LA SUBMISSIÓ DE LA FRAGILITAT

Fotografia de Le_eau

He de reconéixer que sent certa excitació eròtica envers la submissió. Potser perquè tinc atrofiat el lliurar-me i confiar de manera natural i ja ho diuen que tot el que es reprimeix surt d'alguna manera, sovint en el plànol sexual. Aquest plaer envers la submissió es un desig bastant reprimit que sols mostra el nas quan estic dormida i somnio, potser també en algunes fantasies (com lliurar-se a l'amant amb els ulls tapats) i potser també en la dolçor natural dels meus gestos, que clarament inciten a la protecció o a l'abús (segons d'on vengui l'interès), ambdós provocadors de la submissió. Com que ho sé, em protegeixo amb múltiples cuirasses i llavors sorprén la vertadera dificultat per arribar a mi. No ho sembla, a primera vista, que hagi de ser tan difícil. A vegades pens que la meva aparent fragilitat és una màscara més, que em poso un vestit lleuger i fresc, fàcil de llevar, precisament per a que els altres desitgin fer-ho. Però el cert és que va ben cosit a la pell.

No som tan diferents tu i jo, creu-me. Tu dones molt, però no et permets rebre. Jo sembla que necessit l'altre i don poc, però tampoc em permet rebre'l.

Tu, que tens tanta generositat pels altres, et mantens en canvi rígida en aquest no rebre, en aquest no lliurar-te a la debilitat, a que l'altre et cuidi, a aquella protecció i cura que tal volta necessitares sempre de ta mare i mai sentires.

Jo, que semblo demanar protecció i cura en cada alenada, ben igual em tanco. I mentrestant, les dues seguim dèbils i fràgils perquè no ens lliuram a la vertadera força: la d'acceptar aquesta fragilitat sense protegir-nos. Difícil caminar amb el pes de tantes cuirasses, no trobes?

A vegades record amb nostàlgia aquell vell gest, quan no tenia més de 4 anys, en que obria els braços per a que el pare o la mare m'agafassin i m'estrenyessin dins el seu pit. En aquell temps no havia por de demanar ajud i protecció.

Mai parlo de tu en aquest blog, però pens en tu cada dia i cada dia esper que et curis, i cada dia deman que no sofreixis ni tinguis dolor. Però sembla que està escrit que les gallines pateixin per fer un ou, que tots els canvis d'estat i de postura facin mal, que la natura es transformi dolorosament en cada canvi d'estació.

M'ho dónes tot, amiga, a pesar del teu dolor. I avui vull demanar-te una cosa més: deixa't rebre, o si més no, dóna't a tu mateixa tot el que ens dónes a nosaltres. Veuràs què bell és rebre tant d'amor, veuràs que aquesta és la millor medicina.

I si he parlat massa, disculpa'm. Com deia Epictet: "parlar desenfrenadament és com anar fent batzegades dins un vehicle sense control destinat a caure a la cuneta". No sé fer altra cosa ara.