EL DIBUIXANT

- Estimo tot allò horitzontal –va dir el dibuixant en el programa de televisió.
Tots pensaren que es referia a l’horitzó del full en blanc, però ell es referia a les aigües quietes de la badia que veia cada matí des del seu balcó, al cos de qualsevol dona estés al seu llit, a la seva col·lecció de superherois de plàstic alienats en la prestatgeria de l’estudi. I no va dir que també l’estimava per contrast al rebuig sever que sentia cap allò vertical, car no volia manifestar en públic el complex que tenia per la seva baixa alçària, i com de sempre li havien angoixat les persones que parlaven des de dalt, i els cims de les muntanyes, i els pinacles de la Seu, i els escenaris i les escales vistes des de sota, des de la seva curta mirada.
- És per això que vius a un petit apartament d’un edifici altíssim que va ser un hotel als anys 60? – preguntà la presentadora improvisant, contenta d’haver fet una metàfora arquitectònica -. Sí – afegí -, horitzontals, verticals, espais cúbics…
- No –contestà sorprès el dibuixant-, és que l’euribor està pels niguls.
Es va fer un silenci col·lectiu, però l’espectador no en va ser conscient perquè aviat s’introduí un reportatge mostrant la seva darrera exposició.
- L’has titulada “La dona colador”, què significa això?
- Crec que hi ha dones que senten sense filtre –va dir- i això no em sembla sà. La dona colador és una nova heroïna, la dona que ha après a destriar emocions i estímuls, que no es ven barata, que deixa que s’escolin pels seus foradins totes les màscares imposades des de fa segles.
- I quines són aquestes màscares?
- La submissió, la fragilitat, la dolçor, l’empatia, el romanticisme.
- No t’agraden així les dones?
- No. –contestà secament.
Pensava que aquella presentadora, submisa amb els seus guionistes i documentalistes, no entenia res i l’únic que aconseguia amb la seva dolça veu i el seu aspecte romànticament fràgil, era posar-lo de mal humor.
- I com t’agraden elles idò?.- preguntà cantarina.
Els sms dels espectadors anaven arribant al programa. El dibuixant no els veia. Apareixien superposats sobre la seva cara, li feien pessigolles al nas, se li enganxaven del coll o de la barba. Ara sortia un: “A ste marikon no l gustan ls tias. Reme TQ”
- M’agraden gelades.
- Gelades?
- Ah, no et referies a elles, les cerveses?.- sortí del pas el dibuixant fent broma.
No tenia ganes de parlar de la seva vida privada, encara que sí que era cert que les dones li agradaven fredes perquè estava un poc cansat de les que semblaven una explosió de sentiments i passions i acabaven sent empassades pel seu propi badall. En canvi, les aparentment gelades, les rectes, les fredes, explotaven dins les seves mans com volcans en erupció, es vessaven sense treva dins la intimitat, cavalcaven sense pausa i mai féien que sentís que sobrava.
- I tu com sedueixes?.- tornà atacar la presentadora.
- Vagament.
- No les dibuixes?
Li semblà una pregunta tan absurda…Conqueria un carnisser mostrant com de bé tallava els bocins de carn? Provocava el bomber un incendi per poder apagar-lo davant l’estimada? Fingia el locutor de ràdio narrar un partit de futbol per mostrar la seva facilitat i habilitat de paraula?
- Sempre.- mentí.
I va pensar, però no ho va contar, amb na Caterina. Es van conèixer parlant de felicitat i en aquella primera cita els acompanyaren Camus, Epicur, Spinoza, Marx, Plató, Woody Allen. Ell odiava Woody Allen, li semblava insegur, pesat, obsessiu, baix. Ella li va dir que el trobava genial, que tots aquells adjectius que, efectivament, eren reals l’engrandien perquè posseïa la lucidesa d’allò normal i petit. Cap pensament filosòfic elaborat i repensat té res a envejar al seu “Què feliç seria si fos feliç”! li va dir. I ell no va ser capaç de dir-li que aquella afirmació no era bona ni genial, només era òbvia i real. Li hagués volgut dir que la felicitat precisament es trobava a una altra banda, a la manca de desig entès com un no-lloc. Però com que volia seduir-la no li va dir res. I aquell vespre no va poder dormir. Pensava amb els llavis molsuts de na Caterina, amb les seves mans masculines i la seva figura etèria i es va posar a dibuixar com un posés: va dibuixar Woody Allen al cim d’un penya-segat traient música d’una Caterina feta saxofon. Mai li mostrà aquell dibuix, ni després de les innumerables vegades que van fer l’amor ni després del tràgic dia de la ruptura.
La veu de la presentadora al retornà al plató. L’estava acomiadant. Es fregava la barba suaument mentre somreia hipòcrita.
- Encantat d’haver pogut estar amb vosaltres.- va dir, però el cert és que li havia semblat una entrevista penosa, buida, superficial, sense cap interès.
Tornà a casa amb un gust agre als llavis. Li molestava la imatge que s’havia tret d’ell, l’empetitia encara més. Es descalçà i es va seure al sofà. Restà en silenci una bona estona i es va prendre una cervesa ben gelada.

(Conte inspirat en el post Rutina d'estiu)