Sílvio Rodríguez em recorda un temps no viscut, el d'una adolescència plena de somnis, on vaig ser capaç de donar gràcies i seguir endavant a pesar de ser un femení atemorit i a pesar de tots els vius i tots els morts que m'habitaren.

M'anava a la fonoteca pública a estudiar i escoltava, entre d'altres, aquesta cançó un pic rere altre. Em donava força, em traslladava a imaginaris on, a la fi, podia manar sobre mi mateixa.

Ara veig que a pesar de que tot el viscut no se sembla massa a allò somniat, he assolit un grau de llibertat extraordinari: tranquil·la o neguitosa, alegra o trista, de peus o agenollada, ja no he d'arrebassar-me el rostre.