MARIA ENGANXA

I la seva Maria Enganxa no vivia dins cap pou, sinó que era el pou mateix, un forat dins l'espai que es mantenia actiu a través de la força centrípeta de l'absència, la solitud, el buit i la insatisfacció. Aapareixia, el pou, quan manco l'esperava, a vegades entre les flors de passionària i les de gessamí. La enganxava fort, llavors, i la transportava a un jardí ple de fulles seques, llimones plenes de floridura, insectes llefiscosos i lents. No passaven les hores en aquell pou ajardinat.

Altres vegades, el pou es formava just enmig dels seus llombrígols, quan ell entrava en el seu interior. La xuclava l'espiral magnètica i ella entrava en un espai ple d'òrgans bategant d'un tràfic de substàncies desconegudes que l'ofegaven. Lluny de resultar un experiència excitant, la sensació que tenia era la d'entrar dins el buit, una cova submarina sense cap habitant viu.

D'altres, el pou començava a formar-se sobre les manetes del rellotge. Mai sabia si la caiguda la duria cap a un ritme frenètic, impossible d'abastir o els segons es dilatarien, gelatinosos, eternitzant l'angúnia.

Fos com fos, aquell pou que l'enganxava de tant en tant, produïa uns efectes ben visibles: s'entristia, s'avorria, es pansia...i llavors qualsevol mà era bona per estirar-la i salvar-la de les urpes de Maria Enganxa. El problema era que, a vegades, la força del pou era massa intensa i tothom hi acabava dintre. Ella ho sabia i no era honest, sabent que hi havia un grapat de mans disposades a entrar dins el pou, deixar que passàs. "No ho faceu -volia avisar-, no caigueu en la trampa del pou. Maria Enganxa som jo...