LA LLENGUA

La llengua, com una maduixa fresca i àcida. La llengua, que uneix més que separa, o això voldríem.

Darrerament, et cerc durant 5 hores cada matí, tota la polèmica, les discusions, les reflexions, els milers de mots incontinents que provoques. T'analitzo. Et penso. Et reinterpreto. Tast el dolç, el salat, l'amarg i l'àcid. I sovint em sento aliena a aquest conflicte de gustos i d'interessos. He parlat el castellà i el català segons les ganes. Entenc que t'he de defensar, entenc que per usar-te no t'he de justificar, però també entenc que allò que importa és la comunicació i l'expressió, això per damunt totes les coses, més enllà del mitjà usat.

T'estim, llengua, però si pogués triar demanaria dominar-te i llavors poder ser políglota. Reconec que al www.photoblog.com em limit a deixar missatges als que són germans de llengua. A Austràlia, a Regne Unit, a Itàlia no he passat d'escriure un expressiu "Wow, beautiful". És una limitació, que a vegades va de la mà de l'excessiu tancament cap a una sola realitat lingüística, o d'una certa atròfia -i aquest seria el meu cas- per aprendre altres idiomes.

T'estim, llengua catalana, meva, materna i paterna, de generacions i generacions enrere, de la meva sang, t'estim però m'estim més el poder de l'expressió, la dels òrgans que bateguen. la que no necessita sons codificats, estudiats i polititzats, la que arriba a tot arreu, més enllà dels signes.