miércoles, 26 de agosto de 2009

EL MOIX DE CHESHIRE

Me'l trobo sovint i em recorda que no estic sola. Però llavors desapareix i no deixa ni el somriure surant dins l'espai. Ja no és el que era. Ni jo tampoc som n'Alícia que vaig ser. Continuo encalçant conills que no saben a on van, continuo celebrant no-aniversaris, continuo provocant la ira de moltes reines que demanen el meu cap, continuo caiguent dins forats. Però ja no caigo tan fàcilment en la temptació d'un "menja'm" provocatiu, ni som capaç d'enlairar-me mentre prenc el te, ni fer-me gran o petita en un instant. M'agrada, no obstant, saber que el moix de Cheshire m'acompanya, no sé si per guiar-me o embullar-me més. Sé que em mira, això em basta i confiem que aparegui si les cartes de la baralla, servils, m'acaben tallant el cap.