JEAN RHYS

“…una nina fermada per la por, la desconfiança, la timidesa, hipersensible, maniàtica, turmentada, incòmoda amb ella mateixa i amb tot el altres, d’una emocionalitat extravagant, incapaç d’identificar els seus propis desitjos, duta per un sentiment constant d’infelicitat, instal·lada sense motiu tant en la indiferència cap a tot com en la passió capritxosa envers qualsevol cosa, arrebatada per impulsos d’entrega als altres alternats amb aversió cap a la gent, sempre amb la sensació de ser víctima, de no pertànyer a res ni a ningú i, al mateix temps, sempre dependent, sempre amb por de ser rebutjada, de no ser estimada. Jean Rhys va ser aquesta especia d’animaló aterit, rar i fràgil, al cantó del precipici, fins el final dels seus dies”. Vaig llegir la descripció que feia Manuel Hidalgo sobre l’escriptora Jean Rhys fa uns dies i un calfred em va recórrer l’espinada. Vaig veure el retrat de la part de mi mateixa que no m’agrada, aquesta part que guaita de tant en tant i que lluito per matar. Sé que aquest assassinat seria indigne, car és la part que em permet escriure i crear, així que no em queda altra que canviar d’estratègia. Vaig recordar que tenia un dels seus llibres, Quartet. Me’l van regalar fa molts d’anys, més de 15, na M., na L. i na T. L’havia llegit, però no el recordava. Així que l’he recuperat. L’estratègia funciona perquè a pesar que m’he transportat fàcilment als carrers de París, a la bohèmia nocturna de principis de segle XX, el triangle amorós-sexual m’ha deixat indiferent. M’he posat a ballar el charleston d’alegria i li he fet l’ullet a la nina turmentada que vaig ser. És dolorós, però ja començo a veure clar. Aquest, E., és l’estat de conciència que tu tan desitjaves.