LA RATA

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!