miércoles, 30 de septiembre de 2009

EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

5 comentarios:

pep dijo...

Simplement brutal, gairebé traspassant la genialitat.
Felicitats per la feina ben feta.

Estrips de lluna dijo...

Genial, Frannia!!!
Pinzellades de realitats disperses que creen una història nova i fantàstica.
Una abraçada, amiga.

novesflors dijo...

Els teus relats són corprenents.

gatot dijo...

doncs jo tenia una gossa que es deia "pepis", li parlava en cordovès però la renyava en català...

au, ja tens material per un segon conte de gossos...

petonets sense zoofilia!

Frannia dijo...

Ei, quin èxit, fidels meus...jo crec que és gràcies a la música, tan encomanadissa...:)