CAP DAURAT

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. Tenia un cap enorme de color daurat. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa del color de la mel que li formava la closca. Tota la superfície tenia petites espirals on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petita alegria.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada felicitat li produia una fina capa vidriada. Però quin era el llindar del seu goig? Havia estat molt feliç? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de gratitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una dona asseguda hores i hores davant la pantalla d'un ordinador enxarxada amb paraules d'altres, anònimes però necessàries. Trobaren també un sentiment de tendresa que es mostrà en la imatge d’una carícia amorosa, secreta i tapada. Trobaren una rialla intensa a dalt d’una gronxadora i un jardí de roses a sota. Trobaren un sentiment de tranquilitat concentrat en unes mans càlides enfront d'una mar blava i antiga. Trobaren pesigolles davant l’emoció de compartir vivències amb moltes persones. Trobaren esperança en decenes de comiats. Trobaren amor a tonelades. I una suau coentor en el cor produida per una besada llançada amb generositat. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, un vestit de mel, lluent, daurat, una cova il·luminada. Els humans, per aquestes petites felicitats, no es transformen en àngels.