RENOUS

M’he llegit, en un capvespre, “El hombre que vio caer a Deleuze”, de José Vidal Valicourt. A pesar que darrerament només llegeixo en català i només llegeixo filosofia, el llibret blanc immaculat i la possible temàtica de les caigudes, m’ha tentat.
Del llibre, rescato una frase: “Vivir, pienso, consiste en hacer ruido”. I aquesta frase m’ha fet recordar com una dona un dia, mort el seu marit, recordava amb tendresa i alçava a fet diví les ventositats i els roncs del seu home, car aquest renou era l’únic que l’indicava, els darrers mesos de la seva vida malalta, que ell encara era viu.
Em pregunto, quins sons fan que la meva presència ocupi un lloc viu en aquest espai i escolto les meves passes, a voltes cansades i lleus, altres ràpides i incansable; i m’escolto rovegar els àpats, quasi sempre amb gust; i em sento fer simfonies de tecles sobre el meu ordinador, un pic al dia com a mínim; i sento la meva veu parlant per telèfon, tres cops al dia amb el meu estimat, una amb la meva família, de tant en tant amb alguns amics; i a vegades també canto, fluixet i malament, però canto; i crec que ronco els vespres; i, ara que estic sola, parlo un poc amb les coses, que no vull que se m’atrofii la veu, ja que encara que no parlo massa alt ni sé cridar, encara tinc coses a dir...