MALES HERBES I L'ESPAI

M'he passat el matí llevant males herbes i reestructurant l'espai del meu petit jardí. N'he trobades que, camuflades entre les margalides, semblaven bones. Estaven tan aferrades que es feia difícil diferenciar-les, però amb cura i paciència i qualque rebassada ferma, ho he aconseguit. He trobat, durant la feina, insectes atemorits, fulles seques, sargantanes, llimones podrides, caragols adormits, cucs de terra, papallones i qualque lletra acubada entre els rosers. També han sorgit, miraculosament, reflexions i projectes i quan he canviat de lloc tots els cossiols se m'ha enganxat al ventre el somni d'avui vespre, eròtic i despentinat. El componia un desig quasi arquitectònic, talment les meves passes reordenant els colors i les formes. Un desig fort, enyorat, salvatge que anava minvant a mesura que m'adonava que no m'estimaves. Sols volies el meu cos, quines coses, fer-me forat. M'ha sorprès recordar-ho llavors, mentre regava els geranis. M'ha sorprès, sobretot, somniar-te així després d'un any de no veure't, després de saber amb certesa que el meu cor és d'un altre. Potser això d'arrebassar males herbes és necessari per a tot arreu.

RIU BABEL

Tot i a certes notícies tristes, tot i a certes desilusions i decepcions, tot i al meu tarannà nostàlgic, veig les coses de colors intensos. Estic tranquila. Em sento forta i orgullosa de mi mateixa. El dolor em serena, ni m'enfonsa ni m'eleva. Contemplo, feliç, que ja no necessito aus i que miro de front les coses, com abans dels 8 anys. El riu Babel m'emporta tranquilament. Estic segura que desembocarà en un lloc que m'agradarà.

UN MÓN NOU

L'ALLARGADA OMBRA

A Peter Pan l'ombra li fugia. Se l'havia de cosir als peus per no perdre-la. Però Peter Pan no era una persona, era sols un personatge imaginat i simbolitzat. A vegades penso que precisament i, al contrari, el vertader problema dels essers humans és que mantenem sempre la mateixa ombra ben aferrada al nostre caminar. De res serveixen els anys passats, els llibres llegits, les paraules escrites, les vivències patides i gaudides, els propòsits o les fuites. Tenim una ombra quan neixem, una de concreta, més encargolada o manco, més amorosa o manco, i no deixar-nos esclavitzar per ella i ser capaç de fer-la créixer també al compàs del nostre cos de carn, al compàs de la nostra ànima i del nostre pensament, és una feina molt molt dura.

Avui tinc un dia molt trist. Llegia un article sobre la "veritat" de l'enderrocament de les torres bessones de Nova York i només veia maldat i horror. Rellegia el teu correu electrònic i només veia egoisme i una allargada i dolorosa ombra del que vas ser. Sento molt veure't a aquest punt. El meu consol és que jo ja no estic en el punt on em vas fer mal el primer cop, anys enrere. Però no per això faré cap passa. Parles sempre d'acció i moviment. Idò mou-te per no perdre'm. Si no, bon viatge, et duré dins el cor sempre com a tants d'altres...

DETALLS

Algú ha pintat una imatge semblant a aquesta a la columna d'un dels ponts que creuen l'autovia que enllaça ciutat amb el meu poble. No he pogut evitar pensar en Can Bum i els seus tres membres que tan fàcilment s'enlairen, que tan fàcilment exploten. Tampoc he pogut evitar pensar qui i per què ha fet aquest dibuix. No és un graffiti, conec bé la seva essència; és un dibuix amb guixos de colors i sé que és un exercici concret.

També he vist una carta de baralla, crec que un rei o una reina, aferrat al sòtil de les columnes de l'estació de tren de Festival Park, a 4 metres bons d'alçada. Imagín que s'ha penjat amb un pal i un xiclet perquè cap escala arriba tan amunt i m'invento històries de per què.

Dins el túnel que connecta Marratxí amb el Centre Comercial Alcampo apareix i desapareix un escrit d'amor cap a una tal Joana. Cada cop que l'esborren torna a aparéixer, etern.

Vaig conéixer, fa anys, a un "escriptor de graffitis", n'Ovas, que es dedicava a tatuar la ciutat amb les seves 4 lletres insultants i valentes. Durant una bona temporada i intentant superar el meu despist habitual, el cercava per tot arreu i el trobava als llocs més insospitats. Em sorprenia, sense judicis positius o negatius, la seva capacitat de mostrar-se, de fer-se un lloc únic i críptic per a ell sol dins la grisor de la col·lectivitat.

Avui em venia de gust parlar d'aquestes petites mostres que trobo. No sé si són exercicis casuals o missatges concrets. Celebro, però, la llibertat que desprenen.

A LA BARANA DELS TEUS DITS

Hi ha dies que encalço trèvols
amb el meu gambaner de mots.
Tu em serenes i em dius fluixet
"amb mi tens un racó dalt del món".
Sento el teu alè a cau de cor, llavors,
i un vertígen de trapezista s'enfila pels peus.
No em mollis, et demano dolçet,
deixa'm entrar dins l'univers
que portes penjat de l'esquena,
deixa'm sentir que t'estim
que la música ens engronsa,
que els estels s'han recolzat
a la barana dels teus dits.

PERÒ ET TROB A FALTAR

Però, certament, totes les felicitats petites serien tan gegants com aquest pi si tu et trobassis ara al meu costat.

PLANÍCIA

Excursió a Planícia, la finca pública de Banyalbufar, que ha comprat el Govern Balear. Felicitats petites d'avui doncs: despertar abans que la majoria dels veïnats i poder olorar el poble abans que el diumenge de visitants que van al Mercat d'Encants l'ompli d'activitat; no haver de conduir per les sinuoses corbes de la carretera cap a Estellencs i poder gaudir del paisatge, descobrir indrets nous mai vists abans, rebre l'aire fred de la mar després d'una pujada extrema i ofegant, tenir una conversa alegra mentre fas el camí, perdre's i retrobar la ruta sense nervis, deixar que el cor desacceleri el seu ritme recolzada en una olivera, beure aigua fresca quan la boca es seca, fer moltes fotografies, beure una cervesa gelada al final del trajecte després de tot un matí de passes, paraules i imatges, asseguts sobre la mar blava. Obviament et trobava a faltar, però l'objectiu és oblidar les mancances i gaudir de la vida.

FELICITATS PETITES

Avui m'he desvetllat, no gaire perquè sempre he tingut bon dormir, però saber que l'únic dia de la setmana que puc dormir més enllà de les 6:00h és avui, no ha estat raó suficient per a que el meu cos hagi quedat enganxat dins els paranys del somni més enllà de les 7:00h. M'he despert amb una única idea: llegir-me totes les "Felicitats Petites" de Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/search/label/felicitats%20petites

Així que, sense dutxar-me, sense berenar, després de guaitar per la finestra, això sí, i veure les oronelles volar baixet entre les cases -diuen que demà plourà- i contemplar el meu salvatge i descuidat jardinet, m'he posat amb aquesta petita felicitat. Volia ara escriure les meves petites felicitats -sobretot perquè som donada a escriure infelicitats- i n'he trobades tantes que jo mateixa m'he sorprés: despertar a trenc d'auba i comprovar que encara es pot dormir unes horetes més, despertar i tornar enganxar el mateix somni volgut, sentir el cos del meu amor dormint a la vora enganxats de costat com a grells de taronja, despertar amb el so dels ocells, sentir les campanades de l'església recordant que hi som, ensumar l'aroma del cafè amb llet calentet, fer la primera mossegada al pa calent i cruixent del berenar, escriure i que les paraules rodolin fàcilment, besar, somriure, que et besin, que et somriguin...tantes, crec que deixaré aquest escrit per continuar més envant. Bon dia, petites felicitats.

UN PETIT DOLOR

Un petit dolor...les petjades que se'n van. Canviam i anam deixant bocins pel camí. I això fa mal. Però almanco caminam.

CALOR AFRICANA

Després d'una tardor, un hivern i una primavera alemanya, sembla que arriba un estiu africà. L'aire comença a ser gelatinós, sòlid com un plat de puré de carabassa cuinat amb poca aigua. Les llimones, massa madures, cauen de l'arbre i s'escampen sobre el pedrolí fent floridura. Hi ha massa fulles seques per tot arreu i les poncelles desfullades dels seus pètals pansits semblen carcasses d'una altra dècada, o insectes tropicals sols habitants de rares enciclopèdies. L'ombra dels cactus, punyent i asfàltica, regna sobre el jardí. Tanta sort que sempre hi ha plantes que desafien amb el seu verd brillant la desolació de la calor africana. Mentres, jo insisteixo en abeurar la terra i alimentar, de pas, el meu univers màgic amb la lectura, de nou, de "Cien años de soledad". No he anat a pilates, no he endreçat l'armari, no he fet la migdiada, no m'he rentat els cabells, no he repintat de groc el sol persa del jardí, decolorit després de tanta pluja, no he posat la rentadora. Només m'he deixat dur per la calor aferradissa. Tanco els ulls. Sento les campanades de l'església. Sento els ocells cantar. Sento una màquina treballar sobre el ferro o l'acer. Sento cotxes posar en marxa el seu motor i partir. Sento nins que criden i juguen al jardí de la piscina. Intento fixar-me en el que faig, en el que hi ha, no en el que hauria d'haver fet. A veure si la calor africana em ferra a la terra i al present, em treu del buit.

STAND BY

No tinc paraules meves. Estic en stand by. Que parlin els altres, que parlin...

SOBRE LES VIES DEL TREN

Avui matí, sobre les mateixes vies del tren que em condueix del poble a ciutat, un home ha mort. Diuen que era un home major que caminava sobre les vies sense por. Això ho diuen els poetes. Els altres pensen que caminava sense consciència. No hauria d'haver cap diferència entre la seva mort i la de Bennedetti. Però n'hi ha. Tampoc la mort fuig de les diferències que cream els vius. Sempre em colpa que un instant fugaç pugui determinar tant una realitat.

4000

Ens separen 4000 quilòmetres, 621 anys, 19.239.178 persones per metre quadrat, 2 graus de temperatura, 2 hores i mitja de sol, una llengua, un extens vel negre que ofega la llibertat, un adéu a Benedetti que no has pronunciat.

Però la teva veu llunyana, a l'altra banda del telèfon, m'ha acariciat ben igual que si no hagués cap abisme entre els dos, com a vegades t'he trobat, fusionat en mi, fill i creador, fet te calent sobre els meus llavis. T'enyor.

TARONJA

De límits personals, de mentides, de victimismes, d'astrologia. I colors. I el so dels ocells, i del vent i de les fulles agitades pel vent. I la sensació del vent sobre la cara, i els cabells ballant i el sol encalentint la pell. I l'olor de pi i de fusta i de fulles seques i de mar. I a la fi he trobat dins la xarxa aquesta cançó tantes vegades sentida anys enrere, com una pregària. Duc el color taronja dins els ulls i les mans.

SOLA

Gairebé fa un any vaig escriure aquestes lletres:

Ara que no hi ets sento intensament el teu costat del llit. Batega amb els roncs emigrats que ja no sonen, despullat de la punta dels teus dits. Dormo millor, no t'ho nego; però respiro pitjor, desperto malament,visc ausent.

Em vas jurar que no em tornaries deixar sola...

MÉS

A vegades les imatges són millor que les paraules...

MAPPLETHORPE

A la fi he pogut veure Mapplethorpe en directe i he intentat fer-ho amb ulls vergos. Tenia un record lleuger de quan vaig estudiar-lo, anys enrere, el record de la transgressió i les arquitectures nues. El Mapplethorpe que he vist avui era tot blanc i negre. Homes despullats amb els seus membres erectes. Dones despullades orgànicament esculturals. Rostres retratats dins una expressió. Flors que semblaven dibuixades. Postures sexuals, tan dels cossos com de les plantes.

Als anys 80 va fer que la sempre rígida societat americana rebutjàs els seus cossos despullats, la clara temàtica homosexual, la presència ommipresent de l'home de pell negre, el sexe sàdic, els membres sexuals tractats com a flors, les parts del cos més íntimes impúdicament presentades dins tot el seu esplendor, com retrats, el joc de la llum i la foscor.

T'agradi més o manco, et sembli desagradable o no, l'important, efectivament, es que es pugui exposar la seva obra, que es pugui triar lliurament contemplar-la o no.

SABATES

Estic llegint un llibre de Juan José Millás, "No mires debajo de la cama", en el que les sabates tenen vida pròpia i habiten un univers especial, massa semblant a l'humà per no patir més d'un calfred mentre llegeixes. Els parells pateixen si s'han de separar, es senten buits sense un peu que els ocupi i a vegades tenen una experiència més que eròtica quan els hi entra una rata a dins...

M'ha fet pensar en la meva relació amb les sabates. En tinc poques, normalment, i quan una m'agrada no la deix fins que es romp. Som difícil de contentar, però fidel. No m'agrada seguir la moda, de fet les sabates que agraden a la majoria no em solen semblar massa especials. A vegades suporto sabates que em fan moltes ferides, però sempre esper que arribi el dia que s'adabtin a la meva pell (o jo a la seva). No porto mai tacó perquè em falta l'equilibri. I sempre, sempre, les tinc desordenades i a la vista, com els meus desitjos i emocions. Bon paral·lelisme, el de Millás. I vosaltres, quina relació teniu amb les vostres sabates?

SI FOS...

Si fos una rata-pinyada xocaria contra arbres i edificis i no tendria cap mescanisme d'orientació que m'ajudàs a esquivar els obstacles.

Si fos una balena o un dofí, acabaria varada a qualsevol petita platja de sorra blanca, ben enfora de mar endins.

Si fos un salmó no sabria seguir el camí del riu, contracorrent, per fer-ne els ous.

Si fos un elefant no trobaria la senda que em dugués cap al cementiri.

Si fos una oronella no sabria emigrar cap a un país calent.

Si fos un astre no trobaria l'òrbita exacte que em fés gravitar.

Si fos un enamorat no em sabria entregar.

Si fos un xot no em sentiria a gust dins el ramat.

Si fos una persona estaria perduda, cega, paral·lítica, incapaç de trobar el rumb.

CAN BUM

Contingudes dins el reflex dels seus ulls, els d'ell, el que més cerca, el que més llegeix, el que més camina i canvia de posició...elles, les dues contemplatives i estàtiques belleses, vomiten inquietuds i neguits i així els tres, asseguts al sol, en l'atalaia antiga que vigila la mar mallorquina, filen una oració, un projecte, un proverbi, una cursa trunyellada que els apropa cap a la consciència. Això és Can Bum. I, fixau-vos, a pesar del dolor, hi ha un somriure.

VEIG PORIOLS

Veig poriols on no n'hi ha i una rosa com aquesta, envoltada de petites poncelles, em transporta a una metàfora de satèlits i savieses. Veig un 50% manco amb l'ull esquerre i l'altre 50% l'omplo d'imatges que fabrico, miratges a vegades lluminosos; altres, obscurs. Veig, neuròtica, confabulacions i ferides i llavors prefereixo no mirar i el que sorgeix és un seguit de somnis incompresos i inconclosos que no tenen ni cap ni peus. Veig, de nou, i sense ganes, un temari fastigós sobre constitucions espanyoles, estatuts d'autonomia, lleis 30/1992 i lleis de funció pública i a l'altra costat els relats curts d'Àlex Volney, la crònica bèlica del Beirut de Maruja Torres i la pluja menuda de Miquel Àngel Lladó. Se'm va la vista cap a la poesia i la creació i em retén dins la teranyina d'allò fabulós i bell mentre l'aranya de la inestabilitat i la inconcreció s'atraca per devorar-me. He fet una il·lustració naïf amb el 50% de visió que em manca per poder fugir. És un far habitat de poriols i roses, satèlits, trunyelles i savieses. Crec que jo no hi som.

GUIUM EN FLOR

Guium en flor. Gràcies.

ERÒTIC?

Sobre el pòmul, una piga blava, el tatuatge d’un accident quan era nen i un company de classe li tirà un bolígraf blau com si fos una llança i li deixà la marca blava per a sempre. Sobre el pòmul, una libèl·lula de plàstic, imitant a un gran visionari passat, a un geni del somni i el desig. Sobre el pòmul, una pipella escassa, rossa en la punta, aferrada a una pell blanca, la carícia que enceta i conclou la història.
Escriu. És prim, és callat, i escriu. Ella no en sap res més. Sap el que veu: una figura lleugerament encollida, poc coratjosa, una pell blanca, un posat opac, i una piga blava al pòmul esquerre. Sap que escriu perquè ha llegit els seus llibres, tres poemaris i dues novel·les, i perquè sent el tecleig dels seus dits sobre l’ordinador mentre ella neteja la casa . No en sap res més. Ell mai li parla, sols una breu salutació si es topen al passadís durant el matí. Però la mira sovint, la contempla, i quan ho fa, mai desvia la mirada. Manté aquells ulls oliosos, intensament brillants, fixos en els seus fins que ella no pot resistir-se. Una onada de calor l’envaeix el rostre i ha d’allunyar-se d’ell. Té por de si mateixa, de que aquell pla de seducció que ha preparat tan acuradament s’estavelli per culpa d’un impuls, d’un mal moviment. Ha conegut l’existència de l’escriptor de la piga blava gràcies a una jugada del destí, del viatge sobtat que va fer a l’illa dos anys enrera, fugint d’una història fallida d’amor a si mateixa, una jugada que podria relatar-se i comença així: ara que és a Mallorca comprarà una senalla de vímet i es calçarà unes sandàlies de pell girada, que no són típiques d’aquesta illa sinó de la veïnada però que tothom porta, segons va llegir a la guia de viatges. Dinarà sopes mallorquines i ensaïmada i si pot, assistirà a la matança d’un porc, i creuarà la badia amb un llaüt, un petit vaixell de pescadors. Contemplarà la Seu a la llum blau intensa de la Mediterrània i gaudirà de les platges verges i netes a la llum de la lluna, un poc mora. I al matí cordarà les xarxes amb els pescadors i prendrà un palo amb ells a algun bar a prop del port. Ho farà si troba aquesta illa llegida perquè fins ara res l’ha impressionada massa ni li ha semblat tal com ho ha llegit. És a la capital, a una plaça que es diu Espanya. Hi ha coloms i molts turistes, i una calor aferradissa i asfixiant. Ella ve d’una altra illa, la petitíssima illa de Poel, al mar Bàltic, una illa que té més vaques que persones, totalment plana, amb un sol poble, moltes platges i daurats camps plens de flors grogues. Ve d’una casa gran, amb fusta al terra, grans portes i finestres, i un jardí ple de roures i roses. Ve de passar tardes mirant ploure rera la finestra, prenent te negre de la Fríssia Oriental, o formatge amb vi de la regió del Rin. Ve de llegir neuròticament tota l’obra de Nabokov i de somniar amb un miner polonès que l’estima a un àtic de Krakòvia mentre sona, de fons, música de Chopin.
Es troba un poc perduda. No sap ni una paraula d’espanyol, però ha fet un curs de català a Praga. El seu professor, un al·lot mallorquí que feia de lectorat li va contar meravelles de l’illa i la va fer creure en aquesta llengua que ara xapurreja, però que curiosament no l’ha feta entendre’s amb ningú encara. Ha fet el primer intent al bar de l’aeroport, però no l’han entesa. Ara ho provarà amb una al·lota que seu a un banc i pareix que escriu a un quadern.
- Bon dia –li diu. Cerc un “joc” per dormir, un hotel. On hi ha un…?
Creu que ho ha dit bé perquè l’al·lota ha somrigut i li ha dit que just a l’altra banda del carrer hi ha un petit hostal molt acollidor, però que la zona turística dels hotels és un poc lluny, sortint de ciutat, cap l’aeroport. També li ha demanat d’on era i ha quedat admirada de que pogués parlar català. No se’n podia avenir. Li ha explicat que a l’illa cada cop són més pocs els que parlen aquesta llengua.
Ara se’n penedeix de no haver cercat més informació per Internet. S’ha limitat a llegir velles guies, novel·les romàntiques, a escoltar els records borrosos de la mare que quan era una joveneta va viatjar a l’illa allà pels anys seixanta, i a refiar-se de les opinions d’un lectorat nacionalista enyorat de la seva terra. No li agrada aquest primer sentiment de decepció així que decideix anar a l’hostal, posar-se còmoda i un cop dinada i descansada, començar a trescar per l’illa. Vol anar a Sóller amb el tren de fusta, travessar els nombrosos túnels i solcar els camps de tarongers. També voldria passar la nit a Llucalcari, sota els pins i les estrelles, i nedar nua entre les algues fosforescents. Un dia, ha de pujar el castell d’Alaró i un altre menjar coca de patata a Valldemossa. També vol conèixer Raixa.
L’hostal és net però calorós. Les parets, pintades de verd poma, li donen la sensació d’estar-se a un hospital, però del bar de la planta baixa, li arriba l’enrenou, les rialles, l’olor a peix fregit i a tabac. Potser sí que hi és a un hospital. Ha vingut a curar-se d’una malaltia crònica i difícil de diagnosticar: la incapacitat de gaudir de la vida. Abans ho feia, abans sabia somniar. S’adorm i viatja amb un amic poeta cap a una casa en runes al mig d’un camp de blat. L’amic desapareix i li deixa un mòbil de gel. Sent l’aparell gelat dins la butxaca i com es va fonent i regalima per la cuixa. L’ha de telefonar abans que es fongui del tot però no hi ha manera de recordar el número complet. Ho prova un i altre cop però no hi ha manera. S’adona que de l’abric du penjat un rellotge despertador i un mirall retrovisor.
Quan es desperta té la boca pastosa. Encara no ha menjat res. Beu aigua de l'aixeta, molt salada i tèbia, el just per banyar-se els llavis i llevar-se la sensació de cartró. Es dutxa, es posa un vestit ample i llarg, cisat, que deixi passar l’aire, fica a la bossa doblers, la màquina de fer fotos, la guia i el mapa, la llibreta i el bolígraf i baixa al carrer. Troba un kebab i allà pren forces. No li agrada gaire el gust intens del xot però ho prefereix a una hamburguesa, que és el que ara té més a prop. No pot buscar un bon restaurant perquè la calor i el malson l’han deixada molt cansada. Decideix que sols passejarà per ciutat avui. No vol anar més lluny. Travessa la ciutat comercial, l’enrenou de gent amb bosses, el miratge de les tendes plenes de colors verds elèctrics, grocs, roses i violetes, escolta els cantants al carrer (“esto no es una elegía, no es un romance ni un verso; tan sólo una acción de gracias por darle a mis ánsias razón para un beso·” sona el Sílvio Rodríguez, sense que ella ho entengui ni el conegui), contempla els homes-estàtua que pretenen ser premiats pel silenci i la immobilitat dins tanta pressa i acaba arribant a la ciutat de llegenda, la dels àrabs i els cristians, la ciutat d’aram. S’imagina que és un ocell que la sobrevola. Veu el diamant que és el casc antic, i com els seus raigs s’expandeixen cap els costats en carrers quadriculats, cada llampec de la joia un edifici bell, un racó. És això el que cercava: un lloc bell on somniar i no haver d’enfrontar-se a una realitat concreta. Però no sap que, a voltes, és precisament això el que es necessita per començar a veure clar. En poques hores començarà a reconèixer-se a tot el que vegi. Sabrà que si l’emociona la llum del sol quan es pon reflectit a les parets daurades de la Llotja és perquè vol recuperar aquella llum que ja no té, sabrà que si la sacia la dolçor d’un gelat d’ametlla a Can Joan de s’Aigo és perquè necessita posar dolçor a la seva vida, sabrà que el somriure que se li penja al rostre, sense voler, quan veu uns adolescents ballant break-dance a l’esplanada enrajolada d’una tenda de roba, impúdics i provocadors, és perquè té ànsies de llibertat.
El primer dia ha estat sensitiu. S’ha omplert de colors, olors i sons. El vespre serà de pells. No la fa sentir-se incòmoda anar-se’n a un bar sola. És guapa i sempre troba companyia. I així és. Se li atraca un anglès alt i prim com un xiprer, un poc malgarbat i vermell de cara. Més o manco s’entenen. Si les paraules fallen, els somriures i les mirades supleixen la mancança. Entre cervesa i cervesa ell li posa la ma a la cuixa i com que no troba resistència puja cap a l’entrecuix, suaument per la part interna de la cama. No pot pensar si algú els mira. S’atura quan sent el tacte del pèl del seu sexe, sortint lleugerament pel costat de la peça de cotó. Ella s’estira i agafa la bossa. I treu una fotografia seva: un al·lot un poc gras, amb aspecte d’intel·lectual la està abraçant. L’anglès ni s’immuta. No li importa res més que aquell racó que l’espera baix el vestit. I això és determinant per a que ella fugi. L’hagués volgut amb un poc de consciència. Sols un poc, un titubeig, una paraula de permís o de disculpa, una súplica amb la mirada sols. Però voler agafar el fruit així, sense delicadesa i detall, no. Surt i el deixa, surt i es refugia a uns grans magatzems, a la secció dels llibres. I allà troba un llibre de poemes de l’escriptor de la piga blava, i l’intenta llegir amb el seu escàs coneixement de català i s’emociona i mira la fotografia de la contraportada i sap que ha de quedar a l’illa.
Han passat dos anys des d’aquell succés. El destí i la perseverància li han ofert la mà i han fet que, mitjans uns contactes, entri a casa seva a fer feina com a netejadora. Ell no en sap res d’ella tampoc. Ella imagina que mai s’ha parat a pensar d’on ve. No sap si sols la veu com una netejadora voluptuosa, poc gràcil, de pell molt blanca, massa plena i concreta, una soca desproporcionada d’arbre antic, de brancatge rossenc i ulls transparents, o és capaç d’intuir la persona rica que és, plena d’esperit i vivències. Fa temps que sent la mirada cremadora del desig, però no vol que ell desitgi un cos sols. Per això no s’arregla gaire quan l’ha de veure. L’estratègia passa per altres llindars: es deixa oblidat un llibre caigut al seu dormitori. Li ha posat una fotografia seva, de quan era més jove a la vista, despuntant entre les fulles, una en que es va vestir d’André Breton i es va col·locar una libèl·lula de plàstic a la galta. L’endemà ell s’atraca amb el llibre a la mà i li deixa sobre la motxilla sense dir cap paraula. I llavors ella s’adona que ell en sap més que ella. Impossible llevar la pols dels mobles amb aquell insecte enganxat al ventre, mentre ell repica sobre el teclat a l’altra banda de casa. Quan arriba a casa i treu el llibre de la motxilla troba una frase escrita rera la fotografia. Diu: “Tinc la piga blava des dels vuit anys, quan un company de classe, em clavà un bolígraf a la galta”. Ella sap que dins el seu cap s’ha creat la doble imatge de la piga blava i la libèl·lula, que ambdues s’han fusionat en un primer acte d’amor. S’imagina les dues pells unides per la marca, la d’una mateixa sensibilitat, que fa que totes les circumstàncies s’esborrin, almanco per un instant.
No sap com enfrontar el proper encontre. No ha passat res i dins el seu cap ha passat tot. Arriba a la casa. Els dijous toca planxar i repassar la cuina. La dona treballa, com sempre. Quan entra tot resta en silenci. No el sent a l’ordinador, la casa sembla buida. Passen les hores, ella suada per la calentor de la planxa i la casa en silenci. Llavors entra per la porta pausadament. Ve del carrer amb una bossa a la mà i la gorra blanca posada. També sua. S’atraca i li passa la mà suaument per la galta. “Tens una pipella”- diu. L’intenta llevar però està aferrada i no insisteix.

UN FADO

I la vida és un fado. I totes les emocions, per petites que siguin, pinten de roig les ombres. I vull escriure un relat eròtic, però se m'enganxa amb la nostàlgia i la melangia, i en tot cas, les facunda, cosa poc eròtica tanmateix. I m'enredo en paraules com llavis, entrecuix, ulls tapats, maduixes i elles, estúpides, s'ordenen i enreden en una idea existencialista: "...vas amb els ulls tapats, encara que ventis amb les pipelles als que te miren. Fas olor a maduixa massa madura i l'entrecuix, barrat, et clos els llavis. No tens ganes de parlar massa. No vols explicar, compartir. Restes quieta...cada cop mes..."

TRANSFORMACIÓ

D'au a...moix
...o viceversa...
A voltes, la transformació és inevitable. No és màgia. Simplement, evolució. O involució pot ser...Així són les coses.