domingo, 21 de febrero de 2010

ARRISSANT EL RÍNXOL II


Continuam la lectura i trobam més divergències d’enteniment entre l’autor i jo. L’autor defineix la realitat com “allò que es resisteix”. Jo, en canvi, l’entenc com “allò que esdevé”. I aquí una de les qüestions que més separen els nostres mirars. Com que per a l’autor la realitat se li resisteix, llavors necessita coneixer-la per superar-la, mentre que si per a mi, simplement esdevé, el que necessito no és tant comprender-la com vivir-la, cosa que no significa que estigui exempta de reflexió. La possibilitat, llavors, de no ajustar-me a la realitat (si és que la realitat existeix), de no saber el que s’ha de fer o de fer-lo malament, no pren una dimensió tan dramàtica com pren per a un reflexiu com el que ens presenta l’autor. Qüestions com la supèrbia, la peresa, el dubte, la por o la ignorància s’accepten amb manco dolor. Bé, potser d’aquesta llista, obviaria la por, car representa una força paralitzadora massa potent pel que té fe en l’esdevenir, com sense cap dubte, la té pel que confia massa en el pensament ja que pot distorsionar qualsevol idea.
Un altre punt ben interessant és el concepte d’amor. Aquest estudi en conté una reflexió que m’ha copsat. Diu: “Amar al prójimo es un propósito loable, amar a mi pareja es una cotidianeidad, algo inmediato. No es una norma que pueda guiar mi conducta, es mi conducta”. Bé, estimat autor, hi ha persones al món - entre les que em compto -, que no sabem fer aquesta diferenciació. Per suposat existeix més o manco intensitat d’estimació entre l’amor que sentim per la nostra parella i la que podem sentir per un altre ésser humà amb qui no compartim cap vincle, però es tracta simplement d’això, d’una graduació d’intensitat. Estimar a l’altre, sigui qui sigui, també és la nostra conducta, no un propòsit davant el que ens obligam actuar perquè així ens han educat o pel que sigui. El que jo intueixo en aquest paràgraf citat és una obligatorietat d’amor cap a l’altre, que em resulta completament aliena i que pens que també pot desvirtuar l’amor que es sent per la pròpia parella, ja que sermbla que se la col·loca en una posició completament extraordinària i això, tard o d’hora, passa factura.
L’amor es sent, no es pensa. I si no es sent, s’accepta perquè obligar-se a estimar és molt cansat, és una lluita constant, una decepció constant, una pèrdua d’energia brutal. No crec que la recerca del coneixement condueixi a l’amor. Condueix a molts paranys interessants i necessaris, però al camp de l’amor només s’arriba a través d’un camí: el de l’amor a un mateix i, per extensió, a tots els éssers vius, en la mesura que la nostra evolució espiritual ens permeti.

3 comentarios:

el gatot dijo...

ahir et llegia el primer rínxol però estava -més- espès per comentar; avui estic menys espès però més costipat així que no sé si em sabré explicar:

no vas donar el nom, ni la referència+procedència de l'autor... pel que expliques, tinc la sensació que és algú que "viu" un imaginari cultural diferent del que poguem tenir tu, jo o algú de sòria o de narbona...

vull dir que, quan llegim algú -les seves idees- solem valorar-les des del nostre bagatge cultural, des d'allò que nosaltres veiem "normal" per après...

els llibres que diuen "veritats com temples" em posen a la defensiva; les persones que defensen veritats absolutes o que no poden explicar la seva veritat tenint en compte que els altres viuen altres mons, també.

però segueixo pensant, que si d'un llibre, d'una lectura, se'n treu tan sols una idea ja té el vist-i-plau per a no ser cremat...

mil monjos, mil religions

i tants caps, tants barrets!

bon el que queda de diumenge!

- assumpta - dijo...

Crec que ho has resumit força bé. Tot depent dels ulls de cadascú, com volem veure la realitat i per descomptat, com volem viure l'amor.
Sí, l'amor comença en saber-nos estimar a nosaltres mateixos i en saber-ne i en anar-ne aprenent cada dia, podem arribar a estimar de veritat a tots els éssers vius.
D'una o altra manera, si aprenent a estimar, estem aprenent a entendre i apreciar la vida.

Frannia dijo...

Per descomptat, resulta clar que ningú pot abastir les paraules d'aquest autor perquè passen pel sedàs del meu enteniment i per tant us arriben distorsionades. A mi m'agradaria que ell pogués rebatir-me o afirmar les meves percepcions. No és un personate aliè a nosaltres, Gatot. Es un amic. Que ha viscut dins la nostra cultura i en el nostre entorn. Seguirem amb els rínxols aviat. Això no acabà tan aviat...