jueves, 11 de febrero de 2010

LA GRAN FLASSADA

Penso en l’amistat com si fos una gran flassada de colors, formada per diferents fils enxarxats en hàbils punts gràcies a la mà pacient i experta del destí, del temps i la paciència. Segons el tipus d’agulla emprada i la força a l’estrényer el punt, el nus queda més fort o més fluix. A vegades, fins i tot, a la sàbia teixedora li fuig un punt i queda un petit forat difícil de dissimular. Altres, els fils s’estiren massa i depenent de la qualitat del teixit acaben cedint o es rompen. En el primer cas, el buit que deixen a pesar de no fer perillar la bellesa i la utilitat de la flassada, resulta un poc incòmode. Saps què és de fácil que hi passi l’aire i el fred pel foradí creat!. En el segon cas, la ruptura fa malbé la flassada i, rompuda, perd el seu lloc privilegiat. Ja no et vols tapar amb ella sempre, no t’alegra, et fa sentir malament. També hi ha altres fils que semblen molt bells, de colors alegres i tacte suau, però que un cop nuats, no són el que semblen i no encalenteixen gens. Sols els nusos forts i fermes, treballats com cal, resisteixen l’ús i el temps.
Quan s’empren fils tan diversos és molt difícil mantenir una flassada bella i intacta al pas del temps i al pes de les imperfeccions. Ho sé perquè la meva va caiguent a bocins i ja no és el que era. Reconec que potser no l’he tractada com cal, que alguns fils necessitaven més suavitzant i, com a mínim, una millor protecció a l’hora de guardar-la dins l’armari, però com quasi tot, i més quan parlam d’afectes i flassades, la qualitat d’ambdues parts és molt important.
Hi ha parts de la meva flassada que es conserven intactes; altres, es feren malbé fa temps, però la voluntat i la tintoreria les van arreglar; algunes, darrerament més, han romput tant la flassada que estic pensant desfer-la per refer-la un altre pic aprofitant els fils bons i afegint-ne de nous. No es pot tenir una flassada que no tapi. Per a què si no hi és quan la necessites?

5 comentarios:

Carme dijo...

Amics i flassades, vet aquí una comparació que no hauria pensat mai!
Per reflexionar de bon matí! Però també hi ha amics que sempre hi són!

Xicarandana dijo...

Amb les flassades passa com amb els amics: amb l'ús i el pas del temps canvien. L'altra opció és tenir-los a un calaix amb aquestes bolletes perquè no s'arnin i, amb la mà al cor, amiga meva, m'estim més espatllar-me per l'ús, deformar-me, que estar doblegada dins d'un calaix i fer pudor d'aquella cosa...

Frannia dijo...

Evidentment no crec que els amics siguin només com a flassades. Afortunadament són moltes altres coses, però també és cert que m'agrada pensar que és bell que complim aquesta funció de protecció. I més avui que fa tant de fred...
Ah, no, no, Xicarandana, els bons teixits no es deformen mai. Estam mal acostumades als jerseis que treuen bolletes a la primera rentada i ja ens sembla normal. De totes formes, tu ets dels fils bons, que consti :)

joanfer dijo...

M'ha agradat molt la comparació que fas. Jo tampoc l'hagués pensat mai.
I, pensant en això, què bé deuen anar per escalfar i abrigallar-te en aquells dies dolentots... ;)

Frannia dijo...

Amb la neu que ha fet, Joanfer, t'ho asseguro!