LLÀGRIMES BLAVES

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. No tenia boca, només dos ulls abismals, d’on penjaven nombroses llàgrimes blaves. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa que en forma de nombrosos pístils invertits li solcaven el rostre. Cada un d’ells acabava en una bola on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petit sofriment.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada sensibilitat li produia una enorme llàgrima blava. Però quin era el llindar del seu sofriment? Havia patit molt? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de solitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una nina petita asseguda hores i hores en el portal d’una casa que donava a una església cristiana d’un barri mariner. Trobaren també un sentiment de culpabilitat que es mostrà en la imatge d’una violació secreta i tapada. Trobaren una por intensa a dalt d’una gronxadora i un abisme d’ortigues a sota. Trobaren un sentiment de rebuig concentrat en les cames feridores de sers entramaliats que no escoltaven. Trobaren la tristesa davant l’engany i l’aprofitament de moltes persones. Trobaren desampar en decenes de comiats. Trobaren decepció a tonelades. I un mal en el cap produit per una pedrada llançada amb traidoria. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, llàgrimes blaves, denses, gegantines, constants, pesades. Els humans, per aquests petits dolors, no perden la boca i les paraules.