CIGARETTES

Va encendre la cigarreta, recolzada a la barana de la torre de Galata mentre els japonesos passaven frenètics d’una banda a l’altra intentant no tocar el seu cul. Ella no s’inmutava. No li importava formar un embús en l’estret voladís. Volia fumar-se el seu tabac tranquil·lament i contemplar la ciutat al seus peus. Hi havia una lleugera calitja i les mesquites se confonien amb els edificis de pisos, i els taxis grocs es fusionaven amb els arbres, i les persones desapareixien…i la mar travessava la ciutat, tota plena de ponts, com una París oriental, de color turquesa i daurat. Podia olorar la cúrcuma des d’allà dalt, el peix fresc del mercat, podia sentir les invitacions a l’oració, intuir el trànsit frenètic de persones i mecaderies, de cultures i ideologies, de mirades enfrontades.
Una japonesa petitona tenyida de ros la mirà despectivament i li digué quelcom que no va entendre. Decidí avançar perquè la calentor de la cigarreta, a punt de consumir-se, li escalfà els dits. Envoltà tota la torre i cada passa que feia trencava una certesa. Els japonesos trencaven el cel amb les seves fotografies constants i ella es trencava per dintre. Però així havia de ser.
Un nen tocava el violí sota el monument i tot el seu amor s’escolava per les cordes. Té fam o té desamor, pensà ella mentre s’encenia una altra cigarreta i llavors un moix ros amb un picarol al coll li fregà les cames, just un instant i no esperà que ella l’acariciàs sinó que fugí correns entre les ximeneies recargolades. Restà, ella, sobre el vell empedrat, envoltada de fum i japonesos, despullada de certeses i carícies, en un país estranger i amb ganes de llançar-se al buit. Però no ho va fer. Encara havia de veure els derviches voltar sobre les pors i les ganes, com ara el fum del seu tabac s’enlairava en espiral fent una altra petita torre Galata.

NO SABIA...

No sabia que, a voltes, el foc pot apagar-se amb una sola llàgrima. He descobert que, sovint, les persones fan coses mesquines i es transformen en animals perquè es deixen manar per la por i per la tristesa. Ens passam la vida defensant-nos de tot quan potser una abraçada ho esvairia tot. Però desconfiam. Però tenim por.

M'acab de llevar un pes de sobre. Però me n'he posat un a dintre.

HI HA FOC A LA MUNTANYA

Sembla que hi ha foc a la muntanya. Veurem si se crema el bosc. I si arriba a la casa... Tinc poca aigua per a fer-hi front; ara mateix, si obro la boca, només em surt més foc...

LA RATA

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!

EL PÀNIC

Tot i que la por té una funció clarament necessària: prevenir-nos dels perills i que respon al clar sentit de conservació de la nostra espècie o de la vida en general, és evident que ha transpassat funcions, s'ha enquistat com una mala cosa, ens mou com si fossim titelles, ens paralitza o ens llança cap a situacions incòmodes.

És trist pensar que, a vegades, sols ens mou el pànic, però almanco li dóna una cara amable a aquest sentiment tan negre. Benvingut sigui el moviment, encara que acabi en correguda o en fuita, sempre millor que la paràlisi.

Jo no diria mai a ningú: "no tenguis por". Jo li diria: "gestiona bé la teva por, fes-te'n amic o amiga seva, mira-la als ulls i camina al seu costat, no al davant o al darrera".

Just això li dic a la imatge que em mostra el mirall i a l'ombra que es descús de les meves sabates, seguit seguit. A vegades, però, li dic tan fluixet, que ni jo mateixa m'escolto.

ESTATS D'INSUFICIÈNCIA

Avui les paraules no són meves. Em rendeixo, fascinada, davant l'article publicat pel columnista Enrique Lázaro al diari mallorquí Última Hora, divendres passat. L'Enrique Lázaro sempre sublime, a qui mai voldria conéixer per no sentir-me decebuda, després de més de 15 anys de fidel lectura. En faig la traducció, com puc:

"Quan jo era perit agrònom em vaig especialitzar en estats carencials, rama de la fitopatologia que enlloc d'estudiar allò que li sobra a una planta per estar a gust (agents agressius, paràsits, fongs, malalties), s'ocupa exclusivament d'allò que li manca, que sol ser molt. Fins i tot, en allò referent als mals que afligeixen a les criatures vives, sempre hi ha més derivats d'allò que manca que a conseqüència d'allò que sobra, o lo que és igual: a la llarga, una carència causa més coses destroçades que una agressió i és més fàcil defendre's d'un atac que d'una absència. Per altra banda, res millor que les plantes per iniciar-se en l'estudi dels estats carencials perquè a diferència de la gent, que exhibeix les seves ferides però amaga les seves carències, els vegetals són en això més explícits que un manual d'autoajuda i basta mirar-li les fulles a una prunera per saber si li manca potasi o nitrògen o ferro o el que sigui. Si alò que li manca és aigua, ja ho manifesta a gran distància sense cap vergonya perquè la set és la set i per això tots som eloqüents. Podria passar que a aquesta prunera li mancàs de tot, nitrògen, potasi, ferro, aigua, expectatives de futur...i ademés les fulles de les branques baixes estessin mossegades per una cabra. Però jo de la cabra no m'ocupava perquè allò meu són els estats carencials, també anomenats estats d'insuficiència, amb els que vaig arribar a ser gran especialista. Però no em va semblar suficient. Naturalment, quan ho saps tot respecte de la insuficiència, t'entren moltes ganes de fer-te escriptor i quan descobreixes que això tampoc és suficient (d'aquí que no hagi pruneres escriptores) ja has arruinat la teva vida. És el que em va passar. I com un especialista en estats carencial, per deformació professional, té tendència a veure carències per tot arreu, aviat vaig accedir a un grau de mestria en el que no sols detectes la manca de nitrògen en una lletuga, sinó la manca de nitrògen en el nitrògen i la insuficiència de potasi en el potasi. Es el moment en el que ja es pot començar a escriure bé, si no fos perquè escriure bé és completament insuficient. Així que ho vaig deixar i em vaig fer periodista, tal volta el primer fitopatòleg periodista i hora és ja de dir que, francament, em sembla poc. Potser em manqui ferro o aigua o què sé jo. A vegades, mentre rego els cossiols, pens que mai hauria d'haver abandonat aquell cultiu de pruneres. Els vegetals duen les seves carencies amb dignitat i els hi manqui el que els hi manqui (a vegades els hi manca terra o espai) mai es posen com nosaltres. La gent, en canvi, sempre s'està queixant. Amb raó. Ens manquen coses que ni tan sols existeixen. I ara què faig? Disculpin aquestes cavil·lacions de nula actualitat, però és que jo sols volia ser perit agrònom".

Sublim.

METAMORFOSI

Tot està inventat. Totes les idees que ens passen pel cap, abans han passat per un altre cap. Jo també som la noia Xocolata...

ES BUSCA

Es busca seguidor número 14. Això de tenir-ne 13 dóna males vibracions. M'ho ha fet veure un pèl-roig que passava sota una escala oberta, avui matí, quan m'ha trobat tota nerviosa, després d'haver atropellat un moix negre que havia saltat davant el meu cotxe perquè una ferradura cap per avall li havia caigut d'una finestra. El meu veí, un senyor vestit de groc, havia romput sense voler un mirall, quan la sal que tenia sobre la taula li havia caigut. Estava restaurant la ferradura i, amb tot el moviment, li ha partit disparada. Crec que tot això ha passat perquè m'he llevat amb el peu esquerre i perquè he obert el paraigüa dins casa per llevar-li la pols i perquè el pa ha quedat al revés sobre la taula. O bé perquè tinc 13 seguidors, no?

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

SENSE PARAULES

I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

ALERTA

Un amic m'ha enviat aquesta cançó per animar-me a seguir endavant. M'agrada. Bàsicament per la connotació que té la paraula "alerta" pels mallorquins, no només un advertiment sinó també una promesa de lluita, de triomf. És ben veritat que hi ha corones que no serveixen per res en segons quins indrets, però també és cert que la princesa és princesa, com el moix és moix, o l'au és au i voler fer un altre paper només serveix per sofrir. Alerta quan la princesa començi a caminar, alerta, perquè trobarà el camí i serà més princesa que mai.

DUBTES

He tornat vella. Ni el meu cos ni la meva ànima resisteixen com abans. Cerquen, indolents, la posició més engrescadora, savis gira-sols de tot allò difícil d'explicar. Quan tenia 10 anys manco podia viure de moltes maneres diferents, tenia força física i mental, per aguantar situacions poc ideals, però ara...

Durant els anys que tinc de vida, he netejat culets d'infant, els he entretingut i passejat plena d'energia; he estat fermada a una caixa a Carrefour, aguantant clients i cançonetes de Nadal, repicant dins el cap hores i hores; he venut llibres, he carregat les capses, he posat mil etiquetes, he suportat fires a l'aire lliure amb pluja i amb sol; he passat dades a ordinadors, xifres i lletres potser més útils del que sempre he cregut; he gestionant telefonades i cartes i queixes, aguantat polítics trepadors i altra flora i fauna; he donat classes...

Sovint -excepte donant classe- em sentia fora de lloc, sentia que podria trobar una ocupació que em fés sentir més útil i que ajudàs als altres. I aquest sentiment és ara tremendament fort, impossible de fermar o ofegar. Avui mateix, em trob navegant dins un mar de dubtes i tot i saber cap a on he de donar la passa, tinc por.

JOCS

Què dirieu, hi ha un moix o n'hi ha dos? Fixau-vos bé en la imatge...

Conclusió: les coses no sempre són com semblen al primer cop d'ull.

PORNO

Avui al matí, quan el meu fillol de 7 anys ha vist aquest quadre que tinc a la sala, ha exclamat:

- Ualaaa, Nina, però si tens "porno"!!!.

Després de l'atac de rialles inicial li he hagut d'explicar de manera molt simple que quan es veia un cos nu a un quadre no es deia porno sinó art. L'anècdota, més una llarga conversació de fa una estona amb una amiga molt estimada, m'han fet pensar, un cop més, en la manera única que cada un percebem les coses i com necessitam etiquetar-les.

Jo tinc molts de defectes: un d'ells, dir el que pens de les coses. No ho dic despòticament ni pensant que tinc la veritat absoluta; ho dic per expressar, perquè consider que el respecte i l'estimació cap a un altre passa per aquesta sinceritat.

Les opinions són judicis? Crec que depèn del que les rep.

No sé si arribaré aprendre a ser més dòcil o discreta o hipòcrita o condescendent -si són aquests els adjectius que poden descriure allò contrari al que som-, no sé si aprendré a deixar de ser tan passional i espontània i sincera, possiblement no, però sé demanar perdó si faig mal amb les meves opinions i sé que les meves opinions les dono única i exclusivament perquè i quan estim.

L'art pot ser porno i el porno podria arribar a ser art, però Chagall, petitó meu, el que va fer va ser expressar, talment com ho intento jo.

RULES

-Mai li donaràs un martell a un infant, regla número 1 –va dir Déu.
-Per què, Déu? El martell és una eina, serveix per arreglar objectes romputs, serveix per construir noves coses…
- Sí, però un infant no el sap emprar ni sap, que mal utilitzat, pot ser un objecte molt perillós. Per a ell mateix, per als altres i per a les coses del voltant.
Assentí convençuda
- I la regla número 2? –preguntà encuriosida
- No et ficaràs on no et demanin. És més, no et ficaràs encara que t’ho demanin. I regla número 3…escolta cada dia samba!

CALENDARIS

Un iman pels éssers diferents, pels sord-muts ocasionals, pels que fugen, pels homes-gra, pels fantasmes i els vampirs, pels poemes trencats, pels contes amb final sobtat, per a les veus a cau d’orella i les pipelles enganxades a la galta, per a les maniobres d’escapisme, per a les distàncies transoceàniques, per a les segones posicions i els no-oblits, un iman per a totes les tardors, pels calendaris de butxaca.

UN VAMPIR DINS LA GÀBIA

Tenia ben constatada la seva fascinació per Nosferatu, per Drácula, per tot monstre possible o inventat xuclador d’energia. També sentia el cos com una gàbia. I es preguntava què l’havia conduida fins aquells insans paranys de l’ànima. Envejava sanament la persona capaç de ser feliç amb poc, amb una posta de sol jordana o amb un poc d’arròs bullit menjat amb les mans. Potser ho era un poc vampírica ella mateixa i estava condemnada a intermitents àpats de sang que la feien sentir poderosa, però no la saciaven mai; potser l’au que en realitat era –diürna o noctura, què importava- necesitàs desfer-se’n d’aquella engabiada realitat. Es mirà al mirall i es veié. No era un vampir. I aquell buit a l’estómac i aquella fluixessa dels membres i aquell lleuger mal de cap, no eren manca d’energia, no, sols enyor, només, aiximateix enyor.

PARETS I MURS

Ara que es conmemoren caigudes de murs, recordo com de petita em castigaven de cara a la paret, i penso que la humanitat pren sovint decisions tan senzilles com puerils que no ens fan evolucionar. Totes les vides que es van perdre, ansiant botar murs; totes les penes i sofriments que s'aïllaren; totes les vides separades per un mur...i ara l'alegria d'haver-se enderrocat es simbolitza en petits murs de dominó que cauen fàcilment, símbols plàstics, més o manco bells, que mai arribaran a explicar aquells anys. Berlín no és un record. Hi ha molts de murs encara per destruir. Hi ha altres maneres d'aprendre que no sigui castigar de cara a la paret.

VIDA D'UN TRANSPORTISTA

Plou, però ha de entregar una nevera. Quatre pisos sense ascensor i una senyora esquerpa, amb aires de superioritat, que més que ajudar destorba. Ni propina ni una cerveseta per agafar forces. Quina vida de ca! A Sèrbia era director de marquèting d’una empresa d’electrodomèstics, aquí els ha de transportar amunt i avall sobre la seva esquena ja madura i cansada. Ja no té edat. Li fa mal el cos. I l’ànima.
Almanco ja no plou. Ara ha d’entregar una nevera i una rentadora. De nou un pis sense ascensor, però ara és un segon. La jove que els ha obert la porta, té el posat més amable. Propina i dues cerveses. El dia comença a somriure. Potser la pròxima entrega serà una planta baixa i la madona una model que els hi alegrarà la vista i els encalentirà el coret unes hores amb la seva flaire de perfum francès.
Arriba a casa rebentat. La dona fa olor a fregidura i llexiu, però l’acull amb el somriure més meravellós del món. El besa, l’acaricia, li posa un bon plat calent sobre la taula, el fa sentir el rei que no és per a tots els altres.
-Com ha anat el matí? –li demana dolçament.
-Una al·lota ens ha donat propina i una cervesa. Ges –i li dona un bitllet-, posa’l dins la gedriola del Patrick. Vaig a dormir vint minuts que ens espera una tarda dura…
Es tomba al sofà, però des del pis del costat es sent una música…”quienes somos? De dónde venimos? A dónde vamos?”…i és incapaç d’aclucar els ulls.

T'ESPERO

Tarda plujosa i ventosa. Estufa i manta. Enyors i paciències. I tota l'esperança i tot l'amor només per a tu.

RENOUS

M’he llegit, en un capvespre, “El hombre que vio caer a Deleuze”, de José Vidal Valicourt. A pesar que darrerament només llegeixo en català i només llegeixo filosofia, el llibret blanc immaculat i la possible temàtica de les caigudes, m’ha tentat.
Del llibre, rescato una frase: “Vivir, pienso, consiste en hacer ruido”. I aquesta frase m’ha fet recordar com una dona un dia, mort el seu marit, recordava amb tendresa i alçava a fet diví les ventositats i els roncs del seu home, car aquest renou era l’únic que l’indicava, els darrers mesos de la seva vida malalta, que ell encara era viu.
Em pregunto, quins sons fan que la meva presència ocupi un lloc viu en aquest espai i escolto les meves passes, a voltes cansades i lleus, altres ràpides i incansable; i m’escolto rovegar els àpats, quasi sempre amb gust; i em sento fer simfonies de tecles sobre el meu ordinador, un pic al dia com a mínim; i sento la meva veu parlant per telèfon, tres cops al dia amb el meu estimat, una amb la meva família, de tant en tant amb alguns amics; i a vegades també canto, fluixet i malament, però canto; i crec que ronco els vespres; i, ara que estic sola, parlo un poc amb les coses, que no vull que se m’atrofii la veu, ja que encara que no parlo massa alt ni sé cridar, encara tinc coses a dir...

UN SENTIT

Un i altre pic t’enyoro. Se’m fa difícil afrontar les coses quotidianes, les rates mortes, els canvis, les bones notícies, els neguits, les sortides sense tu, les hores d’absència, les no-abraçades. Un i altre pic em demano quin és el sentit de tot plegat. Però segur que el té, segur…

MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

LA ROSA S'OBRE

M’assec a la butaca i mir el seu amor com si veiés una pel·lícula o llegís un llibre. A voltes, voldria no mirar, que no tenguessin testimonis, però com no mirar la flor que neix i es fa esplendorosa? Com no mirar tanta bellesa?
La seva història em fa pensar en mi mateixa, em fa reviure emocions i actituds antany viscudes, em fa recordar a aquella dona amb aus als cabells de no fa tant, que ara ja només juga amb els fils de colors i les paraules per teixir una vànova de caloreta i tranquil·litat. M’adono de com he canviat, com he desviat la passió cap a paranys manco perillosos, com he tranquilitzat la meva ànima i he adormit el meu ego, com el desig que em mou ja no té ni aquella negror ni aquella vermellor d’abans, sinó que és ple de llum.

Jo no sé quin futur m’espera i quins altres canvis provocarà aquest futur, però sé que tinc un present seré, que he assolit un grau de maduresa acceptable i que, en general, estic bé. Potser enyori l’arrebatadora violència del desig, aquella sensació de caminar, equilibrista, sobre la corda, aquell sentiment de tenir el cor obert com una magrana…però poc. No ho bescanvio per la quietud de les coses certes, dels peus posats a terra, de l’amor arrelat i tendre.

FOC PETIT

Els focs ràpids són els que primer s'apaguen. És veritat que si posam un cartró dins la ximeneia les flames prendran ràpidament, però aviat el cartró es farà cendra. En canvi, el foc petit és el que perdura, el que fa caliu, el que encalenteix més a poc a poc, però més temps. No serà majestuós ni extraordinari, no tenyirà de vermell i groc tota l'estança, però templarà l'ambient, calmarà els ànims, serà ideal per torrar-hi sobrassada, boniatos o castanyes i ens donarà aliment.

MÀGIA

Quan plovia, el mag de pedra de l'escalinata, rajava aigua. Però ella s'imaginava que el que treia de la boca era màgia líquida, i per això s'hi rentava les mans i la cara, ansiosa per ser tan maga com ell. Això va ser, a partir dels 10 anys, quan va aconseguir perdre-li la por, car fins llavors era incapaç d'atracar-se al que ella creia que era un monstre. Va ser la minyona anglesa -que en realitat era irlandesa, però tothom li deia l'anglesa- que li va fer perdre la por.
Però no ho veus, li deia, no veus la cara de mag que té?
Quin mag és?, preguntava ella gens convençuda.
És el mag Al-Jeshus, no el coneixes?
Ella mai havia sentit parlar d'aquest mag, per això es quedà fascinada quan la minyona li contà la història: el mag Al-Jeshus havia tingut un naixement més que especial, car ho havia fet amb els peus dins territori cristià i el cap dins territori musulmà, en un punt de la cruïlla d'un camí que connectava occident amb orient. Els detalls del naixement eren llargs i difícils de creure, però el cert és que hi nasqué sobtadament, quan ningú s'ho esperava i va ser tocar el terra quan es produí el primer miracle: un eclipsi de sol.
Moltes varen ser les màgies i prodigis que va fer al llarg de la seva vida, i fins i tot, després de la seva mort i contava la llegenda que qualsevol cosa que tocàs es convertia en prodigiós. Des de que ho va saber no deixava de beure aigua de la seva boca i aviat tingué els cabells més rulls i més rossos que mai, i aviat tingué les galtes més rosades que ningú, i aviat es convertí en una joveneta tan preciosa que tothom la coneixia en la contrada com la bella de Raixa.
La seva història és un secret que només coneixen els enamorats que beuen de la boca del mag, que, per cert, ja quasi mai treu aigua. Potser perquè vivim un temps amb ben poca màgia.

NOVEMBRE

Perquè la tardor no sigui sols un seguit de fulles seques dutes pel vent i l'aigua.

Perquè la tardor, sigui la força del color.

Tot canvi d'estació és positiu.

L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.

Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.

A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.

El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.

N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.