MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

LA ROSA S'OBRE

M’assec a la butaca i mir el seu amor com si veiés una pel·lícula o llegís un llibre. A voltes, voldria no mirar, que no tenguessin testimonis, però com no mirar la flor que neix i es fa esplendorosa? Com no mirar tanta bellesa?
La seva història em fa pensar en mi mateixa, em fa reviure emocions i actituds antany viscudes, em fa recordar a aquella dona amb aus als cabells de no fa tant, que ara ja només juga amb els fils de colors i les paraules per teixir una vànova de caloreta i tranquil·litat. M’adono de com he canviat, com he desviat la passió cap a paranys manco perillosos, com he tranquilitzat la meva ànima i he adormit el meu ego, com el desig que em mou ja no té ni aquella negror ni aquella vermellor d’abans, sinó que és ple de llum.

Jo no sé quin futur m’espera i quins altres canvis provocarà aquest futur, però sé que tinc un present seré, que he assolit un grau de maduresa acceptable i que, en general, estic bé. Potser enyori l’arrebatadora violència del desig, aquella sensació de caminar, equilibrista, sobre la corda, aquell sentiment de tenir el cor obert com una magrana…però poc. No ho bescanvio per la quietud de les coses certes, dels peus posats a terra, de l’amor arrelat i tendre.

FOC PETIT

Els focs ràpids són els que primer s'apaguen. És veritat que si posam un cartró dins la ximeneia les flames prendran ràpidament, però aviat el cartró es farà cendra. En canvi, el foc petit és el que perdura, el que fa caliu, el que encalenteix més a poc a poc, però més temps. No serà majestuós ni extraordinari, no tenyirà de vermell i groc tota l'estança, però templarà l'ambient, calmarà els ànims, serà ideal per torrar-hi sobrassada, boniatos o castanyes i ens donarà aliment.

MÀGIA

Quan plovia, el mag de pedra de l'escalinata, rajava aigua. Però ella s'imaginava que el que treia de la boca era màgia líquida, i per això s'hi rentava les mans i la cara, ansiosa per ser tan maga com ell. Això va ser, a partir dels 10 anys, quan va aconseguir perdre-li la por, car fins llavors era incapaç d'atracar-se al que ella creia que era un monstre. Va ser la minyona anglesa -que en realitat era irlandesa, però tothom li deia l'anglesa- que li va fer perdre la por.
Però no ho veus, li deia, no veus la cara de mag que té?
Quin mag és?, preguntava ella gens convençuda.
És el mag Al-Jeshus, no el coneixes?
Ella mai havia sentit parlar d'aquest mag, per això es quedà fascinada quan la minyona li contà la història: el mag Al-Jeshus havia tingut un naixement més que especial, car ho havia fet amb els peus dins territori cristià i el cap dins territori musulmà, en un punt de la cruïlla d'un camí que connectava occident amb orient. Els detalls del naixement eren llargs i difícils de creure, però el cert és que hi nasqué sobtadament, quan ningú s'ho esperava i va ser tocar el terra quan es produí el primer miracle: un eclipsi de sol.
Moltes varen ser les màgies i prodigis que va fer al llarg de la seva vida, i fins i tot, després de la seva mort i contava la llegenda que qualsevol cosa que tocàs es convertia en prodigiós. Des de que ho va saber no deixava de beure aigua de la seva boca i aviat tingué els cabells més rulls i més rossos que mai, i aviat tingué les galtes més rosades que ningú, i aviat es convertí en una joveneta tan preciosa que tothom la coneixia en la contrada com la bella de Raixa.
La seva història és un secret que només coneixen els enamorats que beuen de la boca del mag, que, per cert, ja quasi mai treu aigua. Potser perquè vivim un temps amb ben poca màgia.

NOVEMBRE

Perquè la tardor no sigui sols un seguit de fulles seques dutes pel vent i l'aigua.

Perquè la tardor, sigui la força del color.

Tot canvi d'estació és positiu.

L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.

Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.

A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.

El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.

N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.

VIDA I MORT

No vull poetitzar ni reflexionar, no em vull lamentar, no vull enyorar. Hem d'honrar als morts i més hem d'honrar la vida.

VOLEN

Volen i des de la immensitat del blau ho veuen tot minúscul i insignificant. Volen sobre l'illa ideal que han fabricat, plena de llum i cotó. Els avions no molesten i les altres aus són viatgers estranys que no destorben el seu trajecte. Volen ingràvits, fan cabrioles, fan gutipiris a la nit i a les pluges. A tot això, els poetes, li diuen amor.

CRAZY

Empès per la bogeria del viure, creua deserts i es queda immòbil davant la sed. Els signes presagien importants canvis, però ell no els veu. Necessita diòptries per veure que les emocions no es venen, que tenen acne d’adolescent, de puresa, que condueixen sense xòfer i que volen arribar a un lloc concret. A vegades, s’asseu sobre un terrat a fer sonar el seu saxòfon. Tots els fumerals semblen monòlits, o oboes invertits que l’acompanyen en la seva melodia de solitud. No sap si algú l’escolta ni l’importa, però sempre hi ha una moixeta nocturna, que camina obliquament pels cantons de les teulades. I això li basta. Clouen, els estels, la nit boja.

DOLOR

Com mirar als ulls al dolor? Què dir quan no hi ha consol? Han mort, de sobte, sense saber que morien i els que queden vius han de restar amb aquest dolor dins el cor, el de no haver-se acomiadat de manera especial, el d'haver de seguir sense ells, el de no poder abraçar, un cop més, només un, els seus cossos.
Té els ulls plens de pedres i arena, té cops per tot arreu i les butxaques buides: de coses, de records, de vida. Resta dins el llit, sense ells, sense casa, sense abraçades i amb molta por. Hi ha tràngols difícils de passar, impossibles de passar.
Tinc els seus ulls i els seus cabells i una part de sang que em corre per les venes és igual a la seva. Tinc el seu llinatge capgirat, el que és davant és darrera, i tot a no poder atracar-me al seu dolor, el puc imaginar, el puc sentir, el puc somniar...i em dol. Descansau en pau, sang de la meva sang.

AVUI, DESTRUCCIONS

Cases amb encletxes per on passa la mà…i ningú diu res (fins que la gent mor).
Llocs de feina amb forats d’indignitat plens de feres ferotges…i ningú diu res (sols per criticar en la intimitat).
Joves farcits de quantitats poc recomanables de drogues, alcohol, supèrbia, desmotivacions i tristeses…i ningú diu res (tenen por).
Polítics de totes les tendències imputats en delictes diversos…i ningú diu res (ja sembla normal).
Bosses de pobresa extrema voltant el cantó…i ningú diu res (s’ha de tapar).
Hipocresies diverses…i ningú diu res (hipòcritament també).
Comportaments paranoics, maniacs, neuròtics, extrems, canviants…i ningú diu res (qui més qui manco pateix el mateix caos)
L’objectiu és arreplegar doblers, posicions socials, admiracions, enveges…i ningú diu res (el contrari és de fracassats)
I dins el ball de màscares, una petita esperança: la capacitat d’expressió.

VALÈNCIA I AMOR

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres, humitats i tenebrors, saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer de Cavallers…
Ens entenem, estimat. Hem fet molt de camí i hem anat esborrant tots els prejudicis i totes les pors. Cada dia, em meravello descobrint la teva integritat, la teva dolçor, la teva honestedat, la teva generositat. Cada dia, em meravello veient com també les has fet créixer en mi. Tu toques i jo cant, efectivament, i tot el camí que feim és per anar endavant. Els comentaris maliciosos em fan somriure; fa temps que sé que la vida és allò que pot desaparéixer en una dècima de segon. N’estic certa. I fa temps que sé que la vida al teu costat és allò que ho omple tot d’eternitat.

LA VIDA

Això és la vida: el bes i el puny i el temps que corr, frenètic, com si fos un ball.

SENSE VEU

Estic sense veu. Deixarem que els altres diguim per mi.

L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.

FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.

ENRERE

-Mai mires enrere quan ens acomiadam .-li va dir ell mentre esperaven a la cua de facturació de l’aeroport.
-No? –preguntà ella, sorpresa, com si de sobte el mirall li hagués mostrat una imatge improcedent.
-No, no ho fas. Jo sempre et mir, fins que has desaparegut de la meva vista. Tu mai, segueixes endavant, sense mirar enrere.
-Avui et miraré –li va prometre mentre el besava.
Quan s’acomiadaren, ell girà el cap una dotzena de vegades, fins que les escales mecàniques se l’engoliren. Ella no deixà de contemplar-lo, somrient, a pesar que no tenia ganes de somriure. Pensà en el que li acabava de dir. Curiosament, ella creia que un dels seus pitjors defectes era precisament que mirava massa sovint enrere. Potser per això, per aquesta constant mirada cap al passat que no li agradava, actuava totalment a la inversa i la seva actitud semblava distant i freda.
Dins l’avió, sobre la mar de niguls, mirà molts de cops enrere: es remontà a aquell dissabte horabaixa en el seu minúscul apartament quan escrigué “Les frugals transgressions”. Esperava una trucada de telèfon que no arribava i, a canvi, les paraules, brollaven sense contenció des del seu bolígraf; viatjà fins aquell vespre de Sant Sebastià, sota els coets artificials i a l’esquena l’home que l’hauria d’estimar breument, però amb intensitat; pensà en l’abraçada inmensa de l’amiga, banyada en plors, l’únic pic que la va veure plorar en aquells quatre anys; pensà en les rialles de la mare, aquella nit de Cap d’Any, després de veure la còmica capgirar la seva cama de goma; pensà en els ulls del seu petit fillol quan es deixava fotografiar amb una galleta Maria a la mà; pensà en les nits amb els amics a la cerveseria, sota els follets i les fades; pensà en la carabassa pintada de colors que va rebre un Nadal com a regal o auguri; evocà la primera vegada que ell li agafà de la mà mentre passejaven pel Passeig Sagrera; va veure pujades a muntanyes amb molt d’esforç i desfici; sentí el calor sobre el seu ventre i la veu càlida a cau d’orella fent la pregunta fatídica: què t’han fet els homes?; va veure tant que pensà que, a partir de llavors, no evitaria més fer la vista enrere, car el que ara era estava format per totes aquelles visions passades i que la pena de la pèrdua seria menor perquè sabia que tot allò que desapareix, d’una manera o altra, retorna.
I quasi sense adonar-se’n arribà el dia que, de nou, ell l’esperava rere les barreres de l’aeroport, aquest cop per acollir-la.

ELLES

Elles, transparents i encara brillants, buides de saba però encara continents de riures i paraules.

Beure vi i donar voltes al voltant de les belles,

millor és que entregar-se a l'escepticisme.

Si a l'infern van l'ebri i el que estima,

ningú li veurà el rostre al paradís.

(Omar Jayyam)

Elles, vençudes i encara erectes, utilitzades però encara plenes de nit, dringen quan les recullo i es resisteixen a abandonar-me.

Elles, les il·lusions...

EL MONSTRE

Tenia son encara. S'havia quedat adormit, el capvespre passat, davant la televisió, mentre feien un programa sobre extraterrestres. Recordava els caperrots ovalats i aquells immensos ulls negres entre dormida i dormida i aviat decidí ficar-se al llit i descansar de debó. Li resultava estranya, aquella son, car no havia tingut un dia excessivament dur, però possiblement era cansament acumulat, emocions contingudes, energia devorada o devoradora. Dormí com un angelet tot el vespre, i quan sonà el despertador encara tenia son. Què estrany, pensà, però s'estirà tant com va poder i obrí els ulls. Sentia el cos gelatinós, pesat i amb els ulls mig aclucs es dirigí al bany. El mirall reflectí una imatge d'allò més terrorifica. Alçà els braços i uns fins tentacles es bellugaren nerviosos; s'atracà al mirall i no trobà ulls ni somriure; observà la pell i es veié transparent com un paper de calc. No se'n podia avenir de tot plegat. Mirà al seu voltant: no havia aire, sinó aigua; no havia mobles, només algues bellugadisses i estrelles de mar; el mirall no era més que el vidre que el contenia i el separava d'un grapat de persones, com ell havia estat abans, que el contemplaven. Volgué cridar aterrit, però no tenia veu. En què s'havia convertit? Un grumer verinós, això era. S'atracà al vidre i deixà que li fessin fotografies, impotent, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por...