viernes, 29 de febrero de 2008

D

Fugia de les meves passes, quan el vaig conéixer. Havia plorat. Havia renegat. M'havia prés un termalgin perquè tenia mal de cap. Havia tocat fons. Havia resat. Havia demanat a Déu una salvació. M'havia tancat dins una capsa de solitud forçada. Havia brindat sola amb cava i torró. M'havia fragelat. Havia demanat perdó. I després de tot això, m'havia vestit, m'havia maquillat i havia tornat al món. Començava any nou i ell aparegué de sobte, a mala hora, per aixugar els meus plors, els meus renecs, la meva solitud, la meva fragelació, la meva culpabilitat, el meu mal de cap. Només per un breu espai de temps, però. Us dic que jo no havia begut alcohol, de debó, i el vaig veure il·luminar la nit porxada i en el precís instant que començarem a parlar, ja no vaig veure més gent, ni vaig sentir més música, ni el fred del vespre pogué travessar el meu abric. Només els seus ulls melverdosos omplien l'espai. Filàrem paraules sense mirar prim un parell d'hores. No va haver ni ball ni besades ni gateres ni inconveniències, només una fina xarxa teixida màgicament que viatjà amb mi fins a París per atrapar-nos 20 dies després durant 90 dies que es convertiren en un "per sempre" dins el cor.El dia de l’acomiadament es presentà vestit de verd, un verd elèctric, que no era d’esperança, ni d’herba, ni dels meus ulls, un verd nocturn, de llum de neó, de creu de farmàcia de guàrdia, de pantalla d’ordinador. Em retornà el llibre d’en Piña que no volia que es quedàs i parlàrem civilitzadament, com dues persones que no s’havien estimat, que no s’enyoraven, ni morien per dins. Parlàrem del Papa mort, clar, de l’exposició de Cartier-Bresson, de l’excursió a La Trapa, de la feina, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. Parlàrem de la meva comunitat de veïnats, de la seva mare, d’un príncep i una princesa de conte, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. El dia de l’acomiadament ens abraçàrem perquè jo li ho vaig demanar. El vaig besar al coll i ens diguérem adéu sense saber la quantitat de paraules que encara havíem de vessar, totes les paraules que encara ens diríem sobre la mort de la nostra relació i de les persones que fan mal a les persones que més estimen, sobre les coses que havia aprés d'ell, que no és boig qui estima bojament, que, certament, la tristesa no té fi.

domingo, 24 de febrero de 2008

SOMNI IL·LUSTRAT



Il·lustració de Patricia Metola
Un dels meus somnis no realitzats és haver-me fet il·lustradora. Pot ser encara hi estigui a temps. Dibuixar personatges amb cara de galleta, que no tenguin boca i expressin tot sols amb els ulls i els colors que empri. Que siguin tots molt naïfs, que desafiin les lleis de la gravetat, l'ordre i la compostura. Que els seus cabells trunyellin llunes, que les seves mans siguin com les dels nins i puguin tocar les estrelles. Pot ser arribi el dia...

sábado, 23 de febrero de 2008

NI MENTIDES NI VERITATS

-Quantes relacions íntimes has tingut?
-Més de les que pensava, manco de les que penses tu

-M'has estimat mai?
-"L'amor ha mort al cor de la darrera fulla"(Martí i Pol)

-Series infidel?
-Si ho pens, compta?

-Llegeixes cada dia?
-Manco del que voldria, més del que llegeixen molts

-Què opines de la mort?
-Que no es pot tenir opinió, perquè és una de les poques veritats irrefutables

-Què et fa més pena un boig o un dolent?
-Un dolent boig

-Què passa amb la poesia, que ningú la llegeix?
-Que es pot trobar per tot arreu; és necessari llegir-la? Basta sentir-la

-Tornaràs a París?
-Sols amb l'amor de la meva vida, com vaig prometre al Sacre Cour

-M'enyores?
-Sempre

-L'estimes?
-Sempre

miércoles, 20 de febrero de 2008

M

Vaig torbar-me un temps a reconéixer-la, tot i que, des del primer moment em va mantenir dins els seus braços. Plorava bastant, quan ho feia, no perquè no volgués acaronar-me sinó perquè tenia por de matar-me. Havia matat abans, ella pensava i des d'aquell dia reprimí les mostres del seu amor, conscient de la poderosa força. Mentre va anar vestida de negre, la vaig ignorar. Però un dia de tardor es posà una bata tota verda, flors i fulles i cels i mars verds i llavors vaig sentir que arribava l'esperança, i mai més vaig poder desfer-me de la mirada dels seus ulls negres, dos petits espais siderals, plens d'enigmes. Va començar a agradar-me el seu olor a llexiu mesclat amb sabó lux o tulipan negro, segons l'ocasió. M'alimentava no del seu pit, sinó del seu alè a cafè, ben apropet del meu rostre, intentant consolar-me el plors, que diuen que eren molts. Em cantava cançons de bressol amb aqueixa veueta prima i tremolosa de gorrió i em fregava els llavis de mel per endolcir-me. No us estranyeu si sempre procur posar dolç sobre l'amargor, em ve de nina. La veia fer feina tot el dia. Netejava, ordenava, arreglava, vestia...mai un moment per gaudir d'allò inesperat o màgic, per mirar i mirar-se, car la seva misió en la vida semblava passar per la constant compostura. Vaig saber des del primer moment que sempre ens baralleríem, potser amb tanta intensitat com ens estimaríem.

lunes, 18 de febrero de 2008

NO TOT HA DE SER POESIA

No tot ha de ser poesia. No sempre, si em fan caure, he de quedar-me estesa al terra mirant al cel plena d'esperança en la bona fe dels altres, esperant rebre el mateix que he donat, la mateixa sinceritat, la mateixa confiança. A vegades, repiny. A vegades, em prenc la llibertat de treure la llengua, la meva, la catalana, l'universal, la femenina, l'humana, a totes les persones d'ànima negra, a tots els que coven rencors, ràbies i enveges. A prende pel cul, ànimes buides i negres!

sábado, 16 de febrero de 2008

DIA DE L'AMOR

Il·lustració d'Adolie Day
L'amor és, per exemple, saber articular el peu i el sexe en nus perfecte perquè la passió i la llibertat de cada u no sigui un llaç ni un llastre, aprendre a lluitar contra el sudari que cobreix els nostres caps i començar a veure-hi clar, saber cultivar el gest de l'abraçada eterna i no deixar passar un dia sense demostrar tot aquest amor, poder mirar de front les coses com ho faria un infant, voler-te geògraf del meu cos sencer i que tu em vulguis a mi, necessitar sols un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges semblin improcedents, voler niar sota l’herba càlida que el teu ardor ha banyat, voler niar dins el sotal rera els botons i els gemecs, poder dir-te "em sostens, estimat?" sense por. L'amor és la energia que em converteix en un ser rar, el que sempre busca i mai troba, l'amor són les paraules balladores trunyellant les nostres ànimes, és l'imprevist de trobar-te, que calculis com espigolaràs les aus dels meus rínxols, és el teu nom esdevingut trepig, que t'escolis com un peix taronja dins l'univers còncau del meu dits, és beure el baugelau amb els dits entrellaçats oblidant la minúcia de que tenim dos cors i dos caps, és tota la poesia que faig.

miércoles, 13 de febrero de 2008

H

El vaig conéixer en un pis alt i obscur del Passeig Mallorca. Hi tenia pocs mobles i a simple vista es veia que era una casa de pas. Havíem parlat per telèfon per concretar el dia i l'hora en què començaríem les classes. Jo hi anava un poc atemorida. Possiblement si no hagués estat recuperant-me d'una tuberculosi no ho hagués fet. Sabia aquells dies, més que mai, de la fragilitat de la vida, i això em donava la força per no tenir tanta por. Quan em va obrir la porta, un somriure ample i molt blanc es va intalar directe al meu cor. Aquell home desentonava completament amb el paisatge que l'envoltava i amb la imatge que m'havia fet d'ell. La casa era vella, era freda, era morta; ell, en canvi, repartia vida en cada mirada, en cada somriure, en cada paraula mal dita. Ens vam seure a una taula camilla. Tenia llibres, diccionaris, papers i bolígrafs repartits per tot arreu. Em va preparar un te. Començarem a parlar. Feia molt poc que era a l'illa però semblava una persona llesta, amable i molt honesta. Mirava als ulls com sols ho fan les persones netes i cercava les paraules que se li enredaven als dits i a la gola, amb una tendresa extraordinària. Ens vam entendre, potser més que amb qualsevol altra persona amb qui compartís idioma. Record una peixera sense peixos a sobre la taula. La mirava sovint intentant trobar les paraules. Jo també ho feia, i el contrast de la seva buidor amb tota l'energia que ell vessava em feia calfreds. Sense adonar-me'n i mentre ell s'esforçava per trobar els mots, jo el contemplava, em fixava amb els seus ulls verds, de pipelles llargues, mirava el seu panxó, que era com un allau o una fam africana, observava el color canyella de les seves mans i la petita encletxa que separava les seves dues dents de davant. Me'n vaig anar d'allà, al cap d'unes hores, amb uns billets més dins la cartera, un grapat de pistatxos dins la bossa i un neguit al cor difícil d'explicar. Vaig comprar-li un llibre sobre Mallorca desitjant que arribàs la propera classe i quan vaig arribar a casa vaig dir: "Mamá, aquest home que he conegut avui m'agrada molt".

lunes, 11 de febrero de 2008

ENRIC, T'ESTIM

ENRIC, T’ESTIM...encapçalava aquella nota no més gran que una cuartilla que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent. Aquí tens - li havia posat la Gomis sobre l’ordinador -. L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al.lota rossa del binomi de Newton - s’estava referint a un dels seus textes que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Lazarov - ell, cony, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia per què les “Plegaries” era el primer que llegia tots els matins, per què retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus fetitxes. Sentir per primer cop, als vint-i-cinc anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és amor. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empapelat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a la Hudrey Hepburn, al Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libel.lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap firma. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquest tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades.

Així començà la història i així acabava ara: subtilment vengatiu es va protegir d’aquella remor en el pit, fent-la entrar dins la seva vida. Va fer que coneixés els racons de la seva casa, la calentor de la llar, les músiques...La va fer compartir taula i confidències amb la seva dona, en un gest de protecció primari i tremolós. Sabia que allò era l’únic que turaria el seu desig, que ella mai continuaria el joc si la imatge de la seva dona prenia consistència i es feia real. Podia matar i ferir fantasmes, però no res vivent que hagués compartit qualcom amb ell. Era una estrategia pensada i acaronada les nits d'insomni, que el protegia i l’engabiava cada dia una mica més.
Havia rebutjat vàries històries d’amor en la seva vida, no sols a partir de casar-se amb la Catalina, sinó també de fadrí. No era dels que aprofitaven qualsevol oferiment. N’havia rebutjat algunes, a vegades no sabia ben bé per què, d’altres per fàstic, per estrés, per avorriment...Mai però n’havia rebutjat cap per precaució. Aquella situació l’obligava a ser caut, quasi covard de tant precavit. Allò era senyal de que s’estava tornant vell. O de que s'estava enamorant.

sábado, 9 de febrero de 2008

JUGAR A LLADRES I SERENOS

Blau queda el blat quan els temps difícils arriben i tot és negra nit, quan enllestir un somriure és tan difícil com esverar els extrems dels teus plàcids dits. Furtivament et mir. Dobleg l'esquena, calm l'impetuós desig i, instintivament, me n'oblit. "No sé de quin mal he de morir, però que sigui a plaer, que regalimin les tímides mirades i ens facem un tip d'universos apetitosos, de carícies de ventre i aplicats sentirs" li diria. Però difícilment em puc permetre el pensament sols i em dolc de tant desagraïment. Potser som dolenta com la tinya, potser duc un cel ennuvolat en els dits, però és que a vegades em manca el miracle de l'instint i no puc fer altra cosa per omplir la buidor que jugar a lladres i serenos. A vegades amb el lladre equivocat. A vegades, equivocant-me de lladre. Ahir vespre ho veia tot roig. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera. Avui matí ha desaparegut el roig de tanta passió i he concretat el meu mirar en els altres colors, en el verd melós dels teus ulls dient-me "azizam, dire", en el canyella de les teves mans càlides i meves, en la llum blanca de l'espelma que il·luminava el nostre berenar. "Azizam, dire", "estimat, és tard".

viernes, 8 de febrero de 2008

DE FER COSES SENSE VOLER FER-LES

Vaig acotar el cap i em vaig anar a treure la targeta intermodal per poder viatjar en tren de casa a Ciutat sense haver de patir la pujada abussiva de preus. Em feia ràbia haver de claudicar, haver d'entrar al joc dels poderosos, però submisa i indolent, em vaig deixar fer. Em van fotografiar amb una webcam la lletjor de l'ànim i em va quedar una targeta amb cara de tuberculosa. Vaig recarregar-la amb el mínim que pertocava, 16 euros i me la vaig guardar a la cartera. Tornant a casa el vespre i mentre baixava les escales mecàniques, la vaig treure de la bossa i la targeta, animada de vida, va fer un bot i em va fugir dels dits caient no al mig dels esglaons on jo pogués recuperar-la, no, sinó ben dreta al costat de les escales en un gir acrobàtic, gairebé impossible. Van ser uns segons de sorpresa, els justs per veure com la monstruosa escala s'engolia la meva targeta encara verge. No sé si va ser la casualitat, no sé si va ser el cansament que maldestrement em va fer que no la pogués retenir, no sé si va ser la rebeldia inconscient d'haver de fer coses sense voler fer-les, no sé si va ser una espècia de justícia divina per cobrar-se tots els viatges que abans havia fet de franc, però avui estic sense targeta i sense els 16 euros. Tinc altres coses noves, però. Tinc un ram de clavells vermells, dos dibuixos d'animals de colors (un conill blau, un porc rosa, un pollet groc i una gallina que sembla un gall), una nova xifra a la biografia dels meus dies i un somni especial que he tingut avui vespre i que no vos cont.

miércoles, 6 de febrero de 2008

EN FRAN I NA NIA



Fran era alt i prim. Bastant nerviós i vital. Exhibia el seu diminut caparrí per on passava, com un petit gos que tot ho olora i tot ho vol descubrir. Era veloç i àgil i estimava tant la vida, que el seu esforç es va veure recompensat. Avui fa 34 anys i 9 mesos que va conéixer a Nia. Ella era com una cova, tendra, calenta, pausada. L'esperava a un racó ombrívol, ansiosa per rebre'l. Des del dia que es trobaren no han tornat a separar-se, convertits en FranNia. Ella a vegades oblida lo màgic de tot plegat. No importa que al seu voltant hi hagi milions d'històries idèntiques, ninguna la va protagonitzar en Fran i na Nia. Seguir junts és un miracle, superar dia a dia, accidents, malalties, assassinats, suïcidis, atacs terroristes, virus letals, penes...I precisament avui algú que té tantes dèries com ella li ha otorgat aquest premi. Li dóna les gràcies sinceres i la/el convida a compartir aquest pensament: "No deman recórrer suaus camins, ni portar sobre les meves espatlles una càrrega suau. El que deman és valor per pujar sola les pitjors muntanyes i transformar cada roca inestable en un esglaó en el que recolzar-me"

lunes, 4 de febrero de 2008

DIES SENZILLS



He posat una branqueta d'ametller dins un tassó d'aigua i l'he col·locat devora l'ordinador. He espolsat el meu petit racó, he posat una rentadora i he estés la roba al balcó. Fa vent. I fred, a pesar del sol. Mentre les patates bullen, he començat a llegir-vos. La flor d'ametller ompl tot l'espai d'una flaire dolça i estimada i avui no necessit encens. Res extraordinari podria contar avui, a no ser que ho fes des de la imaginació. Però no importa. Diu Martí i Pol: "l'essencial és diu amb senzillesa". Hi ha dies senzills que no necessiten de molt més.

domingo, 3 de febrero de 2008

DE PRÍNCEPS I GRANOTES EN TEMPS DE CARNAVAL

Esclatava, el carrer, de colors i paperines. Bramaven, els cantons, cançons de tambor i xiulets. Vessaven, les aceres, passes rítmiques i bots. Enlloc de contemplar la festa i l'enrenou de Carnaval, es va recolzar en un arbre i es va limitar a mirar les sabates que passaven. Jugava a endevinar la disfressa segons el calçat i el pas. Va ser fàcil distingir el paiasso, l'spiderman, la puta i la princesa. Li va costar més endevinar el pirata perquè a voltes compartia estil amb el cavaller; també les bruixes i les monges de genoll cap avall podien confondre's. La majoria, però, no duien els peus desfressats: hawaianes amb esportives, genis meravellosos amb mocasins, dames d'època amb botes de pell de felí...Divagant sobre aquests temes, s'adonà com uns peus diferent es col·locaven davant seu. Hi va sentir certa desolació en aquells peus, sense saber ben bé per què: eren unes sabates de vellut verd. Pensà "serà un follet, una fada, un arbre..." No es pogué resistir a alçar la mirada. Era una figura alta, tota verda, amb un vestit ajustat que enmarcava un panxó cerveser i unes extremitats primes, poc acostumades al moviment. Duia una màscara. Els seus ulls clars la miraren una estona. Ella no deixava de mirar-lo incapaç d'endevinar el personatge. De sobte la figura l'agafà de les mans i l'estirà cap a ell. Feia olor a flor d'ametller i a herbes dolces. La va fer volar entre la gent i l'espitjà dins un pati. Volia cridar, però no podia. "No et moguis, per favor" li digué amb una veu també disfressada i l'estrengué fort mentre els seus llavis alenaven sobre la seva orella. Va tenir la sensació que els pèls d'una barba o un bigot li fregaven el lòbul, però també podrien haver estat les cintes de la màscara verda. S'estaren en aquella posició una bona estona. Ell no la tocà ni li va fer mal, només l'estrenyia fort dins els seus braços. Sense que ho pogués evitar li tapà els ulls amb una mà. Amb l'altra s'enretirà la màscara i la besà amb violència. Estava paralitzada. Li agradava. Un llamp intern passà dels seus llavis fins a la pelvis. Feia molt de temps que no sentia res igual. S'abandonà a les sensacions, i allà, sense pensar, es deixà besar per aquell desconegut impúdic i imprudent. Ell, un cop va detectar el seu abandonament es va enretirar. "No t'equivoquis, reina, no som cap príncep -li digué el desconegut tornant-se a col·locar la careta i deixant que ella tornàs a veure-, som la granota". I amb un àgil bot desaparegué. El to de la seva veu, però, havia estat trist. "M'agraden més les granotes" mormolà baixet. Però ell ja no la va sentir.

sábado, 2 de febrero de 2008

FORAT NEGRE


És una malaltia greu la de no saber gaudir del goig del SER, estar sempre instal·lat en el buit, en el que no es té, en el que no hi ha. Pensar "manca espai, manca gent estimada, manca serenor, manquen doblers per convidar-los a tots, manca la possibilitat de poder estar amb cada u d'ells una bona estona i agrair el seu suport, manquen paraules, em manca més a prop..." enlloc de sentir tot el que és suficient. L'únic que consola és pensar que aquest buit, aquest profund forat negre té una massa tan gran i tan espesa i es mou a tal velocitat que és una força en ella mateixa, una força gravitatòria, poderosa, inmutable, devoradora, que converteix tot aquest buit en creació. Sovint no sé qui som. Em veig des de fora i no sé mai si les meves accions són fruit de fugir d'aquest buit o ben bé al contrari, mai sé si faig el que vull o el que vull és essencialment l'oposat al que faig. I el temps, mentrestant, passa.

viernes, 1 de febrero de 2008

EL TREN

Viatjar en tren era còmode, era ràpid i sovint, barat, perquè els revisors, ben humans, obviaven les cares absents. Era fàcil convertir-se en fantasma per a un revisor de tren i així el billet sortia de franc dia sí dia no. Jo viatjava amb un bonus molt pràctic: 10 viatges, 6'90€, que feia estirar, entre una cosa i altre més d'un mes. Però les coses sempre canvien. De cop i volta, sense avisar, sense preparar, sense informar, instauren un nou sistema: obligació absoluta de fer-se una targeta, que sols serveix per viatjar a un trajecte determinat, que té una caducitat, que té un mínim d'ingrés, que t'obliga a guardar cua per poder sortir de l'estació, que t'obliga a guardar més cua si no la tens perquè els billets inviduals, a hores puntes, només es compren a l'estació intermodal de manera que si vas amb el temps just t'has de fotre i has de fer interminables cues per poder sortir de la pressó ferroviària. I, per suposat, pugen les tarifes del billet com a eficaç pressió per a que et facis la targeta i es pugin substituir més ràpidament homes per màquines. De tot això no em molesta el canvi. Em molesta la nul·la informació, la manipulació, l'obligació d'obediència, la improvisació, la cutreria, i, com sempre, l'abús per part de l'Administració, sigui del color que sigui, cap al ciutadà. Podria treure poesia de tot això? Podria, però no vull. Us pensau que som lliures?