sábado, 8 de agosto de 2009

MOIXONA

Ahir vespre vaig agafar un moix impressionant. Ho necessitava. Un còctel explosiu de cervesa, sangria de cava, pacharan, albariño i més cava...No bec mai així que una festeta de tant en tant és un remei sa i més quan és en bona companyia i aliments (un pop a la gallega per llevar-se el capell, el sempre excel·lent gató de na Pomona...). La lluna i els llumins dels avions aviat entraren a la terrassa, a frec de dits. Els riures, contagiosos, es penjaven de qualsevol frase. Vaig riure molt, potser per esvair les preocupacions, potser per esvair aquesta perenne nostàlgia que m'acarona. Gràcies als que ho compartíreu.

6 comentarios:

sargantana dijo...

i perque no??
fora tristors!!

Sergi dijo...

He vingut cap aquí seguint la foto que he vist en l'actualitzador d'algun altre blog. M'ha fet gràcia perquè el meu gat es posa així tot sovint, i pensava que només era cosa seva. És una foto molt guapa. Però no m'esperava que el tema de l'escrit fos aquest, hehehe. Una nit interessant, oi?

Anónimo dijo...

Si poguerem beure'ns a glopades així la vida i viure una eterna embriaguesa...

Carme Rosanas dijo...

M'alegro que t'ho passessis bé!

Jo que no bec mai, tampoc, si m'arribo a beure aquest coctel que dius, crec que em moro! Pel que veig tu te n'has sortit molt bé!

Espero que aprofitis l'esvaiment de la nostàlgia...

Pomona dijo...

Aquella sangria de cava..., no sé què tenia, però tenia alguna cosa...: jo em vaig sentir renéixer.
Una abraçada.

Frannia dijo...

Benvingut, Xexu!
I a tos us desitjo vetllades com aquesta!