TRES SOMRIURES

Vicencs Ferrer es guiava per una idea: “Si hi ha qualque problema, trobarem la solució i, si no la trobam, la Providència ens ajudarà” i sobre aquesta base es va crear la idea de “home en acció” que el va acompanyar tota la seva vida.
Va ser llegir-ho i tot d’una va veure clarament que en aquella frase es fusionaven les dues idees contraposades que havien estat debatent els darrers dies: acció i acceptació, moviment i espera, fe en un mateix i fe en el destí. Va somriure i la família Ferrer li retornà el somriure des de la revista on ho llegia i va veure en ells, en tota la seva humanitat i imperfecció la perfecta imatge del que ha de ser estar viu.
Més tard, conduint cap a la feina, va sentir una sensació sobre els llavis, una petita fredor, com si rebés un bes invisible. Va interpretar que algú estimat se’n recordava d’ella en aquell moment, i de nou, va somriure.
Al despatx, acabant la feina diària de revisar la premsa, el cor li va fer un tomb: també ell somreia des d’una fotografia en la plana del diari. Recordà com el vespre anterior, quasi inconscientment, va fer un gest que repetia des de que tenia memòria, un hàbit aparentment absurd, sense cap fonament ni científic ni espiritual: demanar un desig quan li quèia una pipella. L’havia de recollir amb un dit i bufar. Si la pipella volava, el desig es complia; si la pipella quedava aferrada a la pell, no. Va demanar: “m’agradaria veure’l”, quelcom impossible degut a la distància real i autoimposada. La pipella volà. I, efectivament, el va acabar veient, en fotografia, això sí. Tres somriures en sis hores, bona proporció.