sábado, 20 de febrero de 2010

M'HE ASSEGUT A ESPERAR

M’he assegut a esperar enlloc d’alçar-me. Però no és una espera covarda. És plena de serenor, de fe en tot el que esdevé. És cert que sovint mir enrere. Sempre hi ha alguna cosa que et fa girar-te. Avui ha estat la fotografia al diari d’una persona que feia més de treinta anys que no veia. És curiós com hi ha persones que et marquen o continuen dins tu, a pesar de no haver viscut res al teu costat i, en canvi, d’altres insistiexen en trobar un espai que no els correspon. No sé quins mecanismes són els que regeixen aquestes percepcions. Tampoc hi pens.
El darrer pic que vaig veure aquesta persona jo tenia 4 o 5 anys i ell en tenia 22. Era el fill d’uns amics del pare, que vivien a un antic casal d’un poble d’interior, que abans havia estat un cafè, enorme per a la meva mirada infantil. Si no recordo malament tenia rajoles d’escacs i molts de racons i aquella olor d’antic, de fantasmes i parets que callen. M’impressionava el lloc i també la família que hi vivia. La mare era nerviosa i magre, amb cara de bruixa i olor a lleixiu i cuinat. El pare era calb i gras i seia a una cadira de rodes. El seu parlar era dolç i la seva mirada, trista. El fill, en canvi, era alt i prim, alegre, lluminós, carinyós i dolç, simpàtic i viu. Semblava no pertànyer a aquell entorn, que jo, com infant que era, percebia a través del cor i la intuïció. Hi havia amargor a aquell lloc, o així ho recordo, i també una energia esplendorosa que sorgia d’aquesta persona. Aquestes són les sensacions que hi ha dins la meva memòria i també tres records concrets: els pollets recien nascuts dins la meva mà, bategant vida; la piruleta de colors enganxada dins la meva boca i el drama que es va produir pensant que m’ofegaria; i la pel·lícula de Broke Shields, “El lago azul”, els primers cossos despullats que jo veia. I tot, amarat d’una dolçor especial, d’una llum que ha fet que mai hagi oblidat aquesta persona. Ara el veig al diari, calb, major, en deu tenir cinquanta-tres però sembla més gran, en un entorn, de nou, aliè. Si el veiés pel carrer no el reconeixeria i si ho fes, possiblement no li diria res. Perquè m’he assegut a esperar, enlloc d’alçar-me, perquè a vegades les persones tenen més sentit dins la memòria que a frec de pell.

3 comentarios:

sargantana dijo...

crec que es bo seures i esperar.

ajuda a assaborir les coses d'una altre manera
sense preses...amb serenor
com el teu escrit d'avui. m'agrada!!

un bes

Frannia dijo...

Gràcies, Sargantana! Cada actitud té un moment. Crec que no n'hi ha de més bones o més dolentes; simplement la clau rau en practicar-ho com t'ho sents en aquell moment, no voler forçar-se a fer el que no toca.

assumpta dijo...

Hi ha situacions, persones que et poden marcar en un moment determinat de la vida. Llavors, segurament era el moment d'aprendre i memoritzar (com tant i tant bé ho has sabut transmetre) com vas fer, aquells instants.
Ara està clar que asseure't i deixar que l'aire corri de nou, era el millor que podies fer.
Petons i bona setmana, Frannia!
;)