EL PAÓ

No fumo. Ni tabac ni altres substàncies. Però cada matí, quan arribo a la feina, veig paons que se passegen i creuen pels passos de vianants. També veig ametllers en flor i alguna mèrlera, que enlloc de volar camina sota els arbres i em fa pensar en presagis. Hi ha una colla de moixos que es reuneix sobre la gespa i em miren, ociosos, mentre jo passo quasi correns perquè plou i em banyo i em fa peresa treure el paraigua o perquè arribo cinc minuts tard i no em permeto la impuntualitat, o perquè vaig tota carregada de diaris i pesen. Qualque pic m’ha semblat que jugaven a cartes, però sens dubte era un reflex de la pluja. Durant uns instants, em fa gràcia l’estampa: esborro els edificis, els cotxes i els joves i pinto, dins la meva imaginativa closca, un quadre naïf poblat de paons presumits, mèrleres circumspectes i moixos filosòfics i un poc “perros”. I començo el dia amb molt bon humor, contenta i sabent que ara em toca un temps de goig. Hi ha dies que li deman al paó que conservi un poc més aquest estat idíl·lic, sabent com sé que res dura per a sempre. I ell em fa cas, no perquè m’ho mareixi sinó perquè mai l’he atropellat i aquestes coses s’agraeixen.