domingo, 16 de agosto de 2009

UNA LLUNA MASCULINA

A Iran, el sol és femení i la lluna masculina, petits detalls que ho poden capgirar tot.
La meva sol havia perdut el color groc, exposta a una anualitat de sol, vent i pluges, així que vaig pintar-la com vaig poder per a que torni il·luminar el jardí. Mirau com brilla...
També jo perdo la meva llum, de tant en tant, i m'he d'esforçar per no emblanquir-me.
Fa dies que tinc una permanent sensació de nàusea matinera. Però no estic embarassada.
Em fa pànic la malaltia. La veig al meu voltant, devoradora, i això em consumeix tota la llum que encara em queda.
Conec una lluna que és preciosa. No sé si ho sap o no ho vol saber. Quan és plena il·lumina igual que el sol.
Entre lluna i sol i estómac capgirat navego...passau bon dia.

3 comentarios:

josepmanel dijo...

A mi també m'aclapara la fragilitat. I cada dia l'existència mateixa s'encarrega de certificar-la, a força d'adéus de moments, de coses, de persones...

Frannia dijo...

Ai, josepmanel, sí, jo crec que em fa falta un poc de teràpia, que estic un poc estresada o tinc temes sense resoldre, però aquesta fragilitat a vegades és molt feixuga.

pH dijo...

Als països musulmans per exemple el significat dels colors també és diferent al nostre :
el blanc és el color del dol.
Quan arribo a aquests punts sempre penso en Albert Einstein que va dir que tot era relatiu, fins i tot la fragilitat...
:-))