VIDA I MORT

No vull poetitzar ni reflexionar, no em vull lamentar, no vull enyorar. Hem d'honrar als morts i més hem d'honrar la vida.

VOLEN

Volen i des de la immensitat del blau ho veuen tot minúscul i insignificant. Volen sobre l'illa ideal que han fabricat, plena de llum i cotó. Els avions no molesten i les altres aus són viatgers estranys que no destorben el seu trajecte. Volen ingràvits, fan cabrioles, fan gutipiris a la nit i a les pluges. A tot això, els poetes, li diuen amor.

CRAZY

Empès per la bogeria del viure, creua deserts i es queda immòbil davant la sed. Els signes presagien importants canvis, però ell no els veu. Necessita diòptries per veure que les emocions no es venen, que tenen acne d’adolescent, de puresa, que condueixen sense xòfer i que volen arribar a un lloc concret. A vegades, s’asseu sobre un terrat a fer sonar el seu saxòfon. Tots els fumerals semblen monòlits, o oboes invertits que l’acompanyen en la seva melodia de solitud. No sap si algú l’escolta ni l’importa, però sempre hi ha una moixeta nocturna, que camina obliquament pels cantons de les teulades. I això li basta. Clouen, els estels, la nit boja.

DOLOR

Com mirar als ulls al dolor? Què dir quan no hi ha consol? Han mort, de sobte, sense saber que morien i els que queden vius han de restar amb aquest dolor dins el cor, el de no haver-se acomiadat de manera especial, el d'haver de seguir sense ells, el de no poder abraçar, un cop més, només un, els seus cossos.
Té els ulls plens de pedres i arena, té cops per tot arreu i les butxaques buides: de coses, de records, de vida. Resta dins el llit, sense ells, sense casa, sense abraçades i amb molta por. Hi ha tràngols difícils de passar, impossibles de passar.
Tinc els seus ulls i els seus cabells i una part de sang que em corre per les venes és igual a la seva. Tinc el seu llinatge capgirat, el que és davant és darrera, i tot a no poder atracar-me al seu dolor, el puc imaginar, el puc sentir, el puc somniar...i em dol. Descansau en pau, sang de la meva sang.

AVUI, DESTRUCCIONS

Cases amb encletxes per on passa la mà…i ningú diu res (fins que la gent mor).
Llocs de feina amb forats d’indignitat plens de feres ferotges…i ningú diu res (sols per criticar en la intimitat).
Joves farcits de quantitats poc recomanables de drogues, alcohol, supèrbia, desmotivacions i tristeses…i ningú diu res (tenen por).
Polítics de totes les tendències imputats en delictes diversos…i ningú diu res (ja sembla normal).
Bosses de pobresa extrema voltant el cantó…i ningú diu res (s’ha de tapar).
Hipocresies diverses…i ningú diu res (hipòcritament també).
Comportaments paranoics, maniacs, neuròtics, extrems, canviants…i ningú diu res (qui més qui manco pateix el mateix caos)
L’objectiu és arreplegar doblers, posicions socials, admiracions, enveges…i ningú diu res (el contrari és de fracassats)
I dins el ball de màscares, una petita esperança: la capacitat d’expressió.

VALÈNCIA I AMOR

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres, humitats i tenebrors, saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer de Cavallers…
Ens entenem, estimat. Hem fet molt de camí i hem anat esborrant tots els prejudicis i totes les pors. Cada dia, em meravello descobrint la teva integritat, la teva dolçor, la teva honestedat, la teva generositat. Cada dia, em meravello veient com també les has fet créixer en mi. Tu toques i jo cant, efectivament, i tot el camí que feim és per anar endavant. Els comentaris maliciosos em fan somriure; fa temps que sé que la vida és allò que pot desaparéixer en una dècima de segon. N’estic certa. I fa temps que sé que la vida al teu costat és allò que ho omple tot d’eternitat.

LA VIDA

Això és la vida: el bes i el puny i el temps que corr, frenètic, com si fos un ball.

SENSE VEU

Estic sense veu. Deixarem que els altres diguim per mi.

L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.

FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.

ENRERE

-Mai mires enrere quan ens acomiadam .-li va dir ell mentre esperaven a la cua de facturació de l’aeroport.
-No? –preguntà ella, sorpresa, com si de sobte el mirall li hagués mostrat una imatge improcedent.
-No, no ho fas. Jo sempre et mir, fins que has desaparegut de la meva vista. Tu mai, segueixes endavant, sense mirar enrere.
-Avui et miraré –li va prometre mentre el besava.
Quan s’acomiadaren, ell girà el cap una dotzena de vegades, fins que les escales mecàniques se l’engoliren. Ella no deixà de contemplar-lo, somrient, a pesar que no tenia ganes de somriure. Pensà en el que li acabava de dir. Curiosament, ella creia que un dels seus pitjors defectes era precisament que mirava massa sovint enrere. Potser per això, per aquesta constant mirada cap al passat que no li agradava, actuava totalment a la inversa i la seva actitud semblava distant i freda.
Dins l’avió, sobre la mar de niguls, mirà molts de cops enrere: es remontà a aquell dissabte horabaixa en el seu minúscul apartament quan escrigué “Les frugals transgressions”. Esperava una trucada de telèfon que no arribava i, a canvi, les paraules, brollaven sense contenció des del seu bolígraf; viatjà fins aquell vespre de Sant Sebastià, sota els coets artificials i a l’esquena l’home que l’hauria d’estimar breument, però amb intensitat; pensà en l’abraçada inmensa de l’amiga, banyada en plors, l’únic pic que la va veure plorar en aquells quatre anys; pensà en les rialles de la mare, aquella nit de Cap d’Any, després de veure la còmica capgirar la seva cama de goma; pensà en els ulls del seu petit fillol quan es deixava fotografiar amb una galleta Maria a la mà; pensà en les nits amb els amics a la cerveseria, sota els follets i les fades; pensà en la carabassa pintada de colors que va rebre un Nadal com a regal o auguri; evocà la primera vegada que ell li agafà de la mà mentre passejaven pel Passeig Sagrera; va veure pujades a muntanyes amb molt d’esforç i desfici; sentí el calor sobre el seu ventre i la veu càlida a cau d’orella fent la pregunta fatídica: què t’han fet els homes?; va veure tant que pensà que, a partir de llavors, no evitaria més fer la vista enrere, car el que ara era estava format per totes aquelles visions passades i que la pena de la pèrdua seria menor perquè sabia que tot allò que desapareix, d’una manera o altra, retorna.
I quasi sense adonar-se’n arribà el dia que, de nou, ell l’esperava rere les barreres de l’aeroport, aquest cop per acollir-la.

ELLES

Elles, transparents i encara brillants, buides de saba però encara continents de riures i paraules.

Beure vi i donar voltes al voltant de les belles,

millor és que entregar-se a l'escepticisme.

Si a l'infern van l'ebri i el que estima,

ningú li veurà el rostre al paradís.

(Omar Jayyam)

Elles, vençudes i encara erectes, utilitzades però encara plenes de nit, dringen quan les recullo i es resisteixen a abandonar-me.

Elles, les il·lusions...

EL MONSTRE

Tenia son encara. S'havia quedat adormit, el capvespre passat, davant la televisió, mentre feien un programa sobre extraterrestres. Recordava els caperrots ovalats i aquells immensos ulls negres entre dormida i dormida i aviat decidí ficar-se al llit i descansar de debó. Li resultava estranya, aquella son, car no havia tingut un dia excessivament dur, però possiblement era cansament acumulat, emocions contingudes, energia devorada o devoradora. Dormí com un angelet tot el vespre, i quan sonà el despertador encara tenia son. Què estrany, pensà, però s'estirà tant com va poder i obrí els ulls. Sentia el cos gelatinós, pesat i amb els ulls mig aclucs es dirigí al bany. El mirall reflectí una imatge d'allò més terrorifica. Alçà els braços i uns fins tentacles es bellugaren nerviosos; s'atracà al mirall i no trobà ulls ni somriure; observà la pell i es veié transparent com un paper de calc. No se'n podia avenir de tot plegat. Mirà al seu voltant: no havia aire, sinó aigua; no havia mobles, només algues bellugadisses i estrelles de mar; el mirall no era més que el vidre que el contenia i el separava d'un grapat de persones, com ell havia estat abans, que el contemplaven. Volgué cridar aterrit, però no tenia veu. En què s'havia convertit? Un grumer verinós, això era. S'atracà al vidre i deixà que li fessin fotografies, impotent, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por...

SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.

INCAPACITATS

Melody Gardot pateix una incapacitat d'oïda, vista i mobilitat. Ella diu que no li agrada el terme discapacitat perquè llavors tots hauríem de definir-nos així ja que hi ha coses que no podem fer. Prefereix parla de coses que és capaç de fer i coses que no és capaç de fer. N'estic completament d'acord. Se m'acut un llistat llarguísim de coses que som incapaç de fer. Demà les escriuré, que avui estic mental, física i energèticament esgotada. Good nigth!

VISITES

Fa dies que somnio amb tu, E. La teva partida em sembla de mentides i encara imagino que rebré un missatge teu o una trucada. No parlo ja mai de tu. No puc. Jo crec que em visites en somnis perquè estàs trista, perquè et fa pena veure com la triada d'amics s'ha desfet. Però tu eres l'eix, amiga, ho saps, sense tu era impossible. Ell és dolorós per a mi i potser jo ho sigui per a ell. I no en podem fer res. Perdona'm, amiga, no hem estat a la teva alçada. Les mimoses creixen. El pi, no ho sé perquè no he tornat a visitar l'indret. Els aprenentatges creixen també. I l'enyorança és plena d'amor.

HI HA MALENCONIES...

Hi ha malenconies que resten assegudes sobre les cames mentre sopes o prens el cafè, o esperen arrufades dins els palmells per molt que t’afanyis a tenir les mans plenes de coses, o cauen pel lòbul de l’orella i regalimen seguit seguit sobre les espatlles i vas humida mollant bassiots pels carrers i tothom mira i ningú diu res. A vegades aquestes melangies no són mereixadores de l’objecte que les provoca i voldries netejar-les amb lleixiu i que res restàs dels records que les provoquen. T’agradaria posar un sentinella a la porta del cor, perquè no deixàs passar sentiments oblics ni vaixells sotsobrats. Hi ha malenconies que t’empenyen a fer errades d’ortografia i els temps verbals es capgiren i uses el present per parlar del passat i uses el present per parlar del futur. Llavors, te n’adones i prens la decisió de vestir-te de Còrsega antiga i fingir que no t’importen les seves absències.

LA MOSCA

Berena en companyia d’una mosca, una d’aquelles tranquiles, que volen en càmara lenta i s’entretenen caminant sobre les coses. L’observa amb ulls de científic i s’adona que tot i voler tastar tots els restes del plat: pa, mermelada de pruma i de figa, formatge blanc, sucre no es pot resistir al cafè amb llet. A la tassa retorna un i altre pic, xuclant les minúscules bombolles de llet cafeïnada. Se l’imagina després dels efectes del cafè, gata de nervis, volant frenètica, fent voltes repetides que no van enlloc i només emprenyen. Se la imagina molestant a algú, potser a ella mateixa, tan insistenment, pobra, que provocarà que la matin. S’imagina que si aquesta mosca no hagués tastat avui l’addictiu cafè el seu destí hagués estat un altre. Potser hagués volat plàcida sobre el llom d’alguna vaca, hauria fet l’àpat sobre un moix esclafat a la carretera o hagués travessat el poble fins arribar a un indret ple de por. Però ha hagut de topar-se amb el cafè amb llet. I el seu mata-mosques implacable que l’ha morta… “per si les mosques”.

NIT

Cau la nit, com un llençol daurat, com l'univers que guarden els ulls de mel enyorats, com un glop de cervesa rossa dins un horabaixa assedejat, com una joia d'aram. M'espera la solitud negra, la d'ala de mèrlera, però no m'importa perquè el cor, avui, el tinc ple de sol.

LA TRIA

L’havien assassinat a cinquanta-quatre vides, humiliat a dos mil, estafat a set, abandonat a vuinta-vuit, violat a dotze, enganat a mil i una, torturat a tretze... i cada cop que partia pensava: i de què cony serveix la reencarnació? Tanmateix, però, quan tornava néixer ho feia triant estimar.