domingo, 7 de febrero de 2010

CANÇO DE LA ELA GEMINADA

Estimo profundament la meva llengua. M’agrada reflectir amb paraules els fets inabastables. M’agraden els jocs que es poden crear, quasi com a peces arquitectòniques o decoracions ornamentals que treballen amb les metàfores com treballaria un esculptor amb les formes i els buits. Admir les persones que l’usen magistralment i saben pronunciar la ela geminada, les esses sordes i les sonores, els sons neutres i les sonoritzacions. Ja dic, estim profundament la meva llengua, però també per això som, amb ella, terriblement imperfecta. A pesar d’escriure i llegir molt en català faig errades d’ortografia seguit seguit, oblido les regles, obvio les lleis i les excepcions. Crec que, amés de la meva mala memòria, és conseqüència també del meu tarannà, aquesta tendència meva de caminar cap a llocs imperfectes perquè no s’esgoti l’interès, perquè sempre em donin alguna cosa a aprendre i a millorar. Això explicaria el fet de seguir amistat amb persones clarament oposades al meu camí, persones que quan obrin la boca mostren la més roïna de les emocions: l’enveja. Però avui cant, no plany, així que no parlaré d’aquestes coses. El meu cant és per la ela geminada, per totes les grafies d’aquesta llengua comuna i pròpia tan difícil de defensar sense que es mesclin interferències polítiques i ideològuiques. El meu cant és pur, exclusivament dedicat a la llengua, l’amiga que m’acompanya cada dia des que la dèria de les paraules s’instal·là en la meva vida. He millorat molt, us ho asseguro. Jo vénc d’una família que deia i diu “aunque”, “busón”, “cecinero”, “entonses”…però el que realment m’importa no és el que he millorat sinó el que em queda per millorar. Només per això paga la pena seguir escrivint.

4 comentarios:

Jordi Guerola dijo...

Sóc valencià i per ací el problema es multiplica, no tant a nivell escrit com oral. Hi ha gent, que encara que sàpia parlar correctament, no ho fa perquè no està "ben vist", parlar sense castellanismes i construccions i correctes. Així que cada dia convivim amn els bocadillo, madera, hasta, bandeja...bé, això qui ho parla.

sargantana dijo...

puc entendre aixo...
jo sempre dic que soc una mica xarnegueta
tot i que els meus pares son d'aqui el meu avi era aragones i l¡avia valenciana
un batibull de paraules malsonants, es cert
pero m'agrada poder escriure en catala,,i tambe vull pensar que cada cop ho faig millor
tot i el cami que em queda
les lletres fan les paraules i per aixo son tan valuoses
perque em permeten expresar sentiments..

m'agrada el teu post!
un peto!

novesflors dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
novesflors dijo...

M'encanta el teu cant d'avui i el de M. Lladó (en prenc la referència).