SOM PLATÒNICA

L’orquídia ha perdut una altra flor, ni queden dues. I és curiós perquè l’ha escopida quan encara els seus pètals eren frescs, només un començava a esmorteir-se. No sé què passa, però fa uns dies que tot cau al meu voltant, no és mentida ni només una metàfora: al supermercat, cauen productes de la prestatgeria al meu pas; a casa, es fonen bombetes quan m’atrac; al carrer, em cauen butzetes dels arbres als meus peus i es fonen fanals; al jardí, la llimonera em llança llimones i les plantes, flors; dins meu, cauen certeses i benes. No sé si la culpa la té tota la filosofia que llegeixo aquests dies, tant de temps per pensar…Avui he descobert que som essencialment platònica. Llegiu aquest paràgraf: “En el fons, ser platònic és reduir les ganes (és a dir, la potència de gaudir del que feim) a la fam (la carència d’allò que no tenim), per exemple tenir ganes de fer l’amor només quan s’està sol (…), dir t’estim quan volem dir vull posseir-te”. Dins aquest concepte erroni d’estimar es troben molts dels meus mals. Mil cops se m’ompl la boca dient “t’estim” quan el que realment vull dir és “et necessit” o quan el que vull és que em diguin “jo també” perquè la veritat primera i primigènia és que em trob sola. Alguns que coneixeu a la persona que hi ha darrera na Frannia podeu pensar que no pot ser, que mai pot estar sola una persona que tot el dia va d’aquí a allà, que queda amb els amics a cops d’agenda perquè sempre té coses a fer, que mai pot estar sola una persona que sovint anima i alegra i riu, que tot ho estima i de tot vol aprendre i gaudir…Idò aqueixa persona té una nina dintre que mirant amb ulls tristos sempre li diu “je suis seule et j’ai peur”. I na Frannia no sap com esvair aquesta veritat. Ho intenta anant d’aquí a allà, replegant dins un covo afectes, vivències, imatges, paraules, només per omplir aquest buit primer i creure que gaudeix quan només tapa, que viu quan només es distrau, que estima quan només necessita deixar de tenir por.
Ahir l’amic li va dir fent broma: “el que passa és que hauríem haver boixat més als setze anys; ara no tindríem damunt tanta tonteria i no tindríem un cap o un cor emocional adolescent”. Possiblement té raó, però hi ha més darrera, hi ha tota una manera d’entendre la vida, d’entendre la felicitat de viure.
Darrerament, ja dic, tot cau, fins i tot les meves ganes de sortir, de relacionar-me, de conèixer. Divendres vespre vaig rebutjar dues invitacions per anar a la festa del “Fletxes” i a un concert de la Mediterrània. Em preocupa aquest autoaïllament però imagín que és la passa idònia cap a l’autoconsciència. Supòs que és moment de reflexió i de solitud volguda, de mirar de cara aquesta nina sola i atemorida que som, d’acceptar-la, de fer la primera passa fora de la caverna de Plató on visc.