VIDA D'UN TRANSPORTISTA

Plou, però ha de entregar una nevera. Quatre pisos sense ascensor i una senyora esquerpa, amb aires de superioritat, que més que ajudar destorba. Ni propina ni una cerveseta per agafar forces. Quina vida de ca! A Sèrbia era director de marquèting d’una empresa d’electrodomèstics, aquí els ha de transportar amunt i avall sobre la seva esquena ja madura i cansada. Ja no té edat. Li fa mal el cos. I l’ànima.
Almanco ja no plou. Ara ha d’entregar una nevera i una rentadora. De nou un pis sense ascensor, però ara és un segon. La jove que els ha obert la porta, té el posat més amable. Propina i dues cerveses. El dia comença a somriure. Potser la pròxima entrega serà una planta baixa i la madona una model que els hi alegrarà la vista i els encalentirà el coret unes hores amb la seva flaire de perfum francès.
Arriba a casa rebentat. La dona fa olor a fregidura i llexiu, però l’acull amb el somriure més meravellós del món. El besa, l’acaricia, li posa un bon plat calent sobre la taula, el fa sentir el rei que no és per a tots els altres.
-Com ha anat el matí? –li demana dolçament.
-Una al·lota ens ha donat propina i una cervesa. Ges –i li dona un bitllet-, posa’l dins la gedriola del Patrick. Vaig a dormir vint minuts que ens espera una tarda dura…
Es tomba al sofà, però des del pis del costat es sent una música…”quienes somos? De dónde venimos? A dónde vamos?”…i és incapaç d’aclucar els ulls.