SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.

INCAPACITATS

Melody Gardot pateix una incapacitat d'oïda, vista i mobilitat. Ella diu que no li agrada el terme discapacitat perquè llavors tots hauríem de definir-nos així ja que hi ha coses que no podem fer. Prefereix parla de coses que és capaç de fer i coses que no és capaç de fer. N'estic completament d'acord. Se m'acut un llistat llarguísim de coses que som incapaç de fer. Demà les escriuré, que avui estic mental, física i energèticament esgotada. Good nigth!

VISITES

Fa dies que somnio amb tu, E. La teva partida em sembla de mentides i encara imagino que rebré un missatge teu o una trucada. No parlo ja mai de tu. No puc. Jo crec que em visites en somnis perquè estàs trista, perquè et fa pena veure com la triada d'amics s'ha desfet. Però tu eres l'eix, amiga, ho saps, sense tu era impossible. Ell és dolorós per a mi i potser jo ho sigui per a ell. I no en podem fer res. Perdona'm, amiga, no hem estat a la teva alçada. Les mimoses creixen. El pi, no ho sé perquè no he tornat a visitar l'indret. Els aprenentatges creixen també. I l'enyorança és plena d'amor.

HI HA MALENCONIES...

Hi ha malenconies que resten assegudes sobre les cames mentre sopes o prens el cafè, o esperen arrufades dins els palmells per molt que t’afanyis a tenir les mans plenes de coses, o cauen pel lòbul de l’orella i regalimen seguit seguit sobre les espatlles i vas humida mollant bassiots pels carrers i tothom mira i ningú diu res. A vegades aquestes melangies no són mereixadores de l’objecte que les provoca i voldries netejar-les amb lleixiu i que res restàs dels records que les provoquen. T’agradaria posar un sentinella a la porta del cor, perquè no deixàs passar sentiments oblics ni vaixells sotsobrats. Hi ha malenconies que t’empenyen a fer errades d’ortografia i els temps verbals es capgiren i uses el present per parlar del passat i uses el present per parlar del futur. Llavors, te n’adones i prens la decisió de vestir-te de Còrsega antiga i fingir que no t’importen les seves absències.

LA MOSCA

Berena en companyia d’una mosca, una d’aquelles tranquiles, que volen en càmara lenta i s’entretenen caminant sobre les coses. L’observa amb ulls de científic i s’adona que tot i voler tastar tots els restes del plat: pa, mermelada de pruma i de figa, formatge blanc, sucre no es pot resistir al cafè amb llet. A la tassa retorna un i altre pic, xuclant les minúscules bombolles de llet cafeïnada. Se l’imagina després dels efectes del cafè, gata de nervis, volant frenètica, fent voltes repetides que no van enlloc i només emprenyen. Se la imagina molestant a algú, potser a ella mateixa, tan insistenment, pobra, que provocarà que la matin. S’imagina que si aquesta mosca no hagués tastat avui l’addictiu cafè el seu destí hagués estat un altre. Potser hagués volat plàcida sobre el llom d’alguna vaca, hauria fet l’àpat sobre un moix esclafat a la carretera o hagués travessat el poble fins arribar a un indret ple de por. Però ha hagut de topar-se amb el cafè amb llet. I el seu mata-mosques implacable que l’ha morta… “per si les mosques”.

NIT

Cau la nit, com un llençol daurat, com l'univers que guarden els ulls de mel enyorats, com un glop de cervesa rossa dins un horabaixa assedejat, com una joia d'aram. M'espera la solitud negra, la d'ala de mèrlera, però no m'importa perquè el cor, avui, el tinc ple de sol.

LA TRIA

L’havien assassinat a cinquanta-quatre vides, humiliat a dos mil, estafat a set, abandonat a vuinta-vuit, violat a dotze, enganat a mil i una, torturat a tretze... i cada cop que partia pensava: i de què cony serveix la reencarnació? Tanmateix, però, quan tornava néixer ho feia triant estimar.

LA FORTUNA

Es trobaren a una taula una orientalista, un racionalista, dues existencialistes, un estoic, un romàntic i un príncep.
L’orientalista es va seure tímidament i esperà amb els ulls baixos. De camí al sopar, havia recollit una branqueta de cirerer florit i la va col·locar llavors devora el seu plat, entre la cullera i el torcaboques, com si fos un cobert més.
El racionalista, que ja hi era quan ella arribà, es dedicà a observar-la minuciosament, cada gest, la roba, les postures, les mirades. Com a bon deixeble de Kant sabia que el que veia no tenia perquè ser la realitat així que jugà a variar la visió que tenia de la desconeguda amb la intenció, utòpica altrament, de fer-se la idea més fidel possible de la seva persona, cosa també difícil tenint en compte l’elegant i delicat hermetisme de l’orientalista.
Les dues existencialistes arribaren juntes. Eren molt amigues, a pesar de la coincidència de caràcters. Dubtaren una bona estona quin lloc de la taula seria el més apropiat per seure’s, si de front una amb l’altra o de costat, si al cap de taula o al mig, si juntes o separades; sospitaren, si més no, que la vetllada seria absurda i renegaren de qualsevol esperança de diversió; s’enfonsaren ràpidament davant els àcids comentaris del racionalista i rebutjaren la serenitat de l’orientalista, tot atribuint-li un artifici que només era dins els seus judicis nihilistes. Eren com dues ombres a cap de taula, finalment, totes vestides de negre, totes austeres i fermes com un interrogant incòmode.
L’estoic ja es veia venir com seria la vetllada i es preparava per suportar-la, com no, estoicament, mentre el romàntic començava a suspirar per una de les existencialistes, enlairant-la sobre tots els altres i començant un combat dialèctic entre ell i la resta del món de la taula (excepte la seva nova i potencial estimada).
Tots ben asseguts a la taula i lleugerament embriagats pels ardorosos vins que ja havien degustat, esperant l’amfitrió, el Príncep, que no arribava, especulaven sobre el sentit d’aquell encontre. Evidentment, no van treure res en clar, fins que el Príncep entrà majestuós a la sala, quan més acalorats estaven els ànims dels convidats: l’orientalista de mirada zen intentant mantenir un equilibri interior a punt d’esvair-se; el racionalista intentant assumir tots els punts de vista possibles d’aquell grapat de sers extranys; una existencialista, enfonsada dins els paranys de l’avorriment i l’altra intentant fugir de l’exaltació invasora del seu recien enamorat; l’estoic observant-ho tot amb paciència; i el romàntic, embriagat de passió, amb el cor dins la mà bategant insultant i esquitxant de sang les parets.
- “Estic disposat a sostenir –va dir solemne el Príncep-, que la fortuna és l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que, en major o menor mesura, ens permet controlar l’altra meitat”
I rigué maquiavèlicament, car sabia que el sopar, a partir d’aquella revelació, seria prou interessant i potser duraria un parell de segles.

SORTIDES

Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.

No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.

En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.

Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!

PETITA HISTÒRIA PARANÒICA

Tenia afició per les persones, per tota la xarxa de comportaments humans que continuadament se li mostraven i els estudiava des de diverses perspectives: la filosòfica, la psicològica, la social, la cultural i la intimista. Això li donava certa rigidesa relacional que feia que les persones li fugissin del costat, car es sentien insistentment analitzades, com a insectes o animalons de laboratori observats per una supèrbia mirada científica, freda i analítica. Intentava contrarrestar aquesta tendència amb un exercici de humilitat sincer i treballat, però llavors s’adonava que donar-se només implicava romandre a l’abast de la invasió dels altres. La devorarien, famèlics, si es deixava. Almanco això pensava després d’haver pogut contemplar en nombroses ocasions els seus esperits esporuguits i roïns, disfressats de somriures i bones paraules. No tots eren iguals, per descomptat, hi havia persones molt sinceres i nobles, que curiosament li cridaven manco l’atenció, com si fos un petit explorador, més interessat en els ferotges felins que en les papallones africanes, precisament pel perill que comportava la primera opció.
Feia temps que passava un període d’aïllament. Veia a les persones com un grup col·lectiu sense característiques pròpies i diferenciadores. La claca estava constituïda per esterotips, més o manco agradables, més o manco mesquins, que sobreexplotaven la seva relació sempre en benefici propi.
-Veus les coses com si fossis un petit dictador –li va dir l’amant, un poc atemorida davant les seves emocions
-M’he de protegir –li va contestar-, que no ho veus tu com es comporten?
S’acariciava el curt bigoti mentre ho deia.
-Però, Adolf...
-Calla.I l’observà inquisidorament. Ella era filosòficament platònica, psicològicament inestable, socialment adequada, culturalment limitada i íntimament sensual. Potser també s’hauria de protegir d’ella. De tots. De les races. Del món

BARCELONA

Barcelona, els peus plens de ferides, però el cor encès. Les presses, els orientals, el vell hostal, les Rambles plenes de gent i estàtues humanes, la boquèria convertit en mercat medieval, el barri gòtic pintat de graffitis i orins carregats de passat i present, el modernisme regalimant per les façanes, el Metro vertebrat, les ondulants formes de Gaudí, el menjar ràpid, les bromes, els coloms, la mar enfront el descobridor.

Barcelona i tu, amor meu, més intens, més dedins, més present en totes les coses, més meu, més teva...que mai.

POÈTICA CRISI O LA MORT D'UN POLÍTIC

Que no li parlés de revolucions, no estava ell per evolucionar en aquelles circumstàncies. No volia saber res de persones, es passava el temps tancat dins la llibreria de la plaça cercant poesia francesa, poesia portuguesa, o qualsevol poesia, sense parlar amb ningú, desmesuradament isolat, com un peix solitari fent voltes pausades i indolents dins el seu còncau espai. Havia perdut el nord i s’entossudia a romandre dins el sud calorós i gelatinós de la indolència, hores i hores llançades al terra. La boca, pastosa i aspre com el codony, rellegia versos d’Espriu i mirava de reüll passar la vida.
Que no li parlés de revolucions, la oposició. L’havien empresonat, havien esborrat la història, les claus eren al fons de l’oceà sense tresor i ja res protegiria el cor i el coll de la imminent tragedia. Veia un futur sense mugrons i no li importava. Veia el futur sense retorn. Veia la farsa amb floritures literàries, de la fonda crisi, més clar que mai. I reia, boig, engatat de política i teatre.Que no li parlés de revolucions, el país. Volia llegir poesia i descansar

CATERINA

Fa temps que estic cansada d’escriure coses meves, que, al cap i a la fi, tampoc són tan importants, però com que som incapaç de tancar la paradeta, he decidit donar un gir a aquest blog: com que estic intentant millorar el meu nivell de català, a partir d’ara intentaré escriure cada cop un petit conte, amb la finalitat d’exercitar la creativitat, practicar el vocabulari que em dóna més problemes, i deixar un poc de banda la Frannia massa intimista i personal. No sé si en seré capaç. Això només és un propòsit d’intencions.
Avui començarem amb el petit conte –sempre amb un missatge al darrera- de:

CATERINA

Na Caterina era la filla de l’ambaixador del país de l’Albercoquer, un indret especialment conegut per la seva gastronomia i la omnipresència de la dolça fruita, però que poca gent sabia ni tan sols situar en el mapa. Era un lloc petit i tranquil, cassolà, eixerit sobre una devesa plena d’arbres. Res d’interessant solia passar en aquella terra i els jorns s’entrellaçaven un amb l’altre a l’aroma de la mermelada d’albercoc, la coca d’albercoc, el porc amb salsa d’albercoc i el suc d’albercoc i maduixa. Fins que les orenetes arribaren i, amb elles, la desgràcia: el seu pare va ser assassinat i des de llavors l’enyorança la tenia esclavitzada: havia canviat el carácter tan bruscament que tothom li perdonava –comprensibles davant el dolor de la pèrdua-, però el cert és que es passava el dia avaluant a tots els seus servents, convençuda que la mà criminal havia sortit d’entre ells. Cercava per tot arreu una resposta, la confirmació de qualsevol sospita, el fil que la dugués a la boca del Minotaure, però no per ser engolida, no, sinó per poder acomplir la seva revenja. Cercava davall de les pedres, damunt els armaris, però res servia per transformar el seu pare en un nou Llatzeret. Recordava els seus ulls maragdins, el resplendor meravellós de la seva mirada, i llavors un tràfec d’idees se agemolien davall el seu hipotàlem i allà, com un filaberquí o el treball d’un ferreter, la golpejaven, la incidien, fins que amb un mal de cap impossible d’aguantar, i amb els ulls plens de pampallugues, havia de deixar-ho tot córrer i anar-se’n al llit a descansar.
Tot això no tendria més importància si no fos perquè na Caterina, dos mesos després de la mort del pare, es trobà un queixal seu dins la xemeneia, al costat d’unes arracades que no eren de la seva mare, també difunta, ni d’ella ni de ningú de la família, sinó de la Reina del país. I llavors deixà de banda les seves passes desnerides perquè aprengué que no es pot anar en contra de segons quins monstres. Diuen que va emigrar, al cap d’un temps, al país de les Llimones i allà n’és relativament feliç, tot i que ha mudat el caràcter i ja no és suau com la pell de l’albercoc, sinó àcida i molt cítrica.

EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.

Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.

No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.