sábado, 6 de febrero de 2010

CONSCIÈNCIA I ACCEPTACIÓ

Comparteixo, darrerament, moments durs amb alguns amics. Amb alguns d’ells, des de la distància perquè les circumstàncies, el poder, el voler i el saber, no em deixen atrarcar-me més i amb alguns d’altres, un poc més aprop.
Un engoixant silenci i un estat d’incertesa constant.
Una malaltia avançada amb un final ben clar.
El pes de tres columnes molt feixuges: l’absència de l’amistat, de l’amor, de la feina.
La solitud fonda.
Els malabarismes econòmics que ataquen la supervivencia i l’orgull.
Els canvis radicals i tenir dins les mans el que tan de temps s’ha anhelat.
Totes aquestes situacions, unes més greus que altres, es poden viure de moltes maneres i quan ho feim de manera engoixant i dolorosa és perquè no hem arribat al punt just d’aprenentatge: la consciència i l’acceptació. Dit així pot semblar un poc Cumbayá, però m’agradaria que tots els que em llegiu i ho necessitau en fessiu la reflexió. Sovint enfrontam situacions molt dures amb coratge i força i, en canvi, sense saber per què, quedam dèbils I indefensos davant d’altres. Pens que som forts quan acceptam I perquè hagi acceptació ha d’haver abans consciència, car no es pot acceptar una cosa que no es coneix o no es veu. Mirem de front els nostres problemes, les nostres mancances i acceptem-los. Pensau però que no és el mateix acceptar que resignar-se. Quan hi ha culpabilitat i justificacions és resignació i no serveix per a res. A vegades ens consolam pensant que les coses passen per aprende, però crec que aquest pensament té molt de resignació. Darrerament pens que els fets esdeven simplement i que nosaltres tenim l’oportunitat d’aprendre d’ells o no. I aquesta és la vertadera llibertat de l’ésser humà que, realment, practicam molt poc. I aquesta llibertat ens du cap a l’acceptació. I l’acceptació cap a la felicitat.

4 comentarios:

Illa incognita dijo...

Quanta raó tens...

Clidice dijo...

uf! un text per reflexionar, i força. Caldrà mastegar-ho amb calma :)

assumpta dijo...

De vegades ens fem dèbils i ens sentim indefensos davant situacions que potser en un altre moment no ens hauríen tret el son.
Potser és, perquè precisament anem acumul·lant molt dins nostre. Moltes situacions siguin nostres, d'amics, de familiars, de coneguts, requereixen tots els nostres sentits i allí estem traien les forces d'on cal. Llavors, un dia el nostre mecanisme intern diu prou. Ressignació, culpabillitat, aprenentatge?
Sí, si sabem com acceptar-ho haurem fet un pas endavant.

novesflors dijo...

Acceptar determinades coses és bastant difícil. A mi m'ha costat prou i he reeixit a mitges.