una fina xarxa teixida màgicament que viatjà amb mi fins a París per atrapar-nos 20 dies després durant 90 dies que es convertiren en un "per sempre" dins el cor.El dia de l’acomiadament es presentà vestit de verd, un verd elèctric, que no era d’esperança, ni d’herba, ni dels meus ulls, un verd nocturn, de llum de neó, de creu de farmàcia de guàrdia, de pantalla d’ordinador. Em retornà el llibre d’en Piña que no volia que es quedàs i parlàrem civilitzadament, com dues persones que no s’havien estimat, que no s’enyoraven, ni morien per dins. Parlàrem del Papa mort, clar, de l’exposició de Cartier-Bresson, de l’excursió a La Trapa, de la feina, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. Parlàrem de la meva comunitat de veïnats, de la seva mare, d’un príncep i una princesa de conte, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. El dia de l’acomiadament ens abraçàrem perquè jo li ho vaig demanar. El vaig besar al coll i ens diguérem adéu sense saber la quantitat de paraules que encara havíem de vessar, totes les paraules que encara ens diríem sobre la mort de la nostra relació i de les persones que fan mal a les persones que més estimen, sobre les coses que havia aprés d'ell, que no és boig qui estima bojament, que, certament, la tristesa no té fi.

SOMNI IL·LUSTRAT

Il·lustració de Patricia Metola

Un dels meus somnis no realitzats és haver-me fet il·lustradora. Pot ser encara hi estigui a temps. Dibuixar personatges amb cara de galleta, que no tenguin boca i expressin tot sols amb els ulls i els colors que empri. Que siguin tots molt naïfs, que desafiin les lleis de la gravetat, l'ordre i la compostura. Que els seus cabells trunyellin llunes, que les seves mans siguin com les dels nins i puguin tocar les estrelles. Pot ser arribi el dia...

NI MENTIDES NI VERITATS

-Quantes relacions íntimes has tingut?
-Més de les que pensava, manco de les que penses tu

-M'has estimat mai?
-"L'amor ha mort al cor de la darrera fulla"(Martí i Pol)

-Series infidel?
-Si ho pens, compta?

-Llegeixes cada dia?
-Manco del que voldria, més del que llegeixen molts

-Què opines de la mort?
-Que no es pot tenir opinió, perquè és una de les poques veritats irrefutables

-Què et fa més pena un boig o un dolent?
-Un dolent boig

-Què passa amb la poesia, que ningú la llegeix?
-Que es pot trobar per tot arreu; és necessari llegir-la? Basta sentir-la

-Tornaràs a París?
-Sols amb l'amor de la meva vida, com vaig prometre al Sacre Cour

-M'enyores?
-Sempre

-L'estimes?
-Sempre

M

Vaig torbar-me un temps a reconéixer-la, tot i que, des del primer moment em va mantenir dins els seus braços. Plorava bastant, quan ho feia, no perquè no volgués acaronar-me sinó perquè tenia por de matar-me. Havia matat abans, ella pensava i des d'aquell dia reprimí les mostres del seu amor, conscient de la poderosa força. Mentre va anar vestida de negre, la vaig ignorar. Però un dia de tardor es posà una bata tota verda, flors i fulles i cels i mars verds i llavors vaig sentir que arribava l'esperança, i mai més vaig poder desfer-me de la mirada dels seus ulls negres, dos petits espais siderals, plens d'enigmes. Va començar a agradar-me el seu olor a llexiu mesclat amb sabó lux o tulipan negro, segons l'ocasió. M'alimentava no del seu pit, sinó del seu alè a cafè, ben apropet del meu rostre, intentant consolar-me el plors, que diuen que eren molts. Em cantava cançons de bressol amb aqueixa veueta prima i tremolosa de gorrió i em fregava els llavis de mel per endolcir-me. No us estranyeu si sempre procur posar dolç sobre l'amargor, em ve de nina. La veia fer feina tot el dia. Netejava, ordenava, arreglava, vestia...mai un moment per gaudir d'allò inesperat o màgic, per mirar i mirar-se, car la seva misió en la vida semblava passar per la constant compostura. Vaig saber des del primer moment que sempre ens baralleríem, potser amb tanta intensitat com ens estimaríem.

NO TOT HA DE SER POESIA

No tot ha de ser poesia. No sempre, si em fan caure, he de quedar-me estesa al terra mirant al cel plena d'esperança en la bona fe dels altres, esperant rebre el mateix que he donat, la mateixa sinceritat, la mateixa confiança. A vegades, repiny. A vegades, em prenc la llibertat de treure la llengua, la meva, la catalana, l'universal, la femenina, l'humana, a totes les persones d'ànima negra, a tots els que coven rencors, ràbies i enveges. A prende pel cul, ànimes buides i negres!