RUTINA D'ESTIU

Em desperten, cada matí, les volades cridaneres de les oronelles. M’estiro dins el llit, intent que l’espai momentàniament buit de la meva dreta no m’angoixi, l’ocupo. Torn endormiscar-me i llavors són les campanades de l’església les que em desperten. No em molesten, les campanes. És un so que em transporta a la meva infantesa, fins als 6 anys, quan vivia quasi aferrada a l’església del Molinar, en una casa amb rates i el fantasma d’un nin mort que es deia Àngel, en un moment en el que encara creia i estimava lliure. Em torn estirar i som conscient del cant dels ocells que arriba des de la part posterior de la casa. Canten i es sedueixen les aus lliures i les empresonades dins gàbies als balcons i és impossible esbrinar quines canten millor. Guaito per la finestra del despatx en construcció i resto una estona escoltant i contemplant el jardí. Després a la cuina, em preparo el cafè amb llet i les torrades amb melmelada i bereno mentre llegeixo i sona, fluixet, Noa Gold. Avui llegeixo a un full el que vaig copiar no record quan ni on. Són frases escrites per Pere Joan, plenes d’enginy i veritat:
- l’home que estimava l’horitzontal, venerava la vertical i vivia en un espai cúbic.
- L’home que cosia bé, cantava pitjor i seduïa vagament.
- L’home que parlava sense treva, es movia sense pausa i que, sense cap dubte, sobrava.
- L’home que es perdia entre les dones que trobava
- La dona que sentia sense filtre.
- L’home que va morir empassat pel seu propi badall
- L’home que disparava amb la paraula i curava amb la mirada
- La dona que es creia serp i era un pingüí
- L’home que escudava la seva suavitat amb les arestes de la seva barba
Qui ets tu?