EN BREU

En breu...

"- La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut. "

En uns dies...

"En Martí sap que hi ha poques persones que coneguin el significat de la paraula romaní. És el primer que demana a tots els clients que entren a la seva herboristeria".

Aviat...

"Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà l’amo de la llibreria amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix".

A la fi...

"La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit".

Quan volgueu...

"Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. De fet, jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això"

He parit...

"Era desmesurada. En la luxúria i en l’arrogància, i aquestes dues característiques excedides la convertiren en Marie-Claire, la dama del sexe dur. Tenia un local en les rodalies de la Plaça Gomila, Forat negre, obscur i plastificat com tots aquests tipus de locals. La raó de perquè duia aquesta vida venia de ben petita quan els Reis Mags li dugueren una munyeca Barbie. Li pintava el sexe i els pits amb bolígraf, la desvestia d’una manera diferent a com ho feien les altres nines. Un dia la va obrir tant de cames que es quedà amb el cos a una mà i les llargues extremitats a l’altra. Va ser el primer gest de plaentera violència. La mare la perseguí amb la granera al voltant de la taula del menjador per castigar-la i la dolenteria i els cops sobre les seves tendres natges la marcà per sempre. Ja mai més podria identificar l’amor i el sexe amb altra cosa que no fos dolor. Ja havia caigut dins el forat negre, del que no n’havia de sortir".

Em tindreu?...

"La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan, més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera".

El somni realitzat...

"Contava les hores amb varetes d’encens cremades, com ho faria una geisha que limita el seu temps de ball i ventalls. Sabia que dues veretes de canyella després havia de rebre una visita ineludible, poc grata, però necessària i amb la que havia d’iniciar el joc de la mentida i la veritat. Li hauria de preparar un te i seure’s aprop de la finestra del balcó, per poder cercar la llum com ho fan els gira-sols i poder parlar sense por sobre tot el que tenien pendent".

De la poesia al relat...

"Era un camp de cultiu ric, de terra roja, amb poca pedra, sense desnivells considerables ni racons massa humits. No estava tancat de paret, però una filera de xiprers al fons, esbarzers als costats i figueres de moro, hàbilment contenides, en l’entrada, el protegien de possibles intrusos. Hi havia un enorme garrover d’ombra cacaulada, sis ametllers que quan florien semblaven niguls, cinc llimoners, tres tarongers i un mandariner d’àcid aroma, una perera vinclada, un caquier, un magraner majestuós, coronat de fruites, dues palmeres que necessitaven arreglar i deu metres de parres, ara desfullades, però que al estiu formaven un caminoi de dolçor quasi paradisíaca".

Desitjant que us agradi...

"Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls".

Ple d'amor...

"Llegeix d’amagat a Espriu, ...les agitades mans de foc..., tancat al lavabo de l’institut. Va robar el llibre de la biblioteca fa uns dies i el té amagat sota una rajola buida al bany de les nines, on també amaga el tabac, els preservatius, els xupa-xup de cirera àcida que se’n du de la cafeteria mentre el cambrer s’acota per posar-li al taulell la coca-cola, cada dia a l’hora del berenar, i els pots d’aerosol que empra per fer els graffitis. És ràpid amb les mans, també les té de foc i com les d’Espriu penetraran, d’aquí una estona, el gruix del mur. Li agrada molt llegir poesia, però no vol que els companys ho sàpiguen: té una imatge, una indòmita personalitat que no pot entretenir-se en versos. Surt del bany amb un esprai negre i un altre color groc sota l’ampla jaqueta. Les nines que fumen, es pinten les pipelles, es confessen intimitats i es mostren els pits, comencen a cridar quan el veuen, com una aparició, però ell passa fet una exhalació i abans que puguin reaccionar ja l’han perdut de vista. Li preocupa que es corri el rumor de que va al bany de les nines. D’aquí a que sigui gay no van més de tres comentaris, però ho arreglarà amb quatre grapejades al cul i als pits d’alguna que es deixi. També això corr com la pólvora".

I il·lusió...

"Va començar a arreglar-se com si es preparés per una batalla : no buscava estar bella sinó un vestit que la camuflés bé si calia. Havia de ser una roba còmoda i ample perquè quan bevia sempre se l’inflava el ventre. Elegí un vestit negre de punt, llarg fins els peus, ample, lleugerament escotat, camaleònic. Sols tenia que estirar un poc les mànigues i l’escote i era la viva imatge de l’austeritat i el candor. Si es mollava el cabell i deixava veure les espatlles era una vampiresa sofisticada".

El voldreu? Em voldreu?