El diluvi, l'enfonsament de l'Atlàntida, totes les inundacions que en major o menor mesura apereixen en l'antiguitat de totes les cultures, tantes vegades que hem quedat anegats en llàgrimes, l'home que és, sobretot, aigua, 9 mesos formant-nos dins un llit aquàtic, poc temps per deshidratar-nos i desaparéixer, aigua per regenerar, pel bautisme en tantes creences diferents, pluja per canviar d'estació, diluvi d'orina quan no podem soportar la por...som aquosos, som d'aigua, però aquesta natura ens atemoreix. Volem ser foc, terra, aire...i què passa amb l'aigua? Tenim por d'escolar-nos, d'ofegar-nos, d'assedejar-nos...i tanmateix és l'altra cara de la moneda, no n'hi ha d'altre.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
6 comentarios:
Jo sol pensar el contrari: que som terra, que estam ancorats a ella, i que lluitam tota la vida per ser aire, per ser aigua, per ser vapor, per fugir d'allò que som.
Ens han educat per ser terra, el nostre cap és aire, el nostre cor, foc i l'esperit, en esència, aigua, això crec. Una abraçada forta!
Un post molt bell, Frannia!
Però l'Atlàntida encara no és al fons del mar.
:)
D'això me n'alegr moltíssim, Jaqme. :)
Potser volem ser terra perquè és més sòlida, però el líquid sap adaptar-se millor a les cirscumstàncies
Be water my friend jesús.
Completament d'acord amb tu Frannia.
Publicar un comentario