ESPERANÇA

He agafat mania a l'esperança. La personific i la veig com una quarentona histèrica i nerviosa, que no para quieta a cap banda, que sovint es mira el rellotge del canell, observa la porta i la finestra, comprova la roba que du posada, que no se li mogui el maquillatge ni se li despentinin els cabells. Mai riu, perquè no coneix ni el plaer ni l'alegria, sempre pensant en el que ha de venir, sempre esperant. Quan s'asseu, junta bé les cames i les mou continuadament com si anàs a fer un salt d'un moment a l'altre mentre es frega les mans i estira els dits, incapaç de fer res amb els minuts, sols esperar. Espera sense goig, espera sense saber què espera, espera sense moviment, fa eternament -ja ho vaig escriure un dia- un vol de cadernera engabiada.

Què fan idò les persones que tenen por al plaer i al goig, que no volen saber, que són tan mandroses que no poden ni moure's de la rajola? Simplement creuen en l'esperança. L'esperen. Confien que serà ella la fada que els hi regalarà la gràcia. I no saben que sols el desig (desig com sinònim de voluntat, de motor, de goig present, de saviesa i acció) pot fer-ho.

Boicot a l'esperança mal entesa, a l'esperança paralitzadora i mentidera, boicot a l'ombra de Shopenhauer (ara n'haurà més de dos que riuran) i a totes les veus que ens diuen "espera". No hi ha res que esperar. La vida és aquí i ara.