Diu un conte zen que havia un home passejant pel camp, que de sobte es va trobar un tigre ferotge. Arrancà a córrer i l'animal darrera fins que van arribar a un precipici. Com que no tenia altra sortida, es va arriscar i va començar a despenjar-se, amb prou feines, per la paret del penyasegat. El tigre va fer el mateix amb prou dificultats. De sobte, l'home s'adonà que just abaix d'ells, a la vall, esperava un altre tigre famèlic. Quedà quiet aterrat, segur de que no havia cap sortida. Llavors va veure que del costat d'una pedra havia malcrescuda una maduixera, que ademés estava farcida de maduixes. Se les menjà a totes i fruí com mai ho havia fet.
Conclusió: la vida és el breu instant de goig entre dos tigres, passat i futur.
4 comentarios:
i és que les maduixes (no els maduixots aquests que tot són aigua) agafades de la planta són tan bones!!!
malgrat algunes, de vegades, són corcades...
com alguns "ara"... però en general, sempre trobem algun somriure, no?
;¬)*
Mira tu, quina casualitat: llegesc aquest conte després d'anar a ca l'endocrí en la meva lluita per deixar de menjar "tantes i tantes maduixes"...
Una història impactant. I jo crec que malgrat els endocrins ... penso continuar menjant tantes maduixes com pugui... reals i figurades. Sembla que mentre menges els tigres et respecten.
Tots teniu molta raó, però m'agrada especialment aquesta reflexió de na Carme:"sembla que mentre menges els tigres et respecten". Idò això no deixem de tenir present perquè si ens abandonam a la por de l'àtac dels tigres tot és perdut.
Publicar un comentario