CONSCIÈNCIA I ACCEPTACIÓ

Comparteixo, darrerament, moments durs amb alguns amics. Amb alguns d’ells, des de la distància perquè les circumstàncies, el poder, el voler i el saber, no em deixen atrarcar-me més i amb alguns d’altres, un poc més aprop.
Un engoixant silenci i un estat d’incertesa constant.
Una malaltia avançada amb un final ben clar.
El pes de tres columnes molt feixuges: l’absència de l’amistat, de l’amor, de la feina.
La solitud fonda.
Els malabarismes econòmics que ataquen la supervivencia i l’orgull.
Els canvis radicals i tenir dins les mans el que tan de temps s’ha anhelat.
Totes aquestes situacions, unes més greus que altres, es poden viure de moltes maneres i quan ho feim de manera engoixant i dolorosa és perquè no hem arribat al punt just d’aprenentatge: la consciència i l’acceptació. Dit així pot semblar un poc Cumbayá, però m’agradaria que tots els que em llegiu i ho necessitau en fessiu la reflexió. Sovint enfrontam situacions molt dures amb coratge i força i, en canvi, sense saber per què, quedam dèbils I indefensos davant d’altres. Pens que som forts quan acceptam I perquè hagi acceptació ha d’haver abans consciència, car no es pot acceptar una cosa que no es coneix o no es veu. Mirem de front els nostres problemes, les nostres mancances i acceptem-los. Pensau però que no és el mateix acceptar que resignar-se. Quan hi ha culpabilitat i justificacions és resignació i no serveix per a res. A vegades ens consolam pensant que les coses passen per aprende, però crec que aquest pensament té molt de resignació. Darrerament pens que els fets esdeven simplement i que nosaltres tenim l’oportunitat d’aprendre d’ells o no. I aquesta és la vertadera llibertat de l’ésser humà que, realment, practicam molt poc. I aquesta llibertat ens du cap a l’acceptació. I l’acceptació cap a la felicitat.