viernes, 11 de julio de 2008

FORTALESA

Em dius que no pots tornar fins a finals de mes, em demanes que sigui forta i no saps fins a quin punt té sentit avui aquest adjectiu, em jures que no tornaràs a partir sol, sense mi, em confesses que m’estimes més que mai i que l’absència te reafirma en la certesa de que no pots viure sense mi…però mentrestant jo estic aquí sola, tancant la porta a altres sentiments, lluitant contra la feblesa i la passió, esperant com una arcaica helena a que tornis perquè, no ho dubtis, amor, també t’estim.
He pensat molt aquests dies en el concepte d’AMOR, de quina manera la seva definició pot estar esborronada pel pes de l’educació. Em deman si allò natural es poder estimar a més d’u al mateix temps o això és una perversió. No crec que sigui sols el desig el que mogui tantes infidelitats. Potser sigui que ens encaparrotam cercant la perfecció i al principi la passió ens la mostra en la nostra parella. Però és un miratge i tot allò que li manca va prenent més forma a mesura que passen els dies. I manca la creativitat, i manca el saber, i manca la sorpresa, i manca la fortalesa. O tantes altres coses. I, de cop i volta, ho trobam en un altre. I llavors què? O em lliuro o fuig o simplement ho accept sense tragèdia i em concentr en la teva abundància, en la bondat, en la tranquil·litat, en la generositat, en la dolçor, en l’optimisme, i em mantenc fidel. O això, o marxo. Perquè s’ha de ser molt fort per ser infidel, sinó només vas cap a una banda: dins un pou. Jo ja vaig marxar un cop i només vaig trobar dolor, potser el mateix que vaig generar. No tinc dret a enfadar-me perquè no sàpigues veure la meva ferida i no me la curis, quan precisament jo et vaig condemnar a la solitud i el dolor durant 5 anys. No tinc dret a exigir-te tant potser, quan jo no t’ho don.
I tot passa. I tot sentiment crema, però passa. I, curiosament, i per molt que pugui semblar el contrari, res anul·la l’amor que sent per tu. Ni res anul·la l’amor que sent per ell.
I saps què passa? Que sovint sedueixo sense adonar-me’n, només amb la dolçor de la meva veu, amb la fragilitat de les meves indecisions, amb la profunditat dels meus pensaments i amb la capacitat de sensibilitzar una pedra. Alguns diuen que ho faig amb els ulls, amb el meu mirar trist i intens al mateix temps, amb una flaire que emana dels meus racons i que no puc controlar. Ells justifiquen així les seves passions i em donen tota la responsabilitat, la d’Eva, la de Lilith. I jo si mir amb amor és perquè ho estim tot, però és una estimació que poc té a veure amb la passió carnal, és l’amor del que sempre cerca. I ara te cerc i no et trob. Ni a tu, ni a cap.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Quan s'estima tot amb tant d'amor, és de vegades quan l'amor tot ho complica. Malgrat tot sense ell res no tindria sentit i per això estimem amb tantes ganes tot el que ens rodeja.
Una abraçada.

Anónimo dijo...

No sempre tenim totes les paraules. I això, en el mitjà que ens ocupa, resulta tot un inconvenient. Caldria fer mans virtuals per poder espolsar les pedretes dels genolls i ajudar a tornar a posar dempeus al qui ha caigut. En qualsevol cas tens la meua comprensió i la meua solidaritat...

Poeta per un dia dijo...

... un escrit realment arrelat a l'ànima... d'una sensibilitat exquisida...

... sigues forta... o no en sigues....