Il·lustració de Newman
He acabat de llegir el regal “El libro de los abrazos”, de Eduardo Galeano. Literalment, un regal, però també un regal per la quantitat de pensaments valuosos que conté. M’he llegit les microhistòries cada matí, remullades en el cafè amb llet del berenar, i he conegut la dona d’Oslo que vesteix una immensa falda plena de butxaques i en cada una, una història que contar, que reviure –“de esa falda, van brotando los andares y los amares del bicho humano, que viviendo, que diciendo va”-, he conegut la història dels presoners de la dictadura a Uruguai, que tenien prohibit parlar però que s’inventaren un codi de cops i gestos per sobreviure –“la voz humana no hay quien la pare. Si le niegan la boca, ella habla por las manos, o por los ojos, o por los poros”-, la història de “los nadies”, que són els fills de ningú, els amos de res, els que no parlen llengües, sinó dialectes, els que no tenen religió sinó superstició i no fan art sinó artesania –“los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”-, la història de l’amor bilingüe –“no consigo dormir: tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo otra mujer atravesada en la garganta”-, la història d’un sistema social en el que els polítics parlen, però no diuen, els mitjans d’informació desinformen, els jutges condemnen a les víctimes –“es más libre el dinero que la gente y la gente está al servicio de las cosas”-, la reflexió sobre les males temporades: “pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuntro lo que busco y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción”-, sobre una vida que condemna a la fam –“el sistema que no da de comer tampoco da de amar: a muchos condena al hambre de pan y a muchos más condena al hambre de abrazos”-.
Aquest llibre va ser publicat l’any 1989. Quasi 20 anys després totes les paraules són aplicables al nostre present. Quina pena. Em dones una abraçada? Tinc gana.
He acabat de llegir el regal “El libro de los abrazos”, de Eduardo Galeano. Literalment, un regal, però també un regal per la quantitat de pensaments valuosos que conté. M’he llegit les microhistòries cada matí, remullades en el cafè amb llet del berenar, i he conegut la dona d’Oslo que vesteix una immensa falda plena de butxaques i en cada una, una història que contar, que reviure –“de esa falda, van brotando los andares y los amares del bicho humano, que viviendo, que diciendo va”-, he conegut la història dels presoners de la dictadura a Uruguai, que tenien prohibit parlar però que s’inventaren un codi de cops i gestos per sobreviure –“la voz humana no hay quien la pare. Si le niegan la boca, ella habla por las manos, o por los ojos, o por los poros”-, la història de “los nadies”, que són els fills de ningú, els amos de res, els que no parlen llengües, sinó dialectes, els que no tenen religió sinó superstició i no fan art sinó artesania –“los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”-, la història de l’amor bilingüe –“no consigo dormir: tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo otra mujer atravesada en la garganta”-, la història d’un sistema social en el que els polítics parlen, però no diuen, els mitjans d’informació desinformen, els jutges condemnen a les víctimes –“es más libre el dinero que la gente y la gente está al servicio de las cosas”-, la reflexió sobre les males temporades: “pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuntro lo que busco y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción”-, sobre una vida que condemna a la fam –“el sistema que no da de comer tampoco da de amar: a muchos condena al hambre de pan y a muchos más condena al hambre de abrazos”-.
Aquest llibre va ser publicat l’any 1989. Quasi 20 anys després totes les paraules són aplicables al nostre present. Quina pena. Em dones una abraçada? Tinc gana.
3 comentarios:
...quin llibre més preciós que has llegit... quin bon regal que et van fer...
...ànims...
Tenim fam compartida!
T'envio una petita abraçada per matar el cuc...
La reb contenta, estimat Tom.
Publicar un comentario