TRUCA

L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*

Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.

*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.

LES FORMIGUES

Com formigues. Res pus. Una reina ben grossa, líder i mare; unes formigues-soldat que defenses, aparantment, la salut i la pau de tota la colònia; les formigues-obreres que duen l'aliment i les formigues que lluiten per reproduir-se alliberant-se així de la feina exterior. Talment aquesta societat nostra. I com formigues, fàcilment eliminades: la passa gegantina d'una malaltia porcina, la bufada incontrada del vent de la crisi, la ferotge ona dels accidents de cotxe, l'ofegament sota terra dels assassinats atzarosos de psicòpates, asocials o violents masclistes...com formigues, res pus. No sé per què m'enfado quan una altra formiga no em tracta amb respecte, per exemple. Tanmateix el nostre destí és idèntic: efímer i alienat.

LES 3 ROSES I ELS DRACS

Encara ningú m'ha regalat cap llibre ni cap rosa. Encara no he regalat a ningú cap llibre ni cap rosa, però avui matí n'he tallat 3 del jardí de Guium i les he posades dins un gerro en ofrena a aquests 3 germans que lluiten contra dracs ferotges. Són dracs que habiten dins castells de vísceres. Odien els llibres i les sàvies paraules que ells contenen. Quan els 3 germans llegeixen, es pregunten, es capgiren les costures, els seus dracs hibernen, es protegeixen de les paraules i els pensaments, es fiquen dins un ou. Quan els 3 germans es deixen dur per la indolència, per la rutina, els dracs agafen força, surten del seu amagatall i emprenyen. Així que, ja ho sabeu, germans, tenim feina a fer, feina de roses i llibres.

TRES AUTORETRATS

De tres germans, la més gran va replegar totes les fotografies que tenia i, sense atrevir-se a creuar el mirall d'Alicia, va cosir les imatges a una flassada "polifaç-ètica" , la va estendre al sol i va dir: així em veuen.

De tres germans, el d'enmig va multiplicar-se i repetir-se, però tan minúscul que no es veia, però tan artificial que no es trobava. Va aferrar les imatges a un llenç i tot contemplant-lo, voyeaur, va dir: així vull ser.

De tres germans, la més petita va omplir les pàgines de paraules i imatges d'altres, però no es va mostrar gens ni en cos ni en terra. Les paraules se les endu el vent, i va dir, fluixet: així no som.

LA CURA

Ja ho he explicat altres vegades, però no importa: certes repeticions són imprescindibles. Aquesta hauria de ser la cançó que es sentís quan jo aparagués en escena. L'haurien de cantar els ocells, interpretar els sons rítmics de ciutat (passes, cotxes, bocines, riures, crits), l'haurien de momolar les ones de la mar i, fins i tot, el silenci. Potser un dia també el meu cor la bategi i llavors deixi de tenir tanta importància. Mentre estant, la cerc.

LA SUBTIL BATALLA

L'any que vaig néixer, Damià Pons escrivia versos com aquest: "la poesia és una dent contra el ferro, una fulla contra el vent, una flor de cirerer contra la història". Aquestes darreres set paraules m'han copsat. La flor de cirerer, breu, subtil, dolorosament ínfima lluitant contra la història i tot el seu seguici de morts, desastres econòmics, invents, desgràcies, guerres, descobriments, creacions, avanços, alegries, penes, jocs de Déus i jocs d'infants, passió, amor. Pot una flor de cirerer arribar a tocar tot això? Ho pot fer la poesia?

Un dia, un sol dia, vaig compartir un ascensor amb Damià Pons. Una nit, una sola nit, vaig compartir les cadires del públic a un recital poètic. Evidentment ell mai m'ha vist, però avui puc dir que la seva poesia ha estat una poderosa flor contra la gravetat dels meus pensaments (saps que la subtil batalla ens manté més units que mai) i m'alegro d'haver obert els ulls a la vida just al moment que ell escrivia coses com:

Rostre habitat per reflexos d'una noça de síl·labes
(vestit blanc abraçant un desig sense panxa),
convidats celebrant el retorn de la boca a la fruita,
una mà dibuixant en els ulls un eixam de magranes.
Una taca romp l'equilibri adust del triangle
i amb la humitat creix el miracle imprevist d'una vinya:
els alens són els grans de raïm (cortesia del vi
és confondre el cos feixuc amb el pes d'una ala).
Vivim breument entre els tancats d'un parèntesi,
som caseres on els mots inventen un paratge de rastres,
cementeris on els son teixeixen un ball de baules,
capses amagant un espectacle d'ulls tallats amb ungles.

DUALITAT

Sembla que la dualitat no existeix, que la meva absurda i romàntica visió de l'existència com un jo i el món és una falàcia.

-Però com és possible? Vols dir que no existeix el dia i la nit?

-Quan per a tu és de nit, a Austràlia és de dia, qui té raó tu o l'australià que també es fa la mateixa pregunta? Quan aprenguis que tu no ets res i ho ets tot, que ets tan gran i tan petita com la gota de pluja que ara cau, llavors estaràs en pau.

SOMNIS

Aquesta primavera em té desconcertada. Somnio coses extranyes, més de l'habitual: de nit somnio tramvies i dames antigues que em mostren de l'interior d'una columna d'un edifici del Born el tresor d'un daguerrotip, que mitjançant un mecanisme aparentment fàcil, canvia la imatge de Ruben Darío a Fidel Castro i de Fidel Castro a Julio Verne; de dia i desperta somnio en tenir dies de vacances com el d'avui, en tenir aquesta catifa de rosselles just als peus de casa meva, en poder mantenir-me sense haver d'anar a fer feines burocràtiques i avorrides, en fer-me il·lustradora i que els meus dies siguin passejar, dibuixar, llegir, escriure, fotografiar, cuinar, cuidar, compartir el meu temps amb la gent estimada, conrear el jardí i l'hort, estar, en definitiva somnio en viure a la fi plena de consciència i de la mà de la meva ànima.

Aquesta primavera em té desconcertada: de sobte plou, de sobte fa sol, de sobte fa fred, de sobte fa calor. Més bruscament de l'habitual. De sobte, embarguen milers de cases. De sobte, millions de persones queden a l'atur. De sobte, aixequen parcialment l'embargament a Cuba. De sobte, segueixen morint decenes de persones a les carreteres. De sobte, es renoven els governs. De sobte, la crisi encara dura. I jo, que som d'aigua i aire en parts iguals, pateixo aquests canvis bruscos i em transformo, doncs, en boira.

PORTES

A mi em regalen el món i jo regalo portes obertes. Aquesta és per USD. No està oberta del tot, ja ho sé, però sempre m'ha agradat més el suggeriment que l'evidència. Per altra banda ha estat difícil trobar-la: m'he adonat que el que més colecciono són finestres. Potser perquè les portes sempre impliquen un moviment, un traspàs, una sortida o una entrada mentre que la finestra pot restar oberta o tancada i el voyeaur, al darrera, en una posició més protegida i contemplativa. No obstant, aquí queda la porta per trobar totes les sortides possibles siguin dignes o no.

EL MÓN

Ahir em regalaren el món.

El primer que vaig constatar és que tenir el món dins les mans no et deixa abraçar ni refugiar-te dins els braços d'un altre. El segon, que tot i ser positiu veure el punt minúscul que ocupa aquesta illa envers la circumferència de la terra, el globus, sobre la taula, no deixa de ser massa petit i ja no em provoca aquella sensació inabastable de quan era petita i seguia el camí dels Reis Mags viatjant des d'Orient o jugava, tancant els ulls i fent-lo rodar, a marcar el lloc on viuria de gran. El tercer, que jugant ara, el dit sempre acaba dins el tèrbol oceà o sobre les noves nacions acabaden en "-tan" que separen Rússia de l'Orient Mitjà, cosa que m'inquieta...

No sé si és positiu sentir que tens el món dins les mans. Prefereixo la sensació que em provoca tenir un cossiol amb un brot tendre de taronger xinès, tenir els fils gruixuts d'una estora que sembla gespa, tenir les teves mans, tenir un llibre, tenir el teu cap rodó com una bola del món i acaronar-lo fins que arribi la son.

LLUNA SANTA

La lluna em mira mentre els tambors sonen. Esper veure, en qualsevol moment, les figures silents enfilar per la cantonada com xipresos cementerials. No surto al carrer. Ho veuré des de dalt del far, protegida. Sento la mateixa por de quan era petita. No sé si són les ombres, les passes rítmiques, el so dels tambors o el rerefons d'aquesta tradició lletja i obscura, però em paralitzen les processons, em transporten a un temps no volgut, arnat, amb olor a all i penitència, amb so de cadenes i finestres barrades. Els confits no compensen. La visió de la lluna potser sí.

EL DESORDRE ALFABÈTIC

Imagín que aquestes fulles al terra són paraules i aquell ordre alfabètic del que parla Millás és inexistent...llavors avui no puc escriure res.

SAPS QUÈ PASSA?

Saps què passa? que és veritat que sovint les coses quotidianes fan que t'oblidi. Però de sobte m'arriba una cançó, com aquesta, o veig pel carrer una indígena peruana que s'asembla a tu, o record el clotet de les teves galtes quan somreies o els ulls que se t'axinaven al riure, i un calfred em paralitza i una tristesa fonda fonda em deixa quieta en un racó i no em crec que no estiguis.

Saps què passa? que encara t'esper. I més tard se m'oblida que t'esper i la vida transpua els mateixos líquits de sempre, a vegades una gelatinosa angoixa que fa olor a arnat; altres, una melangia suau amb aroma de gessamí i roses; unes altres, la preocupació fantasmal que no fa olor només renou (la d'un martell incansable); alguns pics, la il·lusió, que és com una eixeta que goteja de tant en tant; també l'alegria, com un atxem súbit i curt; i la por, ai, la por, un brou espés, com un llac a mitja nit d'aquets de pel·lícula americana, habitat per taurons assassins, monstres marins mutats en salvatges caníbals, sirenes devoradores o esperits ben humits i enganxadissos...

Saps què passa? que t'oblit i et record. Intermitentment. Angoixadorament. I em pos trista. I t'enyor. I t'hauria de deixar descansar, ja ho sé. Però sé que n'hi ha molts que ara mateix tenen el mateix sentiment i no et deixen partir. Eres foc, eres terra. Jo som aigua i aire i seré fàcil d'esvair. Però tu, no. Et veig al jardí, que a la fi, després d'una setmana plujosa, reb el sol. I saps? la mimosa ja ha crescut dos pams. Però no fa flor. Supòs que no és el moment. I et veig al raig de sol que l'encalenteix. I a l'escorça del tronc de la llimonera. I al ventre d'aquell ropit que descansa. I al llom suau del moix que s'estira sobre la paret.

Saps què passa? que el temps passa. I tu no hi ets. I, a vegades, nosaltres tampoc.

L'EFECTE PAPALLONA

Existeix? S'aixequen les fulles seques del seu voltant en un fibló de fúria i fel quan ella dóna la seva carícia tendra i quotidiana a un altre ser? Sent sobre els llavis adormits un suau aleteig quan ella plora i crida?

TARDA DE PLUJA

Com que la pluja no para, com que el goteig del meu nas no atura, com que la nostàlgia em vessa...cerc aquest ritme fresc que parla de coses que calen fons com gotes d'aigua en tardes de pluja.