ENRERE

-Mai mires enrere quan ens acomiadam .-li va dir ell mentre esperaven a la cua de facturació de l’aeroport.
-No? –preguntà ella, sorpresa, com si de sobte el mirall li hagués mostrat una imatge improcedent.
-No, no ho fas. Jo sempre et mir, fins que has desaparegut de la meva vista. Tu mai, segueixes endavant, sense mirar enrere.
-Avui et miraré –li va prometre mentre el besava.
Quan s’acomiadaren, ell girà el cap una dotzena de vegades, fins que les escales mecàniques se l’engoliren. Ella no deixà de contemplar-lo, somrient, a pesar que no tenia ganes de somriure. Pensà en el que li acabava de dir. Curiosament, ella creia que un dels seus pitjors defectes era precisament que mirava massa sovint enrere. Potser per això, per aquesta constant mirada cap al passat que no li agradava, actuava totalment a la inversa i la seva actitud semblava distant i freda.
Dins l’avió, sobre la mar de niguls, mirà molts de cops enrere: es remontà a aquell dissabte horabaixa en el seu minúscul apartament quan escrigué “Les frugals transgressions”. Esperava una trucada de telèfon que no arribava i, a canvi, les paraules, brollaven sense contenció des del seu bolígraf; viatjà fins aquell vespre de Sant Sebastià, sota els coets artificials i a l’esquena l’home que l’hauria d’estimar breument, però amb intensitat; pensà en l’abraçada inmensa de l’amiga, banyada en plors, l’únic pic que la va veure plorar en aquells quatre anys; pensà en les rialles de la mare, aquella nit de Cap d’Any, després de veure la còmica capgirar la seva cama de goma; pensà en els ulls del seu petit fillol quan es deixava fotografiar amb una galleta Maria a la mà; pensà en les nits amb els amics a la cerveseria, sota els follets i les fades; pensà en la carabassa pintada de colors que va rebre un Nadal com a regal o auguri; evocà la primera vegada que ell li agafà de la mà mentre passejaven pel Passeig Sagrera; va veure pujades a muntanyes amb molt d’esforç i desfici; sentí el calor sobre el seu ventre i la veu càlida a cau d’orella fent la pregunta fatídica: què t’han fet els homes?; va veure tant que pensà que, a partir de llavors, no evitaria més fer la vista enrere, car el que ara era estava format per totes aquelles visions passades i que la pena de la pèrdua seria menor perquè sabia que tot allò que desapareix, d’una manera o altra, retorna.
I quasi sense adonar-se’n arribà el dia que, de nou, ell l’esperava rere les barreres de l’aeroport, aquest cop per acollir-la.

ELLES

Elles, transparents i encara brillants, buides de saba però encara continents de riures i paraules.

Beure vi i donar voltes al voltant de les belles,

millor és que entregar-se a l'escepticisme.

Si a l'infern van l'ebri i el que estima,

ningú li veurà el rostre al paradís.

(Omar Jayyam)

Elles, vençudes i encara erectes, utilitzades però encara plenes de nit, dringen quan les recullo i es resisteixen a abandonar-me.

Elles, les il·lusions...

EL MONSTRE

Tenia son encara. S'havia quedat adormit, el capvespre passat, davant la televisió, mentre feien un programa sobre extraterrestres. Recordava els caperrots ovalats i aquells immensos ulls negres entre dormida i dormida i aviat decidí ficar-se al llit i descansar de debó. Li resultava estranya, aquella son, car no havia tingut un dia excessivament dur, però possiblement era cansament acumulat, emocions contingudes, energia devorada o devoradora. Dormí com un angelet tot el vespre, i quan sonà el despertador encara tenia son. Què estrany, pensà, però s'estirà tant com va poder i obrí els ulls. Sentia el cos gelatinós, pesat i amb els ulls mig aclucs es dirigí al bany. El mirall reflectí una imatge d'allò més terrorifica. Alçà els braços i uns fins tentacles es bellugaren nerviosos; s'atracà al mirall i no trobà ulls ni somriure; observà la pell i es veié transparent com un paper de calc. No se'n podia avenir de tot plegat. Mirà al seu voltant: no havia aire, sinó aigua; no havia mobles, només algues bellugadisses i estrelles de mar; el mirall no era més que el vidre que el contenia i el separava d'un grapat de persones, com ell havia estat abans, que el contemplaven. Volgué cridar aterrit, però no tenia veu. En què s'havia convertit? Un grumer verinós, això era. S'atracà al vidre i deixà que li fessin fotografies, impotent, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por...

SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.

INCAPACITATS

Melody Gardot pateix una incapacitat d'oïda, vista i mobilitat. Ella diu que no li agrada el terme discapacitat perquè llavors tots hauríem de definir-nos així ja que hi ha coses que no podem fer. Prefereix parla de coses que és capaç de fer i coses que no és capaç de fer. N'estic completament d'acord. Se m'acut un llistat llarguísim de coses que som incapaç de fer. Demà les escriuré, que avui estic mental, física i energèticament esgotada. Good nigth!

VISITES

Fa dies que somnio amb tu, E. La teva partida em sembla de mentides i encara imagino que rebré un missatge teu o una trucada. No parlo ja mai de tu. No puc. Jo crec que em visites en somnis perquè estàs trista, perquè et fa pena veure com la triada d'amics s'ha desfet. Però tu eres l'eix, amiga, ho saps, sense tu era impossible. Ell és dolorós per a mi i potser jo ho sigui per a ell. I no en podem fer res. Perdona'm, amiga, no hem estat a la teva alçada. Les mimoses creixen. El pi, no ho sé perquè no he tornat a visitar l'indret. Els aprenentatges creixen també. I l'enyorança és plena d'amor.

HI HA MALENCONIES...

Hi ha malenconies que resten assegudes sobre les cames mentre sopes o prens el cafè, o esperen arrufades dins els palmells per molt que t’afanyis a tenir les mans plenes de coses, o cauen pel lòbul de l’orella i regalimen seguit seguit sobre les espatlles i vas humida mollant bassiots pels carrers i tothom mira i ningú diu res. A vegades aquestes melangies no són mereixadores de l’objecte que les provoca i voldries netejar-les amb lleixiu i que res restàs dels records que les provoquen. T’agradaria posar un sentinella a la porta del cor, perquè no deixàs passar sentiments oblics ni vaixells sotsobrats. Hi ha malenconies que t’empenyen a fer errades d’ortografia i els temps verbals es capgiren i uses el present per parlar del passat i uses el present per parlar del futur. Llavors, te n’adones i prens la decisió de vestir-te de Còrsega antiga i fingir que no t’importen les seves absències.

LA MOSCA

Berena en companyia d’una mosca, una d’aquelles tranquiles, que volen en càmara lenta i s’entretenen caminant sobre les coses. L’observa amb ulls de científic i s’adona que tot i voler tastar tots els restes del plat: pa, mermelada de pruma i de figa, formatge blanc, sucre no es pot resistir al cafè amb llet. A la tassa retorna un i altre pic, xuclant les minúscules bombolles de llet cafeïnada. Se l’imagina després dels efectes del cafè, gata de nervis, volant frenètica, fent voltes repetides que no van enlloc i només emprenyen. Se la imagina molestant a algú, potser a ella mateixa, tan insistenment, pobra, que provocarà que la matin. S’imagina que si aquesta mosca no hagués tastat avui l’addictiu cafè el seu destí hagués estat un altre. Potser hagués volat plàcida sobre el llom d’alguna vaca, hauria fet l’àpat sobre un moix esclafat a la carretera o hagués travessat el poble fins arribar a un indret ple de por. Però ha hagut de topar-se amb el cafè amb llet. I el seu mata-mosques implacable que l’ha morta… “per si les mosques”.

NIT

Cau la nit, com un llençol daurat, com l'univers que guarden els ulls de mel enyorats, com un glop de cervesa rossa dins un horabaixa assedejat, com una joia d'aram. M'espera la solitud negra, la d'ala de mèrlera, però no m'importa perquè el cor, avui, el tinc ple de sol.

LA TRIA

L’havien assassinat a cinquanta-quatre vides, humiliat a dos mil, estafat a set, abandonat a vuinta-vuit, violat a dotze, enganat a mil i una, torturat a tretze... i cada cop que partia pensava: i de què cony serveix la reencarnació? Tanmateix, però, quan tornava néixer ho feia triant estimar.

LA FORTUNA

Es trobaren a una taula una orientalista, un racionalista, dues existencialistes, un estoic, un romàntic i un príncep.
L’orientalista es va seure tímidament i esperà amb els ulls baixos. De camí al sopar, havia recollit una branqueta de cirerer florit i la va col·locar llavors devora el seu plat, entre la cullera i el torcaboques, com si fos un cobert més.
El racionalista, que ja hi era quan ella arribà, es dedicà a observar-la minuciosament, cada gest, la roba, les postures, les mirades. Com a bon deixeble de Kant sabia que el que veia no tenia perquè ser la realitat així que jugà a variar la visió que tenia de la desconeguda amb la intenció, utòpica altrament, de fer-se la idea més fidel possible de la seva persona, cosa també difícil tenint en compte l’elegant i delicat hermetisme de l’orientalista.
Les dues existencialistes arribaren juntes. Eren molt amigues, a pesar de la coincidència de caràcters. Dubtaren una bona estona quin lloc de la taula seria el més apropiat per seure’s, si de front una amb l’altra o de costat, si al cap de taula o al mig, si juntes o separades; sospitaren, si més no, que la vetllada seria absurda i renegaren de qualsevol esperança de diversió; s’enfonsaren ràpidament davant els àcids comentaris del racionalista i rebutjaren la serenitat de l’orientalista, tot atribuint-li un artifici que només era dins els seus judicis nihilistes. Eren com dues ombres a cap de taula, finalment, totes vestides de negre, totes austeres i fermes com un interrogant incòmode.
L’estoic ja es veia venir com seria la vetllada i es preparava per suportar-la, com no, estoicament, mentre el romàntic començava a suspirar per una de les existencialistes, enlairant-la sobre tots els altres i començant un combat dialèctic entre ell i la resta del món de la taula (excepte la seva nova i potencial estimada).
Tots ben asseguts a la taula i lleugerament embriagats pels ardorosos vins que ja havien degustat, esperant l’amfitrió, el Príncep, que no arribava, especulaven sobre el sentit d’aquell encontre. Evidentment, no van treure res en clar, fins que el Príncep entrà majestuós a la sala, quan més acalorats estaven els ànims dels convidats: l’orientalista de mirada zen intentant mantenir un equilibri interior a punt d’esvair-se; el racionalista intentant assumir tots els punts de vista possibles d’aquell grapat de sers extranys; una existencialista, enfonsada dins els paranys de l’avorriment i l’altra intentant fugir de l’exaltació invasora del seu recien enamorat; l’estoic observant-ho tot amb paciència; i el romàntic, embriagat de passió, amb el cor dins la mà bategant insultant i esquitxant de sang les parets.
- “Estic disposat a sostenir –va dir solemne el Príncep-, que la fortuna és l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que, en major o menor mesura, ens permet controlar l’altra meitat”
I rigué maquiavèlicament, car sabia que el sopar, a partir d’aquella revelació, seria prou interessant i potser duraria un parell de segles.

SORTIDES

Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.

No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.

En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.

Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!

PETITA HISTÒRIA PARANÒICA

Tenia afició per les persones, per tota la xarxa de comportaments humans que continuadament se li mostraven i els estudiava des de diverses perspectives: la filosòfica, la psicològica, la social, la cultural i la intimista. Això li donava certa rigidesa relacional que feia que les persones li fugissin del costat, car es sentien insistentment analitzades, com a insectes o animalons de laboratori observats per una supèrbia mirada científica, freda i analítica. Intentava contrarrestar aquesta tendència amb un exercici de humilitat sincer i treballat, però llavors s’adonava que donar-se només implicava romandre a l’abast de la invasió dels altres. La devorarien, famèlics, si es deixava. Almanco això pensava després d’haver pogut contemplar en nombroses ocasions els seus esperits esporuguits i roïns, disfressats de somriures i bones paraules. No tots eren iguals, per descomptat, hi havia persones molt sinceres i nobles, que curiosament li cridaven manco l’atenció, com si fos un petit explorador, més interessat en els ferotges felins que en les papallones africanes, precisament pel perill que comportava la primera opció.
Feia temps que passava un període d’aïllament. Veia a les persones com un grup col·lectiu sense característiques pròpies i diferenciadores. La claca estava constituïda per esterotips, més o manco agradables, més o manco mesquins, que sobreexplotaven la seva relació sempre en benefici propi.
-Veus les coses com si fossis un petit dictador –li va dir l’amant, un poc atemorida davant les seves emocions
-M’he de protegir –li va contestar-, que no ho veus tu com es comporten?
S’acariciava el curt bigoti mentre ho deia.
-Però, Adolf...
-Calla.I l’observà inquisidorament. Ella era filosòficament platònica, psicològicament inestable, socialment adequada, culturalment limitada i íntimament sensual. Potser també s’hauria de protegir d’ella. De tots. De les races. Del món

BARCELONA

Barcelona, els peus plens de ferides, però el cor encès. Les presses, els orientals, el vell hostal, les Rambles plenes de gent i estàtues humanes, la boquèria convertit en mercat medieval, el barri gòtic pintat de graffitis i orins carregats de passat i present, el modernisme regalimant per les façanes, el Metro vertebrat, les ondulants formes de Gaudí, el menjar ràpid, les bromes, els coloms, la mar enfront el descobridor.

Barcelona i tu, amor meu, més intens, més dedins, més present en totes les coses, més meu, més teva...que mai.

POÈTICA CRISI O LA MORT D'UN POLÍTIC

Que no li parlés de revolucions, no estava ell per evolucionar en aquelles circumstàncies. No volia saber res de persones, es passava el temps tancat dins la llibreria de la plaça cercant poesia francesa, poesia portuguesa, o qualsevol poesia, sense parlar amb ningú, desmesuradament isolat, com un peix solitari fent voltes pausades i indolents dins el seu còncau espai. Havia perdut el nord i s’entossudia a romandre dins el sud calorós i gelatinós de la indolència, hores i hores llançades al terra. La boca, pastosa i aspre com el codony, rellegia versos d’Espriu i mirava de reüll passar la vida.
Que no li parlés de revolucions, la oposició. L’havien empresonat, havien esborrat la història, les claus eren al fons de l’oceà sense tresor i ja res protegiria el cor i el coll de la imminent tragedia. Veia un futur sense mugrons i no li importava. Veia el futur sense retorn. Veia la farsa amb floritures literàries, de la fonda crisi, més clar que mai. I reia, boig, engatat de política i teatre.Que no li parlés de revolucions, el país. Volia llegir poesia i descansar

CATERINA

Fa temps que estic cansada d’escriure coses meves, que, al cap i a la fi, tampoc són tan importants, però com que som incapaç de tancar la paradeta, he decidit donar un gir a aquest blog: com que estic intentant millorar el meu nivell de català, a partir d’ara intentaré escriure cada cop un petit conte, amb la finalitat d’exercitar la creativitat, practicar el vocabulari que em dóna més problemes, i deixar un poc de banda la Frannia massa intimista i personal. No sé si en seré capaç. Això només és un propòsit d’intencions.
Avui començarem amb el petit conte –sempre amb un missatge al darrera- de:

CATERINA

Na Caterina era la filla de l’ambaixador del país de l’Albercoquer, un indret especialment conegut per la seva gastronomia i la omnipresència de la dolça fruita, però que poca gent sabia ni tan sols situar en el mapa. Era un lloc petit i tranquil, cassolà, eixerit sobre una devesa plena d’arbres. Res d’interessant solia passar en aquella terra i els jorns s’entrellaçaven un amb l’altre a l’aroma de la mermelada d’albercoc, la coca d’albercoc, el porc amb salsa d’albercoc i el suc d’albercoc i maduixa. Fins que les orenetes arribaren i, amb elles, la desgràcia: el seu pare va ser assassinat i des de llavors l’enyorança la tenia esclavitzada: havia canviat el carácter tan bruscament que tothom li perdonava –comprensibles davant el dolor de la pèrdua-, però el cert és que es passava el dia avaluant a tots els seus servents, convençuda que la mà criminal havia sortit d’entre ells. Cercava per tot arreu una resposta, la confirmació de qualsevol sospita, el fil que la dugués a la boca del Minotaure, però no per ser engolida, no, sinó per poder acomplir la seva revenja. Cercava davall de les pedres, damunt els armaris, però res servia per transformar el seu pare en un nou Llatzeret. Recordava els seus ulls maragdins, el resplendor meravellós de la seva mirada, i llavors un tràfec d’idees se agemolien davall el seu hipotàlem i allà, com un filaberquí o el treball d’un ferreter, la golpejaven, la incidien, fins que amb un mal de cap impossible d’aguantar, i amb els ulls plens de pampallugues, havia de deixar-ho tot córrer i anar-se’n al llit a descansar.
Tot això no tendria més importància si no fos perquè na Caterina, dos mesos després de la mort del pare, es trobà un queixal seu dins la xemeneia, al costat d’unes arracades que no eren de la seva mare, també difunta, ni d’ella ni de ningú de la família, sinó de la Reina del país. I llavors deixà de banda les seves passes desnerides perquè aprengué que no es pot anar en contra de segons quins monstres. Diuen que va emigrar, al cap d’un temps, al país de les Llimones i allà n’és relativament feliç, tot i que ha mudat el caràcter i ja no és suau com la pell de l’albercoc, sinó àcida i molt cítrica.

EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.

Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.

No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.

ALEGRIA

No m'entusiasma la lletra i les imatges, tot i sentir-me molt identificada a vegades -vinc d'un altra planeta, som un astronauta-, em semblen poc treballades, però...és una cançó que m'encomana... alegriaaaaaaaaaaaaaa. La desitjo també per a vosaltres.

CITY

La meva ciutat s’ha transformat en ChinaTown, en una Istambul contrastada –la falsa ciutat turística envers la vertadera ciutat ruidosa, colapsada i frenètica-, en un macroedifici en obres, en un clavagueram de pudor, renou i pols, en la simfonia estrident de xiulets i bocines, en una Babel histèrica i poc amable, en un rosari de tendes i vivendes que es venen, lloguen o traspasen, en una filera d’aturats que demanen un treball. A la meva ciutat li han tatuat una espina de carrils-bici que la fan europea i cosmopolita, i la massa de gent indeterminada camina amb els seus i-pods en marxa, sense rumb, més aïllats que mai, i totes les races no parlen de creixement i harmonia sinó de feina dura, discriminació, marginació, solitud, i els trens es retarden i els busos van plens i els guàrdies urbans no donen a l’abast, i els lladres roben carteres, i els polítics més i ningú es disculpa i ningú es saluda…mentre jo em desmaio per dins i necessito l’aire del camp.

JA!

JA tenien escrit sobre el llom els xots del ramat. JA, què? Ja és hora, ja ha arribat, ja toca, ja...però menjaven plàcids i avorrits sense fer gaire moviment, així que vaig arribar a la conclusió que eren xots forasters i el que feien era riure. Es reien dels neguits, de les covardies, de les presons, de les complicacions de les vides dels homes, incapaces de restar quiets menjant al prat conegut, dia rere dia, sense ser desgraciats i sense voler-ne més. La meva vista els va recórrer un a un, JA, JA, JA, JA i em miraven bucòlics, amb cara de xai degollat, i una guspira de llàstima els entelava la mirada trista.

-No sé si se'ns riuen de nosaltres -li vaig dir al meu company- o ens envien un missatge...

-Són les sigles del nom de l'amo, dona -em va contestar.

-Ja ho sé-vaig replicar-, però JA és hora que tinguis un poc més d'imaginació.

I llavors em vaig fixar amb la tanca i vaig saber que hi havia llibertats impossibles d'assolir.

INOPORTUNA

A vegades, m'hi sento. Sovint. Sempre?

TAL COM SOM

He començat el dia amb vòmits. El metge m'ha dit, com no, que era un virus. El Virus. Aquest encomanadís i misteriós calaix de sastre que utilitza la ciència quan no sap que dir. Ha estat saber que era ell el que em rondava i ha desaparegut, així que sospito que les meves dolències han estat més emocionals que res. I això que ahir em vaig anar al llit més tranquila. M'havia pogut buidar (potser no del tot) i el futur no em semblava tan gris. Ja ho deia Anaïs Nin: "No veim les coses tal com són, les veim tal com som".

VOSTÈ

Crec que parlar de vostè ens fa hostes, no del respecte –com pretenen- sinó de la jerarquia i de la por. Que manca educació i respecte és ben cert, i no només dins el món de l’ensenyament, però que aquests s’hagin de poder aconseguir amb gestos tan puerils com col·locar la taula més alta i fer que els alumnes tractin al professor de vostè, és un absurd, és tornar enrere amb passes de cranc esquizofrènic, això pens. He estat professora gairebé 3 cursos. És cert que en quant a disciplina, n’era una privilegiada, ja que quasi tots els meus alumnes eren adults i educats, però sé ben cert que el problema es troba en el fons, no en la forma. I la responsabilitat dels pares? La figura del mestre ha desaparegut, s’ha convertit en un funcionari neuròtic a qui manipular o maltractar, en un policia, en un guardià, en l’enemic del fill, en qualsevol cosa abans que educador. I la responsabilitat de l’Administració? Com és possible no poder fer res davant l’absentisme, la violència, la manca de coneixements, el fracàs escolar i només apedaçar? Tenim un mal sistema educatiu. I la solució no passa per que els al·lots tornin a usar el vostè ni passa tampoc per la iniciativa de que els professors tinguin potestat per castigar legalment. Tots sabem que hi ha professors ben tronats i posar la llibertat i la seguretat d’un menor en les seves mans tampoc és raonable. No sé quina ha de ser la solució. Intueixo però que, com sempre, ens tornarem passar de la ratlla perquè les persones som així: o no arribam o ens passam.

DE SUCRE

La pluja no acaba mai. Dos cops he estat a punt de quedar aturada enmig d'un allau de pluja incontrolada. Els camions, poderosos, ens deixaven uns segons completament onats de pluja. La sensació de conduir sense veure absolutament res durant uns segons m'ha pujat l'adrenalina. Frenava per si el cotxe de davant també ho feia i mentre la lluna del cotxe em submergia dins la por, m'imaginava estavallada contra el cotxe del davant. Però no ha passat. He arribat salva -no sé si sana- a casa. El primer que he pensat és que tu no hi eres per consolar-me, per escoltar-me, per aixugar-me els cabells banyats i encalentir-me els peus amb les teves mans càlides. I enlloc de tenir pena, he tingut ràbia. Hi ha mils raons per la teva marxa, ecònomiques, kàrmiques, energètiques, covardes. Em dónes mil raons per no qualificar la teva absència com a marxa. Tantes com gotes de pluja, tantes que enlloc de convèncer-me, només banyen, només m'esborren, m'esvaeixen. Has oblidat que som de sucre?

LA SOLITUD

Trona i llampeja. Plou. I tinc fred. El llençol no em basta per encalentir-me. Són les 5.00 del matí i em desperto. I em desvetllo. La pluja no acaba mai. Però no sé si ve de dins o de fora. Faig córrer l’aigua de la dutxa. Necessito calentor. Aquesta solitud que sento és insoportable

TOTS ELS COMIATS, TOTES LES PLUGES

Bon viatge, amor meu, torna aviat.

VAMPIR

Va somniar que era un vampir. Volava, saltava com un moix de terrat en terrat, no tenia son, no es cansava. Curiosament no bevia sang. Però l'olorava a quilòmetres de distància.

Es despertà amb aquella mateixa olor dins la cambra. Havia tacat els llençols d'una sang espesa i obscura, el senyal temut de que, un cop més, no hi tenia vida dintre seu. Va pensar en el somni i va saber a la fi perquè la fascinaven tant els vampirs. No era perquè fossin inmortals ni perquè es movessin de nit, sinó perquè eren el símbol de la insatisfacció, de l'avarícia vital, ja que la seva condemna era no acabar mai de sentir-se saciats, no omplir-se mai i necessitar, fins l'infinit, treure la sang -l'energia- de fora. No eren capaces d'autonodrir-se, aquest era el càstig.

Es sentia com un vampir afamagat. Què faria ara? Necessitava les carícies, els riures, els roncs, la respiració, la companyia, les besades, la presència. D'on trauria l'energia per mantenir-se viva? Botà del llit. Però no semblava un moix, ni una au. Només una pesada ànima encollida.

CANVIS

Li escrivia a una amiga que el millor desig que es pot tenir en aquest fràgil món és tenir força per enfrontar els canvis i que l'esperança no fos la de l'espera sinó la de l'entusiasme i l'acció. Li deia que això m'ho havies ensenyat tu, que havies estat capaç d'adaptar-te amb mestria a tots els canvis, fins i tot a una condemna de mort. M'ho vas ensenyar, però jo no sé si ho he aprés. Ho intent, això sí.

QUAN MÉS HO NECESSITI

Acab de llegir al blog de L'ofici de viure aquest pensament anònim: “Estima’m quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti.” Just el que estic cercant per superar la meva intransigència transitòria i recuperar la fe i la il·lusió per les persones. A veure si ho pos en pràctica.

LES DONES CÍCLOP

L'any 2002 jo escrivia aquests versos...Ostentes la sobirania del meu dormir. Amb besades taquigràfiques escrius els meus somnis i deixes el meu èxode a la deriva. Sense adonar-me'n em convertesc en cíclop. Sols necessit un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges són improcedents. No vull brúixola...(...) Ho vaig escriure volent constatar la passió absoluta, un sentiment romànticament esclavitzant, que anul·lava qualsevol raciocini, i qualsevol altra imatge més enllà que la del ser estimat. Llavors, però, no sabia que existia un poble a Argèlia que es deia Beni Isguen on les dones sols podien mostrar un ull quan anaven pel carrer. Parlam de les afganes, que ho han de mirar tot des d'un calat obligat. I elles? Obligades a ser cíclops sense amor. Aquest món mai deixa de sorprendre'm.

MAPA DELS SONS DE TOKIO

Mapa dels sons de Tokio i mapa dels silencis i mapa de les atormentades ànimes femenines de totes les pel·lícules de Coixet. Em va seduir el títol, la idea de fer un inventari definidor de tota una ciutat -quins serien els nostres sons?-, em va agradar el missatge que vaig entendre: les persones sí canvien; l'amor les fa canviar, tal com Riu, freda, trista, buida assassina no sols perdona la mort de la seva víctima sinó que es sacrifica per ell, tal com David comença a fer renou quan menja els fideus. Però aquesta història contava amb dos obstacles: la meva poca fascinació per la cultura japonesa i per Sergi López (de fet, d'ell l´únic paper que em va entusiasmar va ser el que va fer a "El laberint del faune"). El cert és que no vaig gaudir-la tant com altres de les seves obres, no sé si per això, o perquè jo també he canviat i no em sent tan propera a tanta buidor. M'encanta la vie en rose cantada en japonés, m'encantaren els encontres eròtics en l'habitació del Metro de l'hotel de l'amor, m'enamoraren alguns primers plans, el cementeri, certs detalls. Però no m'hi sentia a gust ni identificada. Tot em semblà llunyà. Em semblà, paradoxalment, silenciós, terriblement silenciós.

JA ÉS A LES LLIBRERIES

El meu “Camp de mèrleres” ja ha nascut. Com que som una persona un poc estranya, ja ho haureu notat, amb permís del meu editor (i gràcies per la comprensió, Roman Piña), no en faré presentació en principi. Però no hi ha dubte que m’agradaria molt que el volguéssiu llegir.
Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”.
Podria dir que es tracta del meu primer fill. I l’estim amb tots els seus defectes i virtuds. Voleu que us el presenti?
El podeu trobar a partir de demà a:

Embat
Pge. Papa Joan XXIII, 5 E (C.C. Los Geranios) 07002 Palma

E-mail: info@embatllibres.comTels: 971 713 350 - Fax: 971 213 641

Llibreria Literanta
www.literanta.com C/ Fortuny 407001 Palma (Mallorca) 971 425 335

UN BALL

A vegades no és la nostra pròpia tristesa. Sinó la que intuim en la vida dels altres i potser veim amb més intuició i claretat i potser sabríem esvair més que la nostra.

Cercava una cançó de Noa que em dóna vitalitat però no l'he trobada. Per què "Cementery Polka"? No és sovint la vida com un inmens circ? Almanco que la melodia sigui alegra...

LA MÀ

Diu la xarxa que aquest és un poema de Benedetti. Qui sap, potser sigui, en realitat, de Zapatero dedicat als "brots verds".

A mi ahir, tombant el vespre, se'm va disparar la màquina mentre acariciava la verdor i esperava que un colom passàs just per davant de l'objecte que volia fotografiar. Vaig pensar que era una bella casualitat.

Us dono, si la voleu, la meva mà, i aquest poema verd d'esperança.

Todo verdor perecerá,

dijo la voz de la escritura,

como siempre

implacable;

pero también es cierto

que cualquier verdor nuevo

no podría existir

si no hubiera cumplido su ciclo

el verdor perecido;

de ahí que nuestro verdor,

esa conjunción un poco extraña

de tu primavera

y de mi otoño,

seguramente repercute en otros,

enseña a otros,

ayuda a que otros

rescaten su verdor;

por eso,

aunque las escrituras

no lo digan,

todo verdor

renacerá.

CRÍPTIC JEROGLÍFIC

- No sé què te passa darrerament -li digué- estàs absenta, res t'il·lusiona, t'avorreixes, em trobes mil defectes.
- No em passa res -mentí-. Dóna'm la ma.
Però ell ja no l'escoltava.

ELS TIGRES I LA MADUIXA

Diu un conte zen que havia un home passejant pel camp, que de sobte es va trobar un tigre ferotge. Arrancà a córrer i l'animal darrera fins que van arribar a un precipici. Com que no tenia altra sortida, es va arriscar i va començar a despenjar-se, amb prou feines, per la paret del penyasegat. El tigre va fer el mateix amb prou dificultats. De sobte, l'home s'adonà que just abaix d'ells, a la vall, esperava un altre tigre famèlic. Quedà quiet aterrat, segur de que no havia cap sortida. Llavors va veure que del costat d'una pedra havia malcrescuda una maduixera, que ademés estava farcida de maduixes. Se les menjà a totes i fruí com mai ho havia fet.

Conclusió: la vida és el breu instant de goig entre dos tigres, passat i futur.

CAP DAURAT

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. Tenia un cap enorme de color daurat. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa del color de la mel que li formava la closca. Tota la superfície tenia petites espirals on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petita alegria.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada felicitat li produia una fina capa vidriada. Però quin era el llindar del seu goig? Havia estat molt feliç? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de gratitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una dona asseguda hores i hores davant la pantalla d'un ordinador enxarxada amb paraules d'altres, anònimes però necessàries. Trobaren també un sentiment de tendresa que es mostrà en la imatge d’una carícia amorosa, secreta i tapada. Trobaren una rialla intensa a dalt d’una gronxadora i un jardí de roses a sota. Trobaren un sentiment de tranquilitat concentrat en unes mans càlides enfront d'una mar blava i antiga. Trobaren pesigolles davant l’emoció de compartir vivències amb moltes persones. Trobaren esperança en decenes de comiats. Trobaren amor a tonelades. I una suau coentor en el cor produida per una besada llançada amb generositat. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, un vestit de mel, lluent, daurat, una cova il·luminada. Els humans, per aquestes petites felicitats, no es transformen en àngels.

LLÀGRIMES BLAVES

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. No tenia boca, només dos ulls abismals, d’on penjaven nombroses llàgrimes blaves. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa que en forma de nombrosos pístils invertits li solcaven el rostre. Cada un d’ells acabava en una bola on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petit sofriment.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada sensibilitat li produia una enorme llàgrima blava. Però quin era el llindar del seu sofriment? Havia patit molt? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de solitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una nina petita asseguda hores i hores en el portal d’una casa que donava a una església cristiana d’un barri mariner. Trobaren també un sentiment de culpabilitat que es mostrà en la imatge d’una violació secreta i tapada. Trobaren una por intensa a dalt d’una gronxadora i un abisme d’ortigues a sota. Trobaren un sentiment de rebuig concentrat en les cames feridores de sers entramaliats que no escoltaven. Trobaren la tristesa davant l’engany i l’aprofitament de moltes persones. Trobaren desampar en decenes de comiats. Trobaren decepció a tonelades. I un mal en el cap produit per una pedrada llançada amb traidoria. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, llàgrimes blaves, denses, gegantines, constants, pesades. Els humans, per aquests petits dolors, no perden la boca i les paraules.

MANERES DE SORTIR DEL POU

1. Refer el jardí de dalt a baix, arrebassar trèbols, margalideres salvatges, tomatigueres bordes, la invasora Passionària (em sap greu, Pomona), netejar el terra de fulles seques, passar la manguera per totes les parets, fer fugir els dragons a cops d'aigua, afegir terra bona a la mimosa tendra, canviar de lloc cossiols i energies estancades.

2. Escriure un conte de 5 pàgines que es tituli L'escriptor i perfilar-t'hi.

3. Somniar-te, estimada E., com un àngel, de verd, esplèndida però amb un somriure lleugerament adolorit, en un somni caòtic de festins, advertiments, regals i recerques.

4. Estimar-nos diferent...hora, lloc, talant i postura.

5.Treure la llengua a na Maria Enganxa mentre toques el present.

MARIA ENGANXA

I la seva Maria Enganxa no vivia dins cap pou, sinó que era el pou mateix, un forat dins l'espai que es mantenia actiu a través de la força centrípeta de l'absència, la solitud, el buit i la insatisfacció. Aapareixia, el pou, quan manco l'esperava, a vegades entre les flors de passionària i les de gessamí. La enganxava fort, llavors, i la transportava a un jardí ple de fulles seques, llimones plenes de floridura, insectes llefiscosos i lents. No passaven les hores en aquell pou ajardinat.

Altres vegades, el pou es formava just enmig dels seus llombrígols, quan ell entrava en el seu interior. La xuclava l'espiral magnètica i ella entrava en un espai ple d'òrgans bategant d'un tràfic de substàncies desconegudes que l'ofegaven. Lluny de resultar un experiència excitant, la sensació que tenia era la d'entrar dins el buit, una cova submarina sense cap habitant viu.

D'altres, el pou començava a formar-se sobre les manetes del rellotge. Mai sabia si la caiguda la duria cap a un ritme frenètic, impossible d'abastir o els segons es dilatarien, gelatinosos, eternitzant l'angúnia.

Fos com fos, aquell pou que l'enganxava de tant en tant, produïa uns efectes ben visibles: s'entristia, s'avorria, es pansia...i llavors qualsevol mà era bona per estirar-la i salvar-la de les urpes de Maria Enganxa. El problema era que, a vegades, la força del pou era massa intensa i tothom hi acabava dintre. Ella ho sabia i no era honest, sabent que hi havia un grapat de mans disposades a entrar dins el pou, deixar que passàs. "No ho faceu -volia avisar-, no caigueu en la trampa del pou. Maria Enganxa som jo...

ALICIA

...

EL MOIX DE CHESHIRE

Me'l trobo sovint i em recorda que no estic sola. Però llavors desapareix i no deixa ni el somriure surant dins l'espai. Ja no és el que era. Ni jo tampoc som n'Alícia que vaig ser. Continuo encalçant conills que no saben a on van, continuo celebrant no-aniversaris, continuo provocant la ira de moltes reines que demanen el meu cap, continuo caiguent dins forats. Però ja no caigo tan fàcilment en la temptació d'un "menja'm" provocatiu, ni som capaç d'enlairar-me mentre prenc el te, ni fer-me gran o petita en un instant. M'agrada, no obstant, saber que el moix de Cheshire m'acompanya, no sé si per guiar-me o embullar-me més. Sé que em mira, això em basta i confiem que aparegui si les cartes de la baralla, servils, m'acaben tallant el cap.

ENS DIVERTEIX EMBRUTAR-NOS

La majoria de festes populars compten amb un episodi de brutícia major: tirar-se tomàtigues, vi, aigua, taronges, fang, escuma...

Ja de petits gaudiem trepitjant els bassiots, esquitxant-nos d'aquarel·les, escopint, posant-nos plastilina pels cabells...

El menjar era més bo si ens podíem xupar els dits, tacar-nos la cara amb la xocolata, menjar el flam sense coberts, deixar que el polo ens regalimàs pels braços, aferrar-nos els xupa-xups a les galtes o al front...

Jugar a embrutar-se és un plaer. Per grans i petits. Reprimit aquest impuls primari, n'hi ha que s'aneguen en brutor mental, que taquen la placidesa dels dies amb un desig o un neguit. Supòs que fa massa temps que no m'embruto. Ara ho faria. Deixaria que em cobrissin de gelat, ficaria la mà dins un pot d'espesa pintura, voldria que em llançassin un pastís de nata a la cara, que em regassin amb una manguera, que...què sé jo! divertir-me...per favor...divertir-me.

NARGUILE

Acab de fumar tabac de poma amb un narguile. El pulmó esquerre m'ha començat a coure aviat recordant-me la tuberculosa ferida de fa 10 anys. Ho he deixat tot d'una, però abans he dibuixat un arabesc de fum que ha envoltat la bugambilia i el gessamí i ha escalat fins la finestra de l'estudi...Havia una vegada...això era i no era...i una petita història de fumadors i exòtics indrets ha cremat i s'ha consumit sobre la pantalla. Bona nit.

EN DANSA

Després de passar tot un cap de setmana en dansa...les úniques paraules que em resten ara són : bona nit, descansau, fins demà, feliços somnis...a tots.

EL DIT versions

Els talibans afgans diuen que, gràcies a la tinta sobre la pell que torbarà uns dies a desaparéixer, tallaran el dit de totes les persones que van votar ahir. A les pobres dones celestes les hi resta ben poc per mostrar com per haver de dur ara també la mà tapada fins que la tinta desaparegui. Amagar-se, esborrar-se, diluir-se per poder preservar la vida...quin absurd.

*

Els gestos ofensius són gairebé universals. Aixecar el dit cor sol significar, com díriem en bon mallorquí, "puja aquí i veuràs Porto Pi". Massa sovint m'entren ganes de fer-ho darrerament. Potser pateixo estres o una crisi d'ira continguda o una d'intransigència insensible, o potser simplement és que moltes actituds i situacions viscudes són simplement intolerables.

*

Son pare, sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha i la conilleta...wüi, wüi, wüi...diu la cançó infantil mentre s'estiren dolçament els dits un a un.

*

El meu padrí va deixar de tenir por després de superar un ensurt provocat per l'ombra de la seva pròpia mà i els seus ferotges dits a mitja nit. Tan de bo fos sempre tan fàcil...

*

El dit puja suaument per la part interna del braç. Dibuixa espirals, aigües ondulants, mons inabastables. El dit s'entretén en el mugró i esculpeix un castell. El dit s'enfila pel coll i pinzella els llavis, de nou, fins que surt un gemec o un somriure. El dit, juganer, sap cap on ha de partir.

AUS DE PAS

Dorms sota al sostre que t'ofereix un estranger, però penses que cap nouvingut té dret a viure sobre la terra que creus teva.
Faries desaparéixer les onades migratòries com si fossin plagues d'insectes, però uses els seus productes sense vergonya.
Dius venerar l'amor femení que t'acompanya, però la redueixes a la superficialitat d'un pes.
Et vesteixes de senzillesa, però mataries per una posició que t'elevàs.
Parles de la diferència amb naturalitat, però la condemnes en la intimitat.
Fas creure que ets un cavaller de la llibertat i sols ets un Sancho Panza maldestre i malparlat.

CORAÇAO

Només aprenent a respectar es pot arribar a estimar.

ARTICLE QUANTITATIVISTA

420 euros promesos... i milers de persones decebudes.

12 morts per grip A al nostre país i fàcils estadístiques: 1 nin, 2 embarassades, 4 malalts crònics d'afeccions pulmonars, 4 malalts crònics diversos amb sobrepes, 1 nigeriana sana que confirma la regla... i milers de persones preocupades.

31 morts en la carretera en un sol cap de setmana...i milers de persones anestesiades.

5 bombes etarres al paradís de la calma...i milers de persones desconfiades.

24.000 euros un sol viatge del vaixell reial...i milers de persones famèliques.

Una nova vaga dels Serveis Ferroviaris de Mallorca...i milers de viatgers fotuts.

Milers de paraules tudades...i una persona trista.

ENGABIADA

Avui horabaixa em trobo engabiada. Per la quotidianitat de les hores, per la calor tediosa, pels plans tranquils, per un avorriment horripilant, per la creativitat zero, per les pors de sempre...Volaria si m'obrissin la gàbia?

A REGAR

Baixo a regar, abans que arribi la foscor...

UNA LLUNA MASCULINA

A Iran, el sol és femení i la lluna masculina, petits detalls que ho poden capgirar tot.

La meva sol havia perdut el color groc, exposta a una anualitat de sol, vent i pluges, així que vaig pintar-la com vaig poder per a que torni il·luminar el jardí. Mirau com brilla...

També jo perdo la meva llum, de tant en tant, i m'he d'esforçar per no emblanquir-me.

Fa dies que tinc una permanent sensació de nàusea matinera. Però no estic embarassada.

Em fa pànic la malaltia. La veig al meu voltant, devoradora, i això em consumeix tota la llum que encara em queda.

Conec una lluna que és preciosa. No sé si ho sap o no ho vol saber. Quan és plena il·lumina igual que el sol.

Entre lluna i sol i estómac capgirat navego...passau bon dia.

LA LLENGUA

La llengua, com una maduixa fresca i àcida. La llengua, que uneix més que separa, o això voldríem.

Darrerament, et cerc durant 5 hores cada matí, tota la polèmica, les discusions, les reflexions, els milers de mots incontinents que provoques. T'analitzo. Et penso. Et reinterpreto. Tast el dolç, el salat, l'amarg i l'àcid. I sovint em sento aliena a aquest conflicte de gustos i d'interessos. He parlat el castellà i el català segons les ganes. Entenc que t'he de defensar, entenc que per usar-te no t'he de justificar, però també entenc que allò que importa és la comunicació i l'expressió, això per damunt totes les coses, més enllà del mitjà usat.

T'estim, llengua, però si pogués triar demanaria dominar-te i llavors poder ser políglota. Reconec que al www.photoblog.com em limit a deixar missatges als que són germans de llengua. A Austràlia, a Regne Unit, a Itàlia no he passat d'escriure un expressiu "Wow, beautiful". És una limitació, que a vegades va de la mà de l'excessiu tancament cap a una sola realitat lingüística, o d'una certa atròfia -i aquest seria el meu cas- per aprendre altres idiomes.

T'estim, llengua catalana, meva, materna i paterna, de generacions i generacions enrere, de la meva sang, t'estim però m'estim més el poder de l'expressió, la dels òrgans que bateguen. la que no necessita sons codificats, estudiats i polititzats, la que arriba a tot arreu, més enllà dels signes.

CAFÈ

"Cuando los elefantes sueñan con la música" de ràdio 3 me'ls ha descobert. Els gaudeixo ara, mentre em prenc un cafè...descafeinat.

EL MEU AMIC?

Recuper aquest escrit de fa 2 anys, avui que he estat a punt de fer esvair aquest mur que ja i encara ens separa. Però tanmateix ja no se m'omplen els ulls de llàgrimes perquè cada cop ets més desconegut. Jo ho sabia que no m'ho posaries fàcil...

T'ENTREVEUS
frannia 11 Maig, 2007 21:29
Hem criat una amistat sincera, com un mar adolescent, plena d'ones de riures i malifetes salades, i crec que l'hem fet créixer fins ara i l'hem cuidat com si fos una cala verge a protegir, una blava Mondragó desdibuixada. Mai he tingut secrets per a tu des d'aquell matí d'estiu quan ens vam trobar, i crec que tampoc tu n'has tengut per a mi. M'has parlat mil vegades d'intimitats, de pors i de desitjos; quan tu dèies "amor" jo tremolava perquè sabia que em regalaves un bocí d'ànima, vestit d'ironia i humor negre, quelcom més important del que les teves bromes anunciaven. I que allò era un pacte intern, almanco per a mi, de fidelitat. No importava que mai haguessim estat junts a Marraquesh, ni que no hagués vingut mai a la cala que t'havia surat. Per a mi, tenir-te d'amic era un convit a estimar-te. I a pesar que enterrarem les besades que mai ens donarem, a pesar que mai ballarem a la llum de cap espelma el Den Itan Nisi de na Maria del Mar, tot és com sempre: som amics, dues illes connectades per la confessió que em feres un dia de que si no fossis homosexual t'hauries enamorat de mi. T'entreveus en moltes coses belles, en molts records, creu-me i a pesar de la distància, i passi el que passi en les nostres vides, vull que sàpigues, creu-me, que per suposat t'estim.

PROU BOMBES

Algú va dir un dia que si "se follase más se jodería menos". Idò això davant les bombes malparides.

ANCORADA

A Sa Ràpita he trobat un lligam que m'ha connectat amb la meva infantesa. Encara és un dels pocs indrets que queden a l'illa, tan autèntics com ho era El Molinar quan jo era nina. Sa Ràpita es troba a 45 min. en cotxe de la capital. Són molts de minuts per als mallorquins i el seu "síndrome de l'ensaimada", però jo sé que un dia, proper o llunyà, d'una manera o altra, ancoraré allà, a una caseta blanca amb persianes blaves, que tindrà un porxo i un pati al darrera. I cada matí contemplaré la mar argentada, com un miracle.

MOIXONA

Ahir vespre vaig agafar un moix impressionant. Ho necessitava. Un còctel explosiu de cervesa, sangria de cava, pacharan, albariño i més cava...No bec mai així que una festeta de tant en tant és un remei sa i més quan és en bona companyia i aliments (un pop a la gallega per llevar-se el capell, el sempre excel·lent gató de na Pomona...). La lluna i els llumins dels avions aviat entraren a la terrassa, a frec de dits. Els riures, contagiosos, es penjaven de qualsevol frase. Vaig riure molt, potser per esvair les preocupacions, potser per esvair aquesta perenne nostàlgia que m'acarona. Gràcies als que ho compartíreu.

CONTEMPLO

Contemplo, astorada, com trobar-se tres bonys al pit, és pel metge de capçalera sols un motiu preferent -no urgent- per sol·licitar una mamografia, això és en un termini d'un mes.

Contemplo, i me'n faig creus, tots els cartells de "Es lloga/es traspassa" en multituds de petits comerços mentre en ZP proclama que el pitjor de la crisi ja ha passat.

Contemplo, atemorida, les notícies puntualment diàries sobre la nova amenaça de destrucció massiva del grip A.

Contemplo, desolada, com els dirigents de Ciutat, suposadament ecologistes i suposadament d'esquerres, tallen un grapat d'acàcies centennàries per a fer-ne un carril-bici.

Contemplo, desanimada, la violència extrema de conductors, joves, parats, estrangers, programes de televisió i abandonats.

Contemplo, trista, com hi ha números de telèfon que no apareixen mai en la pantalla del meu vell mòbil.

Contemplo, però, plena d'esperança cada jorn que comença.

EN BREU

En breu...

"- La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut. "

En uns dies...

"En Martí sap que hi ha poques persones que coneguin el significat de la paraula romaní. És el primer que demana a tots els clients que entren a la seva herboristeria".

Aviat...

"Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà l’amo de la llibreria amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix".

A la fi...

"La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit".

Quan volgueu...

"Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. De fet, jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això"

He parit...

"Era desmesurada. En la luxúria i en l’arrogància, i aquestes dues característiques excedides la convertiren en Marie-Claire, la dama del sexe dur. Tenia un local en les rodalies de la Plaça Gomila, Forat negre, obscur i plastificat com tots aquests tipus de locals. La raó de perquè duia aquesta vida venia de ben petita quan els Reis Mags li dugueren una munyeca Barbie. Li pintava el sexe i els pits amb bolígraf, la desvestia d’una manera diferent a com ho feien les altres nines. Un dia la va obrir tant de cames que es quedà amb el cos a una mà i les llargues extremitats a l’altra. Va ser el primer gest de plaentera violència. La mare la perseguí amb la granera al voltant de la taula del menjador per castigar-la i la dolenteria i els cops sobre les seves tendres natges la marcà per sempre. Ja mai més podria identificar l’amor i el sexe amb altra cosa que no fos dolor. Ja havia caigut dins el forat negre, del que no n’havia de sortir".

Em tindreu?...

"La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan, més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera".

El somni realitzat...

"Contava les hores amb varetes d’encens cremades, com ho faria una geisha que limita el seu temps de ball i ventalls. Sabia que dues veretes de canyella després havia de rebre una visita ineludible, poc grata, però necessària i amb la que havia d’iniciar el joc de la mentida i la veritat. Li hauria de preparar un te i seure’s aprop de la finestra del balcó, per poder cercar la llum com ho fan els gira-sols i poder parlar sense por sobre tot el que tenien pendent".

De la poesia al relat...

"Era un camp de cultiu ric, de terra roja, amb poca pedra, sense desnivells considerables ni racons massa humits. No estava tancat de paret, però una filera de xiprers al fons, esbarzers als costats i figueres de moro, hàbilment contenides, en l’entrada, el protegien de possibles intrusos. Hi havia un enorme garrover d’ombra cacaulada, sis ametllers que quan florien semblaven niguls, cinc llimoners, tres tarongers i un mandariner d’àcid aroma, una perera vinclada, un caquier, un magraner majestuós, coronat de fruites, dues palmeres que necessitaven arreglar i deu metres de parres, ara desfullades, però que al estiu formaven un caminoi de dolçor quasi paradisíaca".

Desitjant que us agradi...

"Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls".

Ple d'amor...

"Llegeix d’amagat a Espriu, ...les agitades mans de foc..., tancat al lavabo de l’institut. Va robar el llibre de la biblioteca fa uns dies i el té amagat sota una rajola buida al bany de les nines, on també amaga el tabac, els preservatius, els xupa-xup de cirera àcida que se’n du de la cafeteria mentre el cambrer s’acota per posar-li al taulell la coca-cola, cada dia a l’hora del berenar, i els pots d’aerosol que empra per fer els graffitis. És ràpid amb les mans, també les té de foc i com les d’Espriu penetraran, d’aquí una estona, el gruix del mur. Li agrada molt llegir poesia, però no vol que els companys ho sàpiguen: té una imatge, una indòmita personalitat que no pot entretenir-se en versos. Surt del bany amb un esprai negre i un altre color groc sota l’ampla jaqueta. Les nines que fumen, es pinten les pipelles, es confessen intimitats i es mostren els pits, comencen a cridar quan el veuen, com una aparició, però ell passa fet una exhalació i abans que puguin reaccionar ja l’han perdut de vista. Li preocupa que es corri el rumor de que va al bany de les nines. D’aquí a que sigui gay no van més de tres comentaris, però ho arreglarà amb quatre grapejades al cul i als pits d’alguna que es deixi. També això corr com la pólvora".

I il·lusió...

"Va començar a arreglar-se com si es preparés per una batalla : no buscava estar bella sinó un vestit que la camuflés bé si calia. Havia de ser una roba còmoda i ample perquè quan bevia sempre se l’inflava el ventre. Elegí un vestit negre de punt, llarg fins els peus, ample, lleugerament escotat, camaleònic. Sols tenia que estirar un poc les mànigues i l’escote i era la viva imatge de l’austeritat i el candor. Si es mollava el cabell i deixava veure les espatlles era una vampiresa sofisticada".

El voldreu? Em voldreu?

DIFERENTS

Per a tots els Elmer que conec. Visca la diferència!

INEVITABLEMENT

Avui t'he somniat. Inevitablement. Ocorr de tant en tant, a pesar de les circumstàncies i de la plenitud del cor. No vull justificar-lo ni culpabilitzar-me ni entendre-ho. Però no puc evitar cercar-ne explicacions. Potser és pequè ja no puc comunicar-me, ni parlar, ni jugar amb tu, potser és un mecanisme de regulació de la realitat, l'identitat i els altres, potser és una petita felicitat el recrear-te, potser és un recurs per mantenir-me dins la inteligència fracassada, potser és un reflex oníric de l'embolic afectiu que em conforma, potser és una predisposició, un hàbit, una alliberació interna, una condemna en contraposició, potser és la peça d'un puzzle que un dia es completarà, potser és el missatge que t'envio de que tot i voler viure en equilibri, sabiesa, fortalesa i respecte, no t'oblit, de que a pesar de no haver-t'ho confessat mai i de tenir el meu cor ple, a tu també t'estim.