ELS ANÒNIMS

Com més gaudeixo de la creativitat dels anònims, més convençuda estic de la injusticia de la fama. La majoria de coneguts són bons, és cert, però no tots els bons són coneguts. Ahir vaig anar a caminar per la platja amb en M. Qui només el coneixeu de les bauxes i les festes, difícilment podeu creure la sensibilitat que té. Qui no el coneixeu i us dic que la seva principal màscara és la de famellut i vividor possiblement tampoc em creure-ho. Però jo us dic que sota tanta pressa hi ha bellesa, que rere aquest devorar la vida sense pausa, hi ha saviesa. Em va dir: el present és un regal, per això es diu present. I avui us vull parlar del present i que tot i que potser no sigui just que grans talents es perdin dins la xarxa, com abans potser es perdien dins el calaix, no hi ha millor feina que seguir creant en el present, sense demanar res a canvi, com sols fan els amants i alguns sanadors, sense la contaminació de la vanitat, l’obssessió pel figurar i la pèrdua de llibertat que du estar esclavitzat a l’opinió de creadors, editors, i mecennes.
A tots nosaltres, els anònims, dedic avui aquest poema.

Descobrint altres paraules belles,
Dupto de la meva aspiració
A que aquestes flàccides paraules
Flamegin pàgines de llibre.
Són tantes les aus que volen
I emblanquinen d’ales el cel plujós,
Són tantes les sirenes col·locades en les proes,
I tants els principis,
I tantes les dunes de petxines
Que justifiquen badies.
Dupto, però no puc aturar-me:Impacients m’arrosseguen, els mots, i em manen.