Som el que menjam o el que generam? Els residus que jo gener són de tinta i cel·lulosa, milers de papers sense gaire importància: títols, certificats de cursos (molts de cursos), cartes, escrits inconnexes i inacabats, llistes de compres i propòsits, poemes...Els guard desordenats, mesclats, a veure si els freds títols es contagien un poc de la saviesa dels versos i els poemes agafen un poc de rigor i soca d'arbre. Si avui no tornàs a casa, qui voldria tots aquests papers? Acabarien dins qualsevol femer? Cada cop defens més la existència de la xarxa, aquest infinit espai sense residus, que arriba a la cinquena dimensió (tal volta a la cinquena essència també), lliure i anònim, que és el tot i la part, que mai es pot abastir, que s'escola com l'aigua i com l'aigua és imprescindible, que, ben emprat, és una eina extraordinària de saber, de plaer i de comunicació.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
4 comentarios:
Aquesta també és una altra utilitat d'internet, i tant. L'emmagatzemament virtual és fantàstic. Per cert, gràcies per passar-te pel llunÀtic: jo també us estic descobrint a través del llibre "La Catosfera Literària". Un altre punt al seu favor. Ah, la il·lustració de capçalera és molt bonica: l'has "pres" o te l'ha cedit la mateixa autora?
Sort en tenen els qui la sabem fer servir, ni que sigui una mica molt petita.
Pujant una muntanya algú li va fer aquesta mateixa pregunta (la que inicies el post) al metge del poble.
I el metge contestà: No. Som el que deim, i sobretot el que pensam.
Chapeau.
Mai ho he oblidat!
David, l'he pres però sempre posant el seu nom, que quedi clar.
Xot, sí, com tot.
Jaqme, crec que més que el que deim som el que pensam perquè sovint no es diu ni la meitat del que es pensa.
Publicar un comentario